Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

“‘A part de mi, ningú ha preguntat mai res a la meva àvia, a la meva mare.’ Callen fins i tot les dones que van ser al front. Si de sobte comencen a fer memòria, no expliquen la guerra femenina, sinó la masculina. I és només quan són a casa o després de compartir llàgrimes amb les seves companyes del front, que es posen a parlar de la seva guerra…”

Les veus de tantes dones que mai fins aleshores no s’havien fet sentir omplen les pàgines escrites per Svetlana Aleksiévitx, i aquests dies també ressonen i estremeixen a la Biblioteca de Catalunya, encarnades per Clara Segura. És el darrer muntatge de la Perla 29, que pren el mateix títol que el llibre de la Nobel de literatura, La guerra no té rostre de dona.

Diu Aleksiévitx que ella dóna veu a les històries petites, que són les que fan les històries grans. Les vides que queden als marges, que no són heroiques, però sense les quals no hi hauria cap història per a explicar. En el cas d’aquest espectacle, principalment les dones que van anar al front a la Segona Guerra Mundial i les que es van quedar a la rereguarda, mantenint-la com podien. Tan agraïdes estaven, que algú les escoltés i en recollís el testimoni, que anaven dient-s’ho les unes a les altres i obrien la porta a aquella periodista bielorussa i la deixaven entrar fins a la cuina. L’obra de teatre també recull altres textos d’Aleksiévitx, els testimonis de la fi de la Unió Soviètica, de la guerra de l’Afganistan, de la catàstrofe de Txornòbil… i també el discurs que va fer quan va recollir el Nobel de literatura, en què explicava per què feia el que feia (“Flaubert s’anomenava a si mateix home-ploma, jo diria que sóc una dona-orella […]. El camí fins a aquesta tribuna ha estat llarg, m’he passat gairebé quaranta anys anant de persona en persona, de veu en veu.”)

L’obra també és un endinsar-se en el mètode Aleksiévitx i aquest gènere seu anomenat novel·la de veus. “Recullo els sentiments, els pensaments i les paraules de cada dia. Recullo la vida de la meva època. M’interessa la història de l’ànima. La vida quotidiana de l’ànima. Allò que la gran història normalment no té en compte, que tracta amb menyspreu. M’ocupo de la història deixada de banda. He sentit dir més d’una vegada, i encara ho sento dir avui, que això no és literatura, que és un document. Però què és literatura, avui? Qui pot respondre a aquesta pregunta?”

No és una obra fàcil, no, perquè les històries colpeixen com punys, i en dies de pandèmia i esgotament mental i físic, et deixa ben rebregada. No hauries preferit anar a veure una comèdia? Però és tan dura com necessària, aquesta obra. Rere la màscara, et mossegues el llavi i Clara Segura i Guillem Balart se’t fiquen endins i plores amb ells i ho sents tot amb ells, que és sentir amb totes aquelles dones que s’obren i es fan escoltar. Unes veus amb noms i cognoms que també es propaguen en projeccions a les parets, al voltant d’un escenari devastat i enrunat, per mitjà d’actrius com Pepa López, Nora Navas, Marta Marco i Mercè Pons. Sofreixes escoltant-les recordar el seu sofriment.

“Per què una vegada i una altra tornem als textos impossibles, a les paraules contundents del malbaratament? Per què tenim la sensació que el teatre ha de ser forçosament una essència que no ha de ser fàcil de pair? Per què necessitem explicar allò difícil d’escoltar? La realitat és sempre tossuda i ens segueix mirant de fit a fit. No podem eludir-la. Ens sentim amb el deure de no eludir-la. I de cridar-la fort amb les eines que tenim a l’abast. Volíem fer una comèdia i finalment no hem pogut. Una altra realitat ben nova i present ens ha demanat de posposar el projecte.” Ho escriu el director, Oriol Broggi, en la presentació de La guerra no té rostre de dona, que encara serà uns dies més en cartell. Poca cosa a afegir-hi. Aquesta és la realitat.

A l’escenari, tot de petites històries que són les que fan la història en majúscules, amb els milers de matisos personals i intransferibles. I al seu voltant –perquè en aquest teatre tan especial i màgic que és el de la Biblioteca escenari i platea conformen un sol espai, i amb prou feines una tarima separa l’espectador dels batecs i la suor i la respiració dels actors–, les cadires buides i les màscares posades recorden una altra realitat que es tornarà a fer present quan s’apaguin els focus i s’acabin els aplaudiments, la realitat d’una pandèmia devastadora que també es viu de tants milers de maneres diferents i en què cadascú tindrà la seva pròpia història quan es faci la crònica d’aquest temps.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.