Per moltes voltes que hi faig, no puc evitar començar aquest article amb la constatació que la vaga indefinida del professorat valencià ja és històrica i la citació de dos versos d’Estellés: “Hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot” i “no et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa: no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu”. Em sembla impossible evitar-ho, perquè descriuen a la perfecció la realitat. Tanmateix, com que n’hem abusat tant, de viure fets històrics cada cinc minuts i de reduir els milions (literalment) de versos del fill del forner a un parell de lemes estampats en samarretes (gens ni miqueta de crítica sobre això: així es guanya l’hegemonia i el país i així es guanyen lectors també per al poeta), m’hi he resistit tant com he pogut. Fins que m’hi he rendit.

Diuen dels valencians que som un poble meninfot. I ho tenim interioritzat. Com tots els tòpics, no és descriptiu, sinó que és prescriptiu: qui diu que som meninfots el que vol és que, efectivament, siguem meninfots. No dubte, tanmateix, que Pérez Llorca i el seu Consell analitzen la realitat amb aquesta clau. I, doncs, erren. Ho feren amb la consulta sobre la llengua i ho tornen a fer amb la capacitat de protesta del sector educatiu. Ara bé, la vaga indefinida es troba en la quarta setmana (ja són dèsset jornades de vaga seguides, a les quals cal sumar les dues que hi ha hagut durant el curs, en novembre i en març) i València (però també Alacant, Castelló, Elx i altres capitals comarcals) ha viscut manifestacions substancials més d’una vegada cada setmana en aquest període, així com altres mobilitzacions no tan destacades, però no menys importants. Els carrers són plens i les aules estan buides. Ni Carlos Mazón al reservat d’El Ventorro se’n podria mantindre al marge. 

Les reivindicacions dels sindicats que organitzen la vaga no només són justes, sinó que, d’altra banda, ens descriuen el país que tenim i les solucions que ens calen. Si apliquem la mateixa clau d’anàlisi a cada sector, ens trobaríem amb la diagnosi adequada. Però també ens han descrit què podem esperar dels governs que patim. Pérez Llorca i el seu Consell han reaccionat amb l’insult i amb maniobres obscenament infames. Podrien haver dialogat i negociat des del començament del curs, en què les reclamacions i les mobilitzacions ja eren damunt la taula. Però actuar així només és propi de gent responsable i amb dos dits de trellat.

Pérez Llorca i el seu Consell, per contra, han emprat el sistema de comunicació de les notes dels fills a les famílies per acusar els sindicats de mantindre els alumnes com a ostatges per una reivindicació salarial. I han filtrat dades personals de baixes laborals perquè els seus esbirros mediàtics titlassen de malfaeners els mestres. Han pervertit el dret de vaga amb serveis mínims del 100% [nota al marge: es tracta d’una acceptació tàcita de la raó dels sindicats, ja que, si els serveis mínims han de ser del 100%, vol dir, òbviament, que els serveis habituals són els mínims necessaris i, per tant, perquè funcionen correctament, i no amb mínims, cal ampliar-los] i la fiscalia els ho ha afinat. En definitiva: malfaeners i pesseters. Però resulta que els sindicats (minoritaris) que han acceptat la pujada salarial proposada per la conselleria i s’han despenjat de la vaga són els seus sindicats. Els altres s’hi mantenen. I cada dia cada professor en vaga perd entre 150 euros i 200. És a dir, com sempre fa aquesta gent que acusa, projecta un espill.

La vaga educativa al País Valencià és tan contundent i té una resposta tan massiva perquè, efectivament, ja fa temps que s’ha arribat al punt en què no es pot més. A Torrevella, per a acollir tots els alumnes nous que hi arriben cada curs, caldria haver construït un centre nou cada any. I, és clar, aquests alumnes no vénen en ordre, sinó que les entrades i les eixides dels alumnes en les escoles són el pa de cada dia. Ara el que hi haurà, no obstant això, serà el col·legi de barracons més gran de la península. L’única preocupació respecte a l’educació que ha tingut el PP tots aquests anys ha sigut la campanya “queremos estudiar en la lengua de Miguel”, amb la qual instrumentalitzaven la imatge del poeta Miguel Hernández per denunciar una fantasmagòrica imposició del valencià: l’única llengua en què s’ha pogut i es pot estudiar al Baix Segura és la “lengua de Miguel”, ja que la “llengua de l’Oriol” no hi és ni assignatura obligatòria. L’educació pot caure a trossos que, mentre no hagen de sentir un bon dia, ja els està bé. 

En aquestes circumstàncies, i com sempre que el PP es troba en la corda fluixa, Vox n’ha eixit al rescat i ha pactat els pressupostos del 2026 (si se’n descuiden una miqueta més, tampoc no arriben a la convocatòria de setembre). Obeint al peu de la lletra: quan ha passat tot el cicle electoral i sense ni una miserable filtració a premsa. PP i Vox poden anar com el gat i la rata a la resta de l’estat, que al País Valencià està en joc una altra cosa molt més important: Espanya. Pérez Llorca ha aprofitat aquests pressupostos per posar en marxa la propaganda sobre les xifres d’educació. À Punt –convertida ja en Canal 9, amb bous des de Madrid i cine de barrio cada cap de setmana, sobretot si hi ha manifestació– mostrava un gràfic en les notícies que seguia la consigna i distribuïa els comptes amb les partides de Sanitat i Educació com els talls del pastís més grossos. Efectivament, és i sempre ha sigut així. Però À Punt no hi incloïa, en el gràfic, l’altra gran conselleria: la del servei del deute. Si Educació suma 7.740 milions d’euros, el pagament als bancs se n’emporta 7.216 milions. El volum total dels pressupostos són 33.000 milions d’euros. És a dir, més d’un de cada cinc euros públics que paguem els valencians tenen com a finalitat saldar interessos.

Què volen dir, aquestes xifres astronòmiques? Volen dir, per exemple, que la partida del deute d’enguany multiplica entre tres i sis vegades (calculat a l’engròs) què costaria donar resposta a les reivindicacions de la vaga educativa. I això es repetiria cada any. El deute, per una altra banda, és producte de l’infrafinançament, que, no cal dir-ho, és el factor clau que explica els problemes que pateix el sistema educatiu valencià (els altres no són menys importants; però, amb diners, torrons). Tant PP com PSOE fa més de deu anys que prometen que aquest problema demana una solució urgent que comença per la condonació del deute. Però no cal dir que no han mogut ni un dit en aquest sentit. Arcadi España, l’actual ministre d’Hisenda, ja ha oblidat tot el que deia l’Arcadi España que era conseller d’Hisenda. Ni amb la Gran Riuada de l’’octubre del 2024 n’hi ha hagut prou perquè Espanya complisca les seues promeses i compromisos amb el benestar dels valencians. I ja no diguem solucions extraordinàries per a circumstàncies extraordinàries.  

En definitiva, la millor lliçó que els alumnes aprendran mai és la que els donen els seus professors aquests dies als carrers. I la millor que podrem aprendre’n tots plegats és la que sempre es repeteix, la que ens obliga a triar entre Espanya o un ensenyament mínimament digne.