Hi ha una manera especialment mesquina d’intervenir en el debat públic: la deslegitimació. Això és el que han fet Eduardo Mendoza i Javier Mariscal amb Sant Jordi. Han intentat erosionar una de les poques diades en què el català, la cultura i la realitat nacional dels Països Catalans es fan presents al carrer amb tota la seva força.

El debat no és nominal. No es tracta de si n’hem de dir Sant Jordi o Dia del Llibre. Això és només el pretext. El debat real és un altre: si aquesta diada ha de continuar essent una festa lligada a la llengua, a la cultura i al país, o si l’hem d’anar rebaixant, a poc a poc, fins a convertir-la en una jornada neutra i comercial. És a dir: si ha de continuar essent catalana o si ha d’acabar essent només homologable. I aquí és on el seu menyspreu encaixa dins una vella tradició: la d’empetitir tot allò que, a Catalunya, encara conserva identitat nacional.

Sant Jordi molesta perquè és una anomalia d’èxit. És una institució cívica. Una de les poques jornades en què aquest país es representa a si mateix com una comunitat de cultura, de llengua i de civilitat. I això, en un país acostumat a veure com se li discuteix fins i tot el dret a existir simbòlicament, té una importància política evident. Per això irrita tant els qui només toleren el català quan compareix domesticat, desactivat o reduït a folklore.

La ironia és que aquesta ofensiva arriba just quan les dades obliguen a una lectura molt menys frívola. Segons l’informe “Hàbits de lectura i compra de llibres a Catalunya 2024”, només el 33,9% de la població llegeix habitualment en català en qualsevol suport. Si mirem específicament els llibres, només el 34,6% declara el català com a llengua habitual de lectura, mentre que l’espanyol s’enfila al 63,1%. És a dir: en la lectura de llibres, l’espanyol pràcticament dobla el català. Costa veure-hi cap escenari de supremacia catalana. El que hi ha és una llengua que encara resisteix, però que resisteix a la contra.

També convé no enganyar-se amb les xifres globals de Sant Jordi. Sí, la diada és un èxit rotund. El 2025 va tornar a batre rècords, amb més de 26 milions d’euros facturats i uns dos milions d’exemplars venuts. Però aquest èxit no és sinònim de normalitat lingüística. El mateix balanç del sector mostra que els llibres venuts en català van representar el 52,3% dels exemplars, davant del 47,7% en espanyol. És una bona dada, sí. Però també una dada molt significativa: fins i tot el dia més favorable per al llibre en català, l’avantatge és ajustat. Ni tan sols per Sant Jordi el català juga sol a casa.

La producció editorial encara ho deixa més clar. El 2024 es van publicar a Catalunya 28.800 títols en paper, però només un 24% van ser en català. Tres de cada quatre llibres editats al país no van ser pas editats en la llengua del país. Aquesta és la realitat material sobre la qual alguns, amb una alegria molt sospitosa, es permeten fer broma. No és gaire brillant. És més aviat la fanfarronada típica de qui parla des de la comoditat de la llengua dominant i encara es pensa que el català ocupa massa espai.

Només el 32,6% de la població de quinze anys o més té el català com a llengua habitual. A l’escola, mentrestant, el model lingüístic continua sotmès a pressió judicial i els usos reals de la llengua reculen, sobretot als patis i a secundària. El català perd posicions en la vida quotidiana i també en l’espai educatiu. Som davant d’un retrocés polític i nacional.

És en aquest context que Mendoza i Mariscal es retraten amb una nitidesa bastant miserable. No hi ha cap lucidesa en el que diuen. Hi ha decadència intel·lectual i fam de protagonisme. Quan l’obra ja no basta, arriba l’estirabot. No perquè hi tinguin res a dir, sinó perquè és l’única manera que han trobat de tornar a gratar quatre titulars. Segons ells, el català sempre ha de fer un pas enrere: en l’espai públic, en l’escola, en els llibres i, ara també, en els símbols. Sant Jordi els molesta no perquè sigui una festa kitsch, ni perquè el sant els importi gaire. Els molesta perquè continua essent una escena de centralitat catalana. 

Autoodi és assumir sense resistència el punt de vista del poder i girar-lo contra els propis símbols. Autoodi és mirar una llengua arraconada i decidir que el problema no és la minorització, sinó que encara resisteixi. Autoodi és sentir incomoditat no davant l’ofec del català, sinó davant la seva mera pervivència. És mirar Sant Jordi i voler-ne extirpar allò que el fa català: el nom, l’arrel, el país, el sentit. És voler una diada més neutra, més comercial, més innòcua, més fàcil de pair per a tothom que no suporti que Catalunya es representi a si mateixa sense demanar permís.

El debat rellevant no és la polèmica circumstancial, sinó la posició del català en la vida cultural del país. La llengua perd pes en els usos habituals, continua en inferioritat en la lectura i veu afeblida la seva centralitat en l’àmbit educatiu. Aquest és el marc real. Per això Sant Jordi no es pot llegir només com una jornada festiva o comercial. És, també, una de les poques escenes col·lectives en què el país afirma la seva continuïtat cultural amb una força visible.

En aquest sentit, comprar llibres en català és una decisió que incideix directament en la fortalesa de la llengua, en la viabilitat del sistema editorial i en la capacitat del país de sostenir una cultura pròpia amb ambició i amb presència pública. La diada adquireix aquí tot el seu sentit: no com a ritual autosatisfet, sinó com a expressió d’una responsabilitat compartida.

La qüestió, per tant, no és què es diu sobre Sant Jordi, sinó què s’està disposat a fer perquè allò que Sant Jordi representa no esdevingui residual. Aquesta és la mesura exacta del compromís amb la llengua, amb els llibres i amb el país.

Reivindiquem Sant Jordi en tota la seva plenitud: una festa de llibres, de roses, de llengua, de cultura i d’afirmació nacional. Bona diada.