L’efecte Guruceta

Pau Vidal
02.12.2015 - 02:00
Actualització: 02.12.2015 - 02:23
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

(Nota: tots els catalans que apareixen en aquest article han estat maltractats degudament, no és cap ficció cinematogràfica.)

Els qui teniu més edat segurament recordeu l’època gloriosa del Madrid de futbol, als seixantes, quan ho guanyaven tot. Cinc copes d’Europa seguides. Però aquí aquesta glòria va durar més, perquè als setantes continuaven guanyant pràcticament sempre. Eren els temps dels totpoderosos José Plaza i Pablo Porta, un parell de dinosaures del franquisme que feien i desfeien al Colegio Nacional de Árbitros i la Federación Española de Fútbol. Real, perdó: Real Federación… Tant l’un com l’altre, a més de franquistes d’estricta obediència, eren madridistes conspicus, i, en aplicació de la tradicional manera castellana d’entendre la neutralitat del càrrec, feien tot el que podien perquè guanyés el Madrid. Que era molt: designar els col·legiats adequats, pressionar els clubs rivals, abusar del poder a còpia de xantatges… L’efecte Guruceta va marcar ben bé un parell o tres de generacions: assistir a la injustícia més flagrant amb la impotència més dolorosa. Ja podies xiular i escridassar l’àrbitre, que la desesperació per la inutilitat de tota protesta et cremava per dins i et feia pujar llàgrimes als ulls. El més desesperant era saber que sempre era així, perquè la injustícia era unidireccional. Sempre.

Han passat els anys, i ells continuen igual. Però nosaltres també. Com que la batalla té mil fronts, no hi ha setmana que no en passi alguna. La dinàmica es repeteix. Primer, l’atzagaiada: en Montoro acusa la Generalitat d’ocultar 1.300 milions d’obres públiques (La Razón assenyala Nous Catalans com a cobertura de gihadistes, un policia vexa un ciutadà a la Jonquera per negar-se a parlar en castellà, dos periodistes justifiquen l’agressió a Neymar…). A continuació, la rèplica: en Mas-Colell diu que anirà als tribunals (l’Àngel Colom es querellarà contra el diari, l’agredit a la frontera denuncia l’energumen, el Barça presenta un contenciós contra els dos periodistes hooligans). I el final, no cal dir-lo, tampoc: un magistrat desestima la querella dels 33 jutges catalans per aclarir qui va filtrar les seves identitats al diari que en va publicar les fotos; un altre arxiva la denúncia contra un grup d’ultradreta valencià perquè la guàrdia civil ha extraviat les proves; un tercer declara nul·la la denúncia contra el goril·la de la Jonquera… Ens podem imaginar perfectament com acabarà el recurs de l’ANC contra la multa de 400.000 euros o qualsevol de les moltes altres queixes inútils que ens fan perdre temps i quartos.

Exactament igual que en temps d’en Plaza i en Porta. L’àrbitre porta la samarreta del Realísimo i tu encara esperes que sigui imparcial. I de fet no és una comparació gratuïta, perquè resulta que actualment el president de la Lliga de Futbol Professional també és seguidor merengue. I falangista, per arrodonir-ho. Si no fos que de l’Espanya torrentiana ja no ens sorprenem de res, n’hi hauria ben bé per riure. El ganàpia de la classe ens avisa que ell xiularà el partit, però que va contra nosaltres i nosaltres, com uns babaus, encara li anem al darrere amb l’imprès de la denúncia…

Ara fa un any es va fundar l’associació Drets, un grup d’advocats que van entendre que l’àrbitre havien de ser els tribunals europeus. No és que sigui precisament un model d’imparcialitat, tampoc, però com a mínim es pot dir que la partida no està perduda d’entrada. Perquè la situació és tan grotesca que no m’estranyaria que ells fins i tot de vegades ens provoquessin per després humiliar-nos i encardar-se’n, com el ganàpia de cinquè se’n fot del pobre nano de tercer que, impotent, plora i marraneja, galtavermell, perquè li torni el ‘tigretón’.

És una qüestió de dignitat, perquè mentre ens sentim inferiors no podrem guanyar. D’espolsar-nos el complex d’inferioritat. De sostreure’ns a la idea que estem condemnats a perdre i que, per tant, no cal combatre per la independència ‘perquè, total, tampoc ens deixaran’. Quants d’aquells infants que amb ulls plorosos es menjaven la ràbia davant el fals penal d’en Guruceta no s’han convertit en pusil·lànimes espectadors d’un procés que donen per perdut d’entrada? No en va aquests dies, arran del ‘pressingCUP’, hem vist tractar el sobiranisme derrotista de ‘tribunero’. Per això no s’entendria que, ara que el tribunal de Pepe Gotera y Otilio tombarà també la declaració independentista, caiguéssim per enèsima vegada en l’error i marranegéssim amb més al·legacions. Perquè no sé si els signants se’n recorden, però el punt sisè de la declaració diu precisament que no hi tornarem.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes