El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

El rostre d’aquella noia jove i somrient subjectant un fusell AK-47 va fer la volta al món, i Leila Khaled es va convertir en una icona de la revolta palestina. Per a uns, heroïna, per a uns altres, terrorista. Era la primera dona que segrestava un avió, el 1969, amb l’objectiu de fer saber al món les reivindicacions de la causa a la qual s’havia unit de ben jove. Nascuda a Haifa, va haver d’exiliar-se amb la família cap al Líban a quatre anys, arran de la guerra de 1948. Va formar part del Moviment Nacionalista Àrab i es va unir al Front Popular d’Alliberament de Palestina tan aviat com es va fundar, el 1967. Tota la vida combatent des de l’exili. Avui, Khaled té 73 anys, viu a la capital de Jordània, Amman, amb el seu marit, i continua dedicant les hores a la causa palestina, a més de les seves dues nétes. Aquests dies ha estat a Barcelona convidada per la fira Literal, no pas sense polèmica. Alguns haurien preferit que li vetessin l’entrada a la ciutat. Ens rep a la sala d’entrevistes, amb una versió de la tradicional kufiya amb les lletres del FPAP al coll i una veu esgargamellada pel tabac, però suau, que esmorteeix la contundència del que diu. Li donem la paraula:

Com és un dia en la vida de Leila Khaled, avui?
—Vaig casar-me amb un fisioterapeuta especialitzat en acupuntura, que també és escriptor, novel·lista, poeta i columnista. Tinc dos fills, un d’ells, casat i amb dues filles. Es diu Badir, que en àrab significa lluna plena. El nom, l’hi va posar la seva àvia, que jo no vaig arribar a conèixer. Quan ella va tenir els seus fills, ja va posar-los els noms, a ells i als fills que tindrien els seus fills. Quan em vaig casar, vam sortir del Líban i vam anar a Bulgària per poder trucar a la mare del meu marit, perquè no podíem trucar als territoris ocupats des del Líban. Ella es va quedar en xoc quan va sentir el telèfon, i les úniques paraules que va dir van ser: ‘Volem en Badir.’ Quan vaig donar a llum, doncs, li vaig posar Badir. El segon fill es diu Baixar, ho va triar en Badir. Quan va venir a l’hospital, va demanar: ‘On és la meva germana?’ Es pensava que tindria una germana. La infermera li va dir que la seva mare li havia donat un germà, i que com li agradaria que es digués. Havia nascut el dia de Nadal. I ell va voler que es digués Baixar, que significa aquell qui porta la bona nova. En Baixar ara treballa a Dubai, de manera que el meu marit i jo estem sols, a Amann. Però també tinc dues nétes! Que són fantàstiques. Per mi, com que no vaig tenir cap filla, és un gran plaer tenir dues nenes ara. A Jordània tinc prohibit de fer activitat política, tot i que alguna vegada en faig. La intel·ligència em recorda sovint que ho tinc prohibit i que no ho faci, però els dic que no poden evitar que sigui activa per l’alliberament de Palestina. Està clar que no els agrada la meva visió. Ara sóc responsable del Departament de refugiats i del dret de retorn, per tant, la meva tasca principal és anar als camps de refugiats a conscienciar sobre el dret de retorn i mobilitzar. Avui dia faig rondes polítiques per diversos països, convidada per les comunitats palestines o per institucions o, com en aquest cas, per una fira literària. Això em dóna l’oportunitat de conèixer persones, i me’n sento molt agraïda i afortunada.

Tota una vida lluitant per l’alliberament de Palestina. Què us va fer decidir a emprendre la lluita armada quan éreu pràcticament una nena?
—El meu somni era tornar a Palestina, com ho és el de tants palestins a la diàspora. Després de la revolució del 1967, vaig sentir que el meu somni es faria realitat lluitant amb les armes.

Quan els palestins puguin tornar a la seva terra, arribarà la pau.

I avui continueu pensant que es pot fer realitat d’aquesta manera?
—Sí, i tant, sense cap dubte. Les persones que busquen la llibertat no tenen gaires eines per poder lluitar i poder tornar a la seva terra i ser-hi sobirans. S’ha de complir el dret de retorn. És un dels nostres drets humans, i ara mateix no el tenim. La manera de lluitar contra la violència feixista és amb violència revolucionària. Això no és una invenció nostra, fa molt de temps que és així, i jo també ho penso.

I, doncs, per quina via hauria de passar la resolució del conflicte?
—Primer de tot, que els palestins puguin tornar a la seva terra. Llavors, arribarà la pau. Aquesta és la clau del conflicte. Som davant una ocupació; per tant, per a resoldre el conflicte, hem de tenir en compte dues qüestions: l’una, la terra; l’altra, les persones. És a dir: cal que nosaltres siguem sobirans de la nostra terra, i cal que els refugiats puguin tornar a la seva terra. Tots els assentaments que es fan sense tenir en compte això fan que el conflicte persisteixi. Ara mateix, hi ha assentaments polítics, segons els acords d’Oslo, però això no va encaminat a solucionar el conflicte. En cap dels acords d’Oslo no s’esmenta enlloc la retirada dels assentaments il·legals. Per tant, no se solucionarà res. El conflicte s’ha de solucionar amb bases humanitàries i amb drets humans. Fa més de cent anys que la gent lluita.

Fotografia: Albert Salamé.

És per això que sou tan crítica amb les negociacions de pau amb Israel, o hi ha més raons encara?
—Hi ha hagut negociacions, però no hi ha hagut negociacions de pau. És un procés, a seques, no pas un procés de pau. Perquè, digueu: on és la pau quan encara hi ha 7.000 presoners i assentaments per tot el país, i es va canviant la naturalesa i la geografia de Jerusalem, que és la nostra capital? On és la pau, en tot això? Van construint el mur de l’apartheid en terra confiscada, han assetjat Gaza durant més de deu anys i han llançat més de tres guerres contra la nostra gent. Tallen les oliveres. La vida és molt dura perquè les persones hi puguin sobreviure. Digueu: on és la pau, en tots aquests fets tan brutals i terribles? Per a mi, la pau no és únicament una paraula. La pau ha de ser justa i comprensiva. Ha de ser humana. I les víctimes de tot aquest conflicte necessitem la pau. En àrab tenim dues paraules diferents: salam, que vol dir pau, i aistaslam, que vol dir rendir-se. Nosaltres necessitem pau, no pas rendir-nos.

La lluita armada està totalment justificada sota el dret internacional.

Grups com l’IRA, les FARC o ETA han abandonat les armes. Salvant totes les distàncies, perquè el context és molt diferent: és més difícil de justificar la lluita armada, avui?
—No pas. Per nosaltres, està totalment justificada. I sota el dret internacional. Tal com diu l’ONU, les persones sota ocupació tenen el dret de resistir amb tots els mitjans que considerin, també amb la violència armada.

Sou una icona i una referència de la lluita per la llibertat i la dignitat palestina. També com a dona. En quina situació estan els drets de les dones a Gaza?
—Les dones a Gaza tenen la mateixa situació que la seva gent: molt molt dolenta. Viuen sota blocatge. No tenen permès de sortir ni entrar. El percentatge d’atur és del 65% o més, i va pujant. Es destrueixen moltes llars. Moltíssimes dones han perdut fills i marits i, per tant, són les responsables de tenir cura de la família. Es calcula que el 40% de les famílies de Gaza les porten les dones, perquè els marits són empresonats o màrtirs. Això fa la seva vida molt més complicada. Jo vaig ser a Gaza el 2012, després de la segona guerra, i em costa d’entendre com la gent hi pot sobreviure. Sense electricitat, amb aigua contaminada, sense poder cultivar… Els pecadors només poden pescar fins a sis milles dins el mar, on no hi ha gaires peixos perquè no és prou fondo, i si van més enllà, els israelians els disparen. Constantment, els israelians els ataquen o els poden detenir. Quina mena de vida es pot tenir, així?


—També cal dir que Gaza és governada per Hamàs, i això vol dir restriccions per a les dones. Ja sigui haver de dur el hijab o haver de complir amb els rituals, etc. Per exemple, Hamàs no permet que hi hagi cinemes a Gaza. Tot i que les dones formen part de les faccions i no permeten que Hamàs els controli les ments, Hamàs té moltíssima influència en la societat. I això fa que la societat es torni més conservadora. I quan dic conservadora, vull dir contra les dones directament. És a qui més afecta. Amb tot, les dones van a la universitat, el moviment de dones és actiu i contribueixen a la lluita de la població. UNRO, UNICEF i altres organitzacions els ajuden a trobar llar, perquè moltes dones han perdut casa seva. La situació és molt complicada.

I a Cisjordània?
—A Cisjordània, la situació és una mica diferent i una mica millor. La diferència principal és que els israelians no són dins de Gaza però sí de Cisjordània. Hi ha molta pressió de la societat cap a les dones, que es transforma en repressió. Formo part de la Unió General de Dones Palestines (UGDP) i sempre hem treballat per educar i fer programes de conscienciació sobre les dones i la seva posició en la societat i sobre els seus drets. No es pot dir que a Cisjordània hi hagi més llibertat, perquè sota ocupació no hi ha llibertat, però sí que la situació de les dones és una mica més fàcil que a Gaza. Almenys pel que fa a l’atur. A més, les dones a Cisjordània són molt actives en el moviment, en les faccions, i en les ONG.

El meu marit, el meu germà, el meu fill, ara seran els meus enemics, també? No.

Quins són els principals desafiaments del feminisme palestí?
—Ens afecta la visió del feminisme que ens arriba d’occident a través dels mitjans, i no hi estem gaire a favor. Nosaltres partim de la base que els drets de les dones són drets humans, i que els homes i les dones han de ser iguals i tenir els mateixos drets. Òbviament, no podem acceptar cap discriminació cap a les dones per lleis implementades. Els drets de les dones són drets humans, i és així com han de ser considerats, tot i que encara ens queda molt de camí perquè les dones puguin tenir plenitud de drets. No acceptem la idea que hi hagi un partit només de dones que vagi en contra dels homes, i hem hagut de lluitar contra aquesta tendència des de la UGDP. Algunes ho han intentat, però això és una manera d’influenciar-nos i que vol que tinguem encara més enemics. I no podem sumar més enemics als que ja tenim! Si no, què? El meu marit, el meu germà, el meu fill, ara seran els meus enemics, també? No. No volem aquesta divisió en la societat. Volem els mateixos drets per a les dones.

Fotografia: Albert Salamé.

Algunes entitats han intentat que us prohibissin d’entrar a l’estat espanyol. No hauria estat la primera vegada que no us deixen arribar a Barcelona. Què diríeu als qui no volien que fóssiu aquí avui?
—Veniu a la fira, i escolteu això que us diré. Si tot i així teniu por, és que aneu errats. Jo he vingut només a parlar, a trobar-me amb gent, a parlar amb mitjans, amb parlamentaris… Per què, tot aquest soroll? No n’hi ha prou que els sionistes ens hagin fet fora de la nostra terra i ens hagin robat? No volen ni que vinguem a parlar. Això és perquè saben que han mentit, i la gent és conscient d’aquesta mentida. O, almenys, són conscients que tenim molt de suport. Per tant, que facin el que vulguin.

Abans de venir, havíeu estat uns dies en vaga de fam, en solidaritat amb la vaga de presoners palestins a Israel…
—No és la primera vaga que fan, ja en porten vint-i-quatre. Des de l’ocupació de 1967, els israelians han anat empresonat palestins, i les vagues de fam han servit per a anar guanyant drets. Per exemple, poder tenir llibres, rebre visites de qualsevol membre de la família i no de qui triï l’exèrcit israelià, que a la presó hi hagi tractaments mèdics per a les persones amb càncer o altres malalties, que s’operi els malalts quan calgui, i no com ara, que es retarden les operacions. També que s’aturin les detencions administratives, que fan que puguin empresonar persones durant anys sense que hi hagi cap càrrec contra elles ni cap judici. Són tot de demandes que no es compleixen, i per això es fa la vaga de fam. És l’únic mitjà que tenen els presoners. Jo m’hi vaig unir per poder sentir el mateix que senten ells, perquè sabessin que no estaven sols. Si no hagués vingut aquí, l’hagués continuada, però les dues coses no eren compatibles. Quan vaig ser a la presó, també en vaig fer, de vaga de fam.

Fotografia: Albert Salamé

Aquest mes ha estat notícia que Hamàs ha acceptat un estat palestí amb les fronteres de 1967. Sembla un pas important. Com el valoreu?
—El xeic Àhmad Yassín, líder espiritual de Hamàs, ja havia declarat això que dieu abans de ser assassinat [2004]. No és res nou. L’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) ja ho va declarar, i va demanar el dret de retorn, l’autodeterminació del poble palestí i la capital de Jerusalem, sense especificar on. Em penso que Hamàs comença a adonar-se de la realitat d’aquest conflicte i veu que no pot dir que l’islam és la revolució. Sí que la població palestina és religiosa, i l’islam no és tan sols una religió sinó també una cultura, però això no vol dir que es pugui polititzar la religió, menys encara a Palestina. Ara Hamàs ha fet aquest canvi de posició, però no diu res de nou. Em penso que el que vol Hamàs és ser reconegut, a banda de l’OAP, com a representant de Palestina i formar part dels processos de negociació.

Ha de ser la població catalana que esculli com es vol organitzar. Ara, una separació afeblirà totes dues bandes.

Com sabeu, Catalunya es prepara per a un referèndum d’independència, que l’estat espanyol vol impedir per tots els mitjans. Es coneix la lluita independentista de Catalunya, i els Països Catalans, a Palestina? Hi troba simpaties?
—No puc dir què pensa el meu poble ni les simpaties que hi ha, perquè no n’he parlat amb més gent, però puc parlar per mi: la població catalana ha de tenir el dret de fer un referèndum, és un dret inqüestionable. Estem pel dret d’autodeterminació i ha de ser la població catalana que esculli com es vol organitzar. I aquesta decisió s’ha de prendre per mitjà d’un referèndum, i no de cap altra manera. Ara, jo penso que, si hi ha una separació, això afeblirà totes dues bandes. Un país sempre hauria de tenir en compte totes les cultures, idiomes, tradicions, religions, etc., que hi conviuen, i totes les persones han de tenir el dret de ser reconegudes tal com són, amb les seves pròpies institucions i maneres d’organitzar-se. S’hauria d’estudiar bé quins són els objectius d’aquesta separació per tal que les persones puguin triar. Sí que penso que hi ha una relació entre les persones de l’estat espanyol i les catalanes i que seria difícil, si se separessin. Ara, tant jo com el meu partit respectarem la decisió del poble català.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.