Les gallinetes diuen que prou

Cada començament d’any, quan es fa saber el nom del primer nat als paritoris públics catalans, la racistada nostrada s’encén d’ira en constatar que, un any més, no és cap Oriol, ni cap Mariona, ni cap Arnau. En veient com la vida dels nouvinguts s’obre camí per totes les escletxes que pot, aixequen el puny al cel i blasmen una sèrie de mares que “crien com conilles” per cobrar ajudes i viure a costelles nostres; fent un càlcul exponencial, estimen que si els fills d’aquests fills tenen tants fills com els seus pares, d’aquí a quatre dies les nostres nétes portaran burca i, podem deduir, també nedaran en l’abundància de tanta subvenció.

Caricatura a banda, és innegable que els nacionals catalans tenim motius per a patir per la nostra pervivència com a poble a la Terra, però d’aquí a donar per fet que els fills de la immigració seran tan prolífics com els seus ascendents, deixeu-m’ho resumir en un titular: ha. Ho apuntava Josep Sala i Cullell en un dels seus articles imperdibles sobre immigració, unes peces que tenen la virtut de demostrar que no cal fer-se xenòfob per a qüestionar la Catalunya dels vuit milions, atès que dispara cap amunt i no cap avall: “La humanitat sencera està entrant en un hivern demogràfic, i aquesta dècada travessarem la taxa de reposició, que és d’uns 2,2 fills per dona.”

Diu la ciència dedicada que, per a sostindre una població, la taxa de fertilitat ha d’estar per sobre del llindar de 2,1 fills per dona. Dos hereus i un peu. No em molesto ni a buscar cap xifra: només cal no haver estat en coma els últims deu-vint anys per a saber que les catalanes d’origen tenen altra feina, de mitjana, abans que no anar a buscar la parelleta. Feina a estabilitzar la feina, feina a tindre casa fixa, feina a trobar amb qui muntar un projecte familiar, feina a conciliar: una recepta infal·lible que les ha situades entre les dones menys fèrtils del planeta. Hi ha maneres i maneres d’extingir pobles, i el model econòmic que ens parasita està resultant enginyeria fina, però, per un dia, voldria descansar del nostre racó de món i enlairar-me fins a la troposfera per eixamplar la mostra.

A Occident, parir a manta fa dècades que s’ha acabat, i als països amb polítiques familiars potents com França o Suècia, amb taxes que s’acosten a les dues canalles per dona, són excepcionals. Però, al contrari del que sembla, la davallada de la fertilitat no és exclusiva dels països desenvolupats. Fins i tot en aquells que encara tenen natalitats altíssimes, les dones porten al món cada vegada menys descendència: els índexs no pugen enlloc. Sobre això, hi ha un llibre del 2019 que en parla i que l’altre dia em va caure a les mans: Empty Planet: The Shock of Global Population Decline (El planeta buit: el xoc del declivi de la població mundial). A partir d’un extens treball de camp, els autors desgranen aquest fenomen que és global i que desafia les projeccions d’organismes com les Nacions Unides, que preveien que a finals de segle arribaríem als deu mil milions d’humans.

Perquè resulta que les boles de vidre dels demògrafs de l’ONU no havien previst un detall: que els ventres de les dones no havien de restar sotmesos per sempre a l’explotació i la dominació aliena. Això, és clar, els llibres ho expliquen d’una altra manera: als països en vies de desenvolupament, que se’n diu ara, el flux de població rural cap a les grans ciutats és constant i no sembla que hagi de parar. Això vol dir que, en el nou context urbà, el criaturam passa de ser una inversió per a l’economia familiar a ser una càrrega, massa boca per a alimentar. I a mesura que les dones i les seues filles accedeixen a l’educació i es van ensenyorint del seu destí, ho tenen clar: cinc canalles, les parirà ta tia. Les gallinetes diuen que prou.

En el cas de les immigrants, les noves generacions –incloses les musulmanes– tendeixen a adoptar de seguida els nivells de natalitat dels països on han crescut. Les aspiracions vitals de les xiquetes s’encomanen, i on no arriba el carrer arriba la finestra d’internet. A més, a la mínima que han pogut, les noies han superat en nombre els hòmens a les universitats, i la majoria no voldran renunciar a unes conquestes vitals que els han costat tant d’assolir històricament. Mentre la maternitat no forçada encara impliqui renúncies estructurals –professionals, emancipatòries, d’autogovern–, el negoci no els resulta. De fet, la maternitat és la causa principal de la desigualtat salarial de gènere, i hi ha estudis que revelen que els ingressos de les dones sense fills són si fa no fa els mateixos que els dels hòmens. Però aquest ja seria un altre tema.

És trist, per això, que hagi de ser a través de la “urbanització”, que la majoria de xiquetes puguin accedir a l’educació i al poder sobre el propi cos. Perquè és a les ciutats, on la comunitat i la religió i la família tenen menys capacitat de ficar-se en els úters que no els demanen. Si no ens encantem amb les excepcions, la tendència global és aquesta, un cas d’aquells que d’un gran mal en surt un gran bé. En tot cas, fins i tot als països avançats que donen més suport a la maternitat, les dones s’entreguen lliurement a poc més de dues canalles de mitjana, cosa que ens pot donar una pista de la quantitat de maternitats forçoses –ja ni dic forçades– que hi ha darrere les xifres demogràfiques que avui sentim que ens amenacen.

Torno a casa nostra un moment i prou. Perquè, paradoxalment, aquí són les grans ciutats, que neguen a les dones la llibertat de ser mares dels fills que volen. I quants en voldrien, si es pot saber? Doncs, segons les estadístiques, en totes les franges d’edat manifesten un nombre ideal… de dos. Pum i pam. És a dir: assumint que les autòctones no volen parir a qualsevol preu, si les paguessin prou tampoc no estarien per la feina de repoblar la nació. Ves que no siguem tan lluny d’on seríem si les catalanes haguessin estat sempre lliures de complir els seus desitjos reproductors. Com a poble, segurament també hauríem acabat necessitant els fills de dones amb altres menes de sort: no pas per a mantindre les pensions o per arribar a la xifra catastròfica dels deu milions, sinó per augmentar les probabilitats de poder traspassar el que som.