Per què els humans són tan diferents d’altres espècies de primats? Què ens fa tan aptes per a crear llenguatges, art i música? Les especialitzacions en l’anatomia del cervell humà responsables dels nostres trets cognitius i conductuals únics han evolucionat en un període de temps molt curt (entre sis i vuit milions d’anys). Evidències recents suggereixen que, junt amb un augment en la grandària i la reorganització del cervell, la plasticitat cerebral també pot tenir un paper important en la història evolutiva de la nostra espècie. La plasticitat és la propensió del cervell a ser modelat per influències externes, incloent-hi el context ecològic, social i cultural. L’impacte d’aquestes influències ambientals sobre el desenvolupament del comportament humà es coneix des de fa temps, però només recentment els científics han començat a descobrir que el cervell humà és més plàstic que els dels nostres parents pròxims.

Els humans i els ximpanzés són sorprenentment semblants en termes genètics. Comparteixen prop del 98 % de seqüències codificants d’ADN. A més, els humans i els ximpanzés comparteixen la major part de la seua història evolutiva. Només van divergir fa entre sis i vuit milions d’anys. Aquesta proximitat genètica i evolutiva contrasta notablement amb les clares diferències conductuals i cognitives entre els humans i els ximpanzés, els nostres parents vius més pròxims junt amb els bonobos. Aquestes diferències es basen en modificacions anatòmiques que han evolucionat després de la divergència entre ximpanzés i humans a partir del seu avantpassat comú. No obstant això, els cervells no fossilitzen, per la qual cosa es fa difícil estudiar l’evolució cerebral en espècies d’hominins fòssils. Per a evitar aquest problema, els científics poden comparar els cervells humans i els de ximpanzés i altres animals per a aprofundir en les característiques cerebrals que fan única la nostra espècie.

«La grandària del cervell en els nounats humans representa només una quarta part de la grandària del cervell d’un adult, mentre que en ximpanzés i orangutants és aproximadament una tercera part»

Aquests estudis s’han centrat en la grandària i la reorganització del cervell, i destaquen que l’evolució humana es va caracteritzar per la triplicació de les dimensions del cervell i per una expansió desmesurada de les àrees d’associació frontal i parietal del còrtex cerebral (figura 1). No obstant això, estudis més recents s’han centrat en altres propietats del cervell. Entre aquestes, considerem que la plasticitat és especialment important perquè confereix als individus l’habilitat d’adaptar-se a entorns concrets i ofereix una base per als processos d’evolució conductual i cultural que són tan importants per a la nostra espècie. En aquest article hem revisat i sintetitzat l’evidència disponible sobre l’evolució de la plasticitat del cervell en humans, centrant-nos en estudis comparatius d’humans i ximpanzés i en l’avaluació del registre fòssil d’hominins, incloent-hi l’evidència paleontològica i les dades paleogenètiques.

Estudis comparatius de l’evolució de la plasticitat del desenvolupament

En comparació amb altres mamífers, el ritme de desenvolupament dels primats es considera relativament pre coç; és a dir, les cries naixen després d’un llarg període de gestació amb unes conductes i una mobilitat relativament avançades i madures (figura 2). No obstant això, els humans som secundàriament altricials (Portmann, 1969), la qual cosa significa que naixem en un estat relativament immadur en comparació amb altres primats. L’altricialitat és evident en humans, ja que la independència de les cries és relativament lenta i requereixen una major atenció i cura parental (figura 3). Aquest subdesenvolupament neonatal inicial es pot mesurar d’acord amb diferents variables. La duració de la gestació en humans és d’aproximadament 270 dies, molt semblant a la duració de la gestació observada en goril·les i orangutans (265 i 270 dies, respectivament) i sis setmanes més llarga que el període corresponent en ximpanzés (230 dies) (Sacher i Staffeldt, 1974).

Llig l’article sencer al web de Mètode

Aida Gómez-Robles, investigadora postdoctoral al Laboratori de Neurociència Evolutiva de la Universitat George Washington (EUA).

Chet C. Sherwood, professor d’Antropologia, membre del Centre per a l’Estudi Avançat de la Paleobiologia Humana i co-director de l’Institut Ment-Cervell de la Universitat George Washington (EUA).

Què és Mètode?

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb