La sala segona del Tribunal Suprem espanyol

A les cinc de la matinada s’han de llevar. Sense despertador, perquè quan els vinguin a cercar a la cel·la per a traslladar-los a l’Audiència espanyola ja estiguin a punt per a sortir. Els emmanillen i els fan pujar a un furgó de la Guàrdia Civil sense visió de l’exterior. Això fa que cada trasllat sigui un calvari per a alguns d’ells, perquè es poden marejar fàcilment. És aproximadament una hora de trajecte. Quan hi arriben els emmanillen per l’esquena per a fer-los baixar i passen a ser custodiats per agents de la policia espanyola, que els condueixen fins als calabossos. A cada pres, li és assignat un de diferent, on ha d’esperar el torn per a anar a declarar. Els fan treure les ulleres, la corbata, els papers, els bolígrafs, els cordills de les sabates. I han d’esperar unes quantes hores. Cada calabós fa uns vuit metres quadrats, amb un banc d’obra, un vàter i un rentamans. És un indret sòrdid i brut, tal com el descriu el conseller Joaquim Forn en el llibre Escrits de presó (Enciclopèdia). És un forat, i fins i tot s’hi ha trobat restes d’excrements. I allí, alguna vegada s’hi ha hagut d’esperar cinc hores.

Quan els toca declarar els en fan sortir, emmanillats una altra vegada, i els porten fins al Tribunal Suprem en un furgó de la policia espanyola. Ho fan així perquè el Suprem no té calabossos, perquè no és un tribunal per a fer-hi habitualment judicis, sinó més aviat algunes vistes públiques sobre recursos. Quan compareixen davant el jutge han d’estar concentrats, en tensió, han de dominar el neguit. Meritxell Borràs explica a 34 dies de tardor i un de primavera (Símbol Editors) que havia hagut de prendre’s un tranquil·litzant. ‘Un judici és la cosa més semblant a un examen oral. Un judici és això’, diu Àlex Solà a VilaWeb, l’advocat de Jordi Cuixart. Un examen que han de fer en unes condicions lamentables. Quim Forn també ho explica al llibre: «No sé quants advocats, jutges i periodistes són conscients del que arriben a suposar aquests trasllats i en quines condicions es produeixen. No sé si sabem què significa estar-se tancat en un calabós unes quantes hores abans que et prenguin declaració. No la fas en les millors condicions.» Els acusats es poden trobar al Suprem quan un ha acabat de declarar i un altre arriba a la sala per a començar. Però no els és permès de parlar entre ells. Si es volen saludar, els policies els criden l’atenció. Quan un ha acabat, cap als calabossos de nou. De dinar, un entrepà de formatge o de xoriço immenjable.

De dilluns a divendres, matí i tarda?
Així és un matí de trasllat de la presó al jutjat per a declarar. Els presos polítics s’hi han trobat unes quantes vegades al llarg de l’any que fa que són en presó preventiva. Ho recorden i ho descriuen com els pitjors moments pels quals han hagut de passar durant tot aquest temps sense llibertat. Aviat, quan previsiblement el mes de gener comenci el judici pels fets de l’octubre de l’any passat, hi hauran de tornar a passar. Però aquesta vegada haurà de ser cada dia, de dilluns a divendres i durant els dos o tres mesos que pugui durar el judici. Els advocats dels presos són els últims que s’assabenten de molts dels detalls. Abans ja en parlen els mitjans de comunicació i fins i tot el ministre de Justícia espanyol: Rafael Catalá era capaç d’avançar-se a les decisions que prenia poc després Pablo Llarena. Fa un temps també es fa córrer en els mitjans espanyols el rumor que el judici serà no tan sols de dilluns a divendres, sinó també matí i tarda. Una barbaritat, en un macrojudici com aquest, d’un sumari de 140.000 folis, de milers de vídeos i fotos i de més d’una quinzena d’acusats. El poder judicial espanyol vol anar molt de pressa, i vol enllestir-lo en poc temps perquè no s’estengui a la campanya de les eleccions municipals del maig, per la qual cosa haurà de proposar un calendari de sessions gairebé inhumà per als acusats.

Si també hi ha sessió a la tarda, possiblement hi haurà un recés d’una hora per a dinar. La setmana passada Jordi Pina, advocat de Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull, va comentar a RAC-1 que ho veia així: ‘Nosaltres deurem anar a fer un menú al bar del davant i ells menjaran en un calabós de quatre metres quadrats un entrepà de xoriço i una aigua. Això durant dos mesos seguits, cada dia. I quan pugin a dalt hauran d’estar serens, amb els cinc sentits posats. No poden estar esgotats, però els judicis esgoten. Estar-te de les deu del matí fins a les sis de la tarda en un judici en el qual et demanen deu, quinze o trenta anys de presó no és cap ximpleria. No pots desconnectar-ne ni mitja hora. Ells han tenir les capacitats plenes i prendre notes. Tot plegat dificulta l’atenció que cal que tinguin els presos. I per això nosaltres vàrem dir que els nostres clients estarien en condicions d’igualtat si estaven en llibertat.’

L’advocat Àlex Solà diu: ‘Si es fan sessions de dilluns a divendres, matí i tarda, vol dir que el trasllat de tornada deurà començar a les set o a les vuit del vespre, que deuran arribar cap a les deu o les onze a la presó, després de l’hora de sopar’. Cal tenir en compte que la tornada a la presó madrilenya on s’estiguin mentre duri el judici es fa en unes condicions semblants a les descrites en el trasllat per a anar a declarar. I l’endemà, sant tornem-hi, havent dormit poc, amb la tensió del judici, amb les condicions dures del trasllat… A més, per als advocats, preparar un judici com aquest, de dilluns a divendres i amb sessions de matí i tarda, és un inconvenient, perquè no poden tenir cap moment, cap forat, per a poder parlar amb els clients i encarar millor les jornades de judici que restin. És una vulneració més del dret de defensa i del de treballar en igualtat de condicions amb les acusacions. ‘No sé en quin moment nosaltres, els advocats, podríem parlar amb els nostres clients. Aquesta mena de judicis llargs no es fan de dilluns a divendres, es fan com a molt de dilluns a dijous i solen deixar el divendres per a recuperar temps de les coses que no s’hagin pogut fer. Si tu planifiques de dilluns a divendres, què pots fer com a advocat?’, diu Solà.

I la defensa confia que tot plegat pugui ser televisat. La decisió dependrà en última instància del Suprem, tot i que no té cap argument objectiu per a justificar no se n’emeti senyal de televisió. ‘És imprescindible que sigui televisat perquè pugui fiscalitzar-se públicament i tothom pugui veure què passa’, deia fa uns dies un dels lletrats a VilaWeb. Això pot tenir dos efectes. D’una banda, la fiscalització pública de la manera com es desenvolupa. D’una altra, que tothom pugui accedir directament als arguments de la fiscalia, de l’acusació popular, dels advocats defensors i de les al·legacions dels encausats.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb