Impulsor de l’Associació pel Desenvolupament dels Drets Civils en defensa dels ‘yanitos’ a Gibaltar, que encara és colònia a mitjan segle XX, i primer defensor a l’ONU del dret de decidir del poble enmig de la disputa tan enquistada per la sobirania del territori entre Londres i Madrid. Instigador del primer referèndum d’autodeterminació al penyal, el 1967. Primer batlle civil de la ciutat, del 1945 al 1950 i del 1953 al 1969, i primer cap del govern local, del 1964 al 1969 i del 1972 al 1987. I fundador, el 1939, del principal bufet d’advocats de la minúscula plaça britànica al sud de la península Ibèrica. Amb un currículum així, no és estrany que a la mort de Joshua Hassan, l’1 de juliol de 1997, el segon primer ministre amb més temps al càrrec, Peter Caruana, en digués: ‘Ningú no va fer tant com ell per establir la identitat de Gibaltar i promoure-la, a més de mantenir-ne els drets’.

Nascut avui fa un segle a Gibaltar, durant la Gran Guerra, Joshua Hassan va viure de ple la Segona Guerra Mundial, al penyal mateix: així com la majoria de la població en fou evacuada cap a Anglaterra, Escòcia, el nord d’Irlanda, Jamaica i Madeira, ell va optar per allistar-se voluntàriament a la Gibraltar Defence Force per defensar l’estratègica plaça d’un atac alemany més que possible. El rumor que els britànics aprofitarien l’avinentesa per no permetre la tornada a casa dels civils desplaçats, passat el conflicte, el va empènyer a fundar el 1942, al costat del sindicalista Albert Risso, l’Associació pel Desenvolupament dels Drets Civils (AACR).

Joshua Hassan

Des de la presidència de l’entitat es va convertir ràpidament en una figura clau del moviment pels drets dels civils de Gibaltar, que des de feia dos segles i mig vivien sotmesos a l’autoritat militar, i alhora va exercir un paper cabdal durant l’establiment posterior d’institucions i de l’autogovern en aquest territori de poc més de sis quilòmetres quadrats a catorze milles de l’Àfrica. El 1945, per exemple, fou nomenat primer batlle de la ciutat i el 1964, primer ministre del consell legislatiu de Gibaltar, en representació del qual es va adreçar fins a dues vegades (vídeo) al Comitè Especial de Descolonització de l’ONU per a oposar-se a la reivindicació franquista del penyal i reivindicar el dret d’autodeterminació de la població civil a ‘continuar amb la Gran Bretanya, però no sota seu’.

El 10 de setembre del 1967, de fet, Hassan va ajudar decisivament a posar en pràctica aquest dret amb la convocatòria del primer referèndum sobre el futur polític de la colònia (vídeo): 12.138 persones van votar a favor de mantenir-se amb la sobirania britànica i tan sols quaranta-quatre hi van votar en contra. Amb aquest suport popular tan ampli, el 1969 va impulsar la primera constitució a la colònia, per la qual passava a ser un territori d’ultramar britànic i s’hi blindava la sobirania: ‘La Gran Bretanya no establirà cap acord segons el qual el poble de Gibaltar pugui passar amb la sobirania d’un altre estat en contra del seu desig expressat lliurement i democràtica’.

Aquesta frase, que limita des d’aleshores qualsevol intent espanyol de recuperar la plaça, va esperonar la decisió tan dràstica de Francisco Franco de tancar la frontera, el 1969 mateix. El quinzè setge de Gibaltar des de l’ocupació del 1704, tal com el va anomenar el mateix Hassan, no es va acabar el 1975 amb la mort del dictador, sinó que els governs de la UCD, primer, i del PSOE, després, el van mantenir vigent fins el 1985, quan Margaret Thatcher va amenaçar de vetar l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica europea si no l’aixecava definitivament.

Aleshores ja feia vuit anys que Hassan havia patit l’única derrota electoral en quatre dècades i s’havia refugiat en l’advocacia, una professió que va compaginar sempre amb l’activitat política al capdavant de Hassans International Law Firm. Per la seva doble esfera professional, Sir Hassan (nomenat cavaller britànic el 1963 pels serveis a la corona) fou sempre considerat un home obert i afable, de qui es deia que se sabia el nom de gairebé tots els seus conciutadans.

La tornada a Sefarad
Joshua Abraham Hassan va néixer a Gibaltar el 21 d’agost del 1915 en el si d’una família jueva sefardita establerta en aquest racó mediterrani pràcticament des que va entrar a l’òrbita de Londres, al final de la guerra de Successió al tron hispànic. El 1995, dos anys abans de morir, es descrivia a si mateix com un jueu cent per cent sefardita: ‘Hassan és normalment un nom àrab, però a la tradició jueva és un cognom. En el meu cas, no hi ha confusió possible. Amb noms com Joshua i Abraham, és impossible de pensar que no sigui sinó jueu. La meva família fa quasi tres-cents anys que va arribar a Gibaltar, provinent una part del Marroc, el 1728, i una altra de Menorca, una mica abans’.

Amb el pas de Gibaltar i Menorca a la Gran Bretanya, arran del tractat d’Utrecht, la presència de jueus es va detectar ràpidament a totes dues places malgrat la prohibició explícita que s’hi feia a l’acord de pau signat el 1713. Les circumstàncies particulars, així i tot, van afavorir l’arribada dels primers jueus a Sefarad, després de l’expulsió del 1492, per l’extrem sud de la península Ibèrica i no per la Balear petita. Així com l’illa no es va buidar de població amb el pas a la sobirania britànica, a Gibaltar la invasió aliada del 1704, sota les ordres del príncep Jordi de Hessen-Darmstadt i en nom de l’arxiduc Carles d’Àustria, sí que va comportar la fugida en massa dels quatre milers o cinc d’habitants de la ciutat.

La nova guarnició angloneerlandesa establerta al penyal, automàticament assetjat pel nord per les forces filipistes, necessitava des de bon començament mà d’obra subsidiària per a renovar i enfortir les fortificacions i defenses d’una banda, i per a obtenir provisions d’aigua i aliments d’una altra. Durant la repoblació d’urgència trobem des de tres centenars de voluntaris austriacistes catalans i valencians, durant el primer any d’ocupació, fins a nombrosos genovesos i no pocs sefardites, arribats de l’altra banda de l’estret després de segles d’una persecució implacable de la Inquisició. Durant tot el segle XVIII, de fet, l’element jueu va constituir un terç de la població civil de Gibaltar. I encara n’és un component essencial.

A Menorca, en canvi, no hi va haver aquestes necessitats inicials i l’arribada de jueus, com també de genovesos i grecs, va ser més limitada, d’ordre comercial i espaiada en el curs del segle de dominació britànica de l’illa, convertida des de bon principi en un port franc de primer ordre a la Mediterrània occidental. És clar, els parèntesis d’ocupacions franceses (1756-1764) i espanyoles (1782-1798) durant el segle XVIII van comportar, sobretot per a les comunitats jueva i ortodoxa grega, l’expulsió temporal de Menorca.

Segons càlculs de l’historiador de Gibaltar Tito Benady, la colònia jueva a Menorca probablement no devia superar els cent individus durant el període britànic de l’illa, però malgrat la reduïda xifra devia ser sens dubte un element molt cridaner si tenim en compte especialment que la Inquisició encara era activa a la resta d’illes i a la península. “Los primeros judíos que llegaron a Menorca [a partir de la dècada del 1720] fueron comerciantes de Liorna, tenían muchos lazos con Marruecos y Argelia y ya se habían establecido previamente en Gibraltar. En el año 1781 (poco antes de ser expulsados) la mayoría de los judíos de la isla eran o habían nacido en Gibraltar o bien poseían estrechos lazos con esta ciudad.”

Uns dels hisendats jueus més importants, explicava l’historiador menorquí Francisco Hernández Sanz a La colonia griega (1925), era la família Cansino, un històric i influent llinatge hispanojueu d’acadèmics, lingüistes i poetes. El primer Cansino documentat fou gramàtic i lexicògraf els segles XIII i XIV i un descendent seu, el marrà Pedro Fernández Cansino, fou víctima de la Inquisició el 1480. Se sap que la família va cercar refugi al nord de l’Àfrica, on des del 1554 pel cap baix molts dels membres van fer d’intèrprets d’àrab per a la corona hispànica al presidi d’Orà. El 1669, tanmateix, la família en fou expulsada juntament amb la resta de jueus i es va establir al port de Liorna, des d’on va continuar mantenint vincles estrets amb Mogador i unes quantes places marroquines més. El segle XVIII, alguns Cansinos es van desplaçar a Maó i Gibaltar. De Menorca, on consta que tenien moltes possessions a llevant, en van desaparèixer temporalment el 1756, amb la breu ocupació francesa de l’illa, i definitivament el 1781, amb l’expulsió de grecs i jueus decretada pel duc de Crillon tot just rendits els britànics. A Gibaltar, on també foren propietaris d’uns quants immobles a la ciutat, el cognom hi va restar fins el final del segle XIX, quan va saltar a Londres, Manchester i fins i tot a Nova York.

Del menorquí Joshua Cansino (Maó, 1764 – Gibaltar, 1825) a Joshua Hassan (1915-1997) hi ha cinc generacions de jueus inicialment amb un peu a l’illa i un altre al penyal. Una relació humana entre tots dos indrets mediterranis que no es va limitar a unes poques famílies d’origen sefardita, ni de bon tros. Aprofitant la dominació britànica compartida, centenars de menorquins es van desplaçar el segle XVIII i el primer terç del XIX a Gibaltar, en cerca sobretot d’oportunitats laborals més bones, i hi van constituir una comunitat ben significativa i qualitativa que, juntament amb les d’origen genovès, jueu, andalús, britànic, portuguès, maltès i magribí, ha acabat desembocant en la forta identitat ‘yanita’ que Joshua Hassan va defensar tota la vida, dins el penyal i fora.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb