L’ermità que fa 23 anys que viu aïllat del món en un monestir del Líban

Les parets rocoses de la vall de Qadisha, al Líban, han estat de fa milers d’anys l’indret perfecte per a arrecerar-se i aïllar-se d’enemics, de les calamitats del temps o directament del món exterior. Ja a la prehistòria les coves que perforen la gorja servien de refugi o de cementiri, i d’ençà dels inicis del cristianisme ha estat també la llar d’alguns monjos singulars que han volgut viure en silenci i solitud com a ermitans.

Avui n’hi ha un d’especialment conegut entre els veïns d’aquesta regió, majoritàriament cristiana. El pare Escobar ha aconseguit que, en els trenta-tres anys que fa que viu al Líban, aquest sigui probablement l’únic lloc del món on el seu cognom no evoca el narcotràfic ni el crim organitzat, sinó una vida de contemplació i dedicació a l’espiritualitat. El seu pas pel Líban deixa una empremta marcada pels rumors de miracles i atacs diabòlics que els fidels expliquen quan es parla d’ell. Hi ha qui fins i tot creu que s’acabarà convertint en sant.

“Barcelona és bona si la bossa sona”, m’etziba quan sap que sóc català. Després de recórrer la Santa Vall, he pogut localitzar i visitar el famós sacerdot colombià en una diminuta ermita situada dalt d’un turó. És un home gran, amb una mirada amable i una llarga barba bífida i blanca. Porta túnica i el barret negres tradicionals de la litúrgia maronita. Em rep en una petita sala, allà on es fan les cerimònies religioses i on té un petit escriptori amb un bon munt de papers i llibres. Al darrere, recolzat a la paret de pedres, hi descansa el caminador que necessita per a desplaçar-se. Ha passat tant de temps sense fer servir la seva llengua nativa que li costa uns quants segons de canviar el xip de l’àrab al castellà, però aviat comença a xerrar sense aturador.

El trobo enfadat. Diu que a la capella on viu ara hi té massa comoditats. Les plaques solars li donen electricitat nit i dia, cosa que la immensa majoria de libanesos no poden ni somniar; li porten menjar preparat cada setmana des de l’impressionant convent de Sant Antoni; té un foc a terra, nevera, microones i hi ha una carretera que li permet d’anar al convent amb una relativa facilitat. “L’ermità és signe de pobresa i ací no n’hi ha”, remuga.

En realitat, la seva vida és tan austera que esfereiria qualsevol. Però sí que té moltes més comoditats que no tenia abans. Fa dos anys es va haver de traslladar a aquest nou emplaçament. Segons ell, perquè no volia continuar barallant-se amb els veïns que li robaven l’aigua, tot i que sembla que l’argument més raonable és la seva edat. A vuitanta-vuit anys no té pas la mateixa mobilitat que abans. A l’ermita on està ara el poden venir a ajudar seguidors i monjos sense gaires dificultats, però els vint-i-un anys de solitud anteriors els va viure en un indret molt més aïllat, ardu i desafiador.

El monestir de la Mare de Déu de Hawqa és un edifici increïble construït al segle XIII en una remota cova on tan sols es pot arribar fent una excursió i pujant per una escala vella. La cova, de quaranta-set metres de llarg, ha estat utilitzada com a refugi al paleolític, a l’època romana, a l’edat mitjana… I també, durant més de dues dècades, per Darío Escobar, el monjo colombià que, quan era a Miami, va sentir que Déu l’empenyia a viure una vida de contemplació.

Dedicat a l’oració

Els horaris dels ermitans, per molt estrany que sembli, són molt marcats per l’Església. Cada dia Escobar dedicava catorze hores a l’oració, la meditació i la contemplació. També estudiava dues hores i en passava tres treballant al camp, d’on obtenia els únics aliments que consumia. Com que només pot dormir durant cinc hores, va decidir que ho faria de les set del vespre a mitjanit. “Quan em desperto, faig una oració litúrgica molt bonica en arameu, amb cançons i tot; després ve la meditació i la contemplació. Per dividir la nit, la missa la faig a les tres de la matinada.” Començava a treballar a les sis del matí, amb la sortida del sol.

Ara que el cos ja no li ho permet, manté aquests horaris, però en compte de fer feines manuals es dedica a tasques intel·lectuals. “Els monjos em porten llibres per a traduir. Qualsevol pot escriure un llibret, però es pensen que són molt importants i els volen traduir a totes les llengües”, explica, sorneguer. Li demano del dret i del revés quants idiomes parla, però sempre troba la manera d’evitar la resposta exacta. Sembla que en domina un bon grapat i hi dóna un gran valor. “Si hagués viscut a Barcelona, hauria après el català, perquè una llengua és una porta oberta al món –diu–. Ara, tant de bo no en parlés cap, per poder estar en silenci.”

Així i tot, se li nota que agraeix de poder tenir l’excusa per a parlar amb algú. De fet, quan va arribar al Líban, fa trenta-tres anys, i es va instal·lar al convent de Sant Antoni va patir molt. Trobava a faltar la seva vida anterior. “Vaig plorar cada dia durant dos anys”, recorda amb un lleuger somriure. “Era la primera vegada que treballava. Tota la meva vida havia estat professor, i em van dur ací a treballar. Vaig patir molt.”

De llavors ençà, ha viscut completament aïllat del món exterior, sense cap mena de tecnologia moderna. Les úniques notícies que li arriben són les que li duen els creients que el visiten i li expliquen què passa més enllà dels murs de la vall de Qadisha. De l’atemptat de les torres bessones no en va saber res fins al cap de dos anys. De la mort de Pablo Escobar se n’assabentà en una visita de la muller d’un ex-president de Colòmbia que el va venir a veure. “Jo sóc un enamorat del futbol i m’he perdut tots els mundials d’ençà que sóc ací. He sabut els resultats al final perquè algú m’ho ha dit, però ací estem aïllats del món.”

Però ell insisteix a dir que la soledat que ha viscut aquests anys és “molt bella”. “Com a ermità, no estàs mai ociós, sempre hi ha coses a fer. Les catorze hores d’oració se’n van en un tres i no res. Sempre estic ocupat, no hi ha ni un segon lliure per a res, tot és calculat. I jo vull estar sol. El temps que dediques a compartir és un temps que prens a l’oració mental. Però ací no et sents mai sol; sempre estàs ocupat i sempre estàs content.”

Els miracles

Escobar no creu gaire en els fenòmens paranormals. Es declara escèptic, tot i les afirmacions dels veïns que li atribueixen miracles com ara l’habilitat de preveure el futur o la bilocació, és a dir, la capacitat de ser en dos llocs alhora. “Si hi ha bilocació, hom se n’adona, i a mi no em sembla que hagi anat mai enlloc. La gent explica romanços sobre mi, històries rares i miracles que no he fet. Però en fi, és qüestió del poble.”

A més d’aquestes suposades habilitats, Escobar ha esquivat la mort unes quantes vegades de maneres que els seus seguidors només han pogut interpretar com a obra de Déu. Un dia va caure del monestir de Hawqa, situat a l’abisme enmig d’un penya-segat de centenars de metres de profunditat. Però, en compte d’anar a raure al fons de la vall, “miraculosament” va sentir una “cosa tova” que l’aturava abans de caure a l’abisme. “I allà no hi ha res tou, és tot pedra. El treballador que venia amb mi va dir que havia estat el diable que no volia que jo fos ermità, i va escampar la història que era Satanàs qui m’havia empès i coses per l’estil.”

Tot i el seu escepticisme, sí que ha viscut experiències que no sap com explicar. En aquell mateix monestir, va haver-hi nits que suposadament algú li arrencava les flassades mentre dormia, li llançava tots els objectes que tenia als armaris i sentia rialles en la foscor. “Van ser dues nits seguides que vaig patir bastant”, recorda.

Aprofitant l’avinentesa, li demano pel futur. Escobar diu que sempre hi ha hagut problemes. “Hi ha hagut èpoques pitjors que aquesta, amb guerres enormes i inútils, esdeveniments molt pitjors. A l’edat mitjana van passar milers de calamitats i ara ens pensem que és el temps de més calamitats. No, el món no canvia. El món només canvia si l’home canvia. L’home només canvia si canvia el cor. I el cor només canvia si l’home aprèn a estimar”, reflexiona. “L’amor és una decisió, i hom pot decidir si estima a desgrat de les adversitats.”

Una vida única

La conversa s’allarga durant el calorós matí de primavera. Parlem de viatges i d’experiències en autostop per Europa mig segle enrere. Tot i els anys de solitud, em sorprèn que tingui un sentit de l’humor tan esmolat. Parla amb convicció i amb una calma perenne. Em recorda inevitablement l’última supervivent de la secta del coco, al Vietnam. Ambdós han dedicat gran part de la vida a la meditació i al creixement espiritual, i això fa que d’alguna manera els uneixi un fil invisible, tot i les òbvies distàncies religioses i geogràfiques.

Arriba l’hora d’anar-se’n i carrego la motxilla pesant a l’esquena. “Vius més sacrificat que no un ermità”, em diu tot rient. M’acomiado d’ell i el deixo que es torni a endinsar en aquell oceà de pàgines escrites a mà que té a l’escriptori. Se n’anà d’Amèrica en cerca d’austeritat i patiment, però em fa l’efecte que, amb els anys, ha trobat una pau i una serenor de què ja no es vol desprendre. Rebutja les comoditats i recorda amb nostàlgia quan podia viure en condicions més dures que les que ara l’han obligat a acceptar.

Deixo l’ermita enrere i baixo les escales esculpides a la muntanya que el pare Escobar segurament no tornarà a recórrer. La seva idea és acabar els dies en aquella capella. Quan ja no hi sigui, un altre monjo ocuparà la seva posició i la seva feina. “Jo ja l’he avisat que no és un lloc per a un ermità, no hi ha res que convidi al sacrifici.”

Fins llavors, continuarà amb la seva bella solitud trencada només per les visites d’aquells que volen gaudir dels seus coneixements i consells. “La gent viu amb moltes dificultats”, havia reflexionat feia pocs minuts. “Hi ha la televisió, la comunicació, la feina, la preocupació pels fills… Ací no hi ha cap d’aquestes preocupacions, estic lliure de tot per lliurar-me a l’oració. En realitat, segur que és més fàcil ser ermità que viure en el món exterior”, havia conclòs.