La molt probable victòria de Jair Bolsonaro en la segona tanda de les eleccions al Brasil, avui, amb un discurs autoritari, racista, homòfob i misogin, demostra novament com n’és, de difícil, per al centreesquerra, atraure el vot d’electors que fins fa poc li feien confiança.

Arreu s’ha vinculat l’èxit polític de Bolsonaro a una hipèrbole verbal que evoca Donald Trump, i també a la seva promesa de llei i ordre implacable a l’estil del filipí Rodrigo Duterte. Però el gir de l’electorat brasiler reuneix altres condicionants. Com s’entén, si no, que a les faveles de la misèria caigui el suport al Partit dels Treballadors en benefici d’una opció política als antípodes, d’extrema dreta?

La recepta de vincular l’ascens de Bolsonaro a la tendència populista globalgenerada per Trump o el Brexit només funciona en part. Cal afegir-hi altres ingredients intrínsecament brasilers, com ara la severa crisi econòmica i la crisi institucional, amb les ramificacions delictives del cas Petrobras, que va esclatar el 2014. Crisis que van esquitxar de ple el Partit dels Treballadors dels ex-presidents Lula da Silva i Dilma Rousseff, polítics tots dos que havien obtingut un èxit aclaparador a començament d’aquest segle XXI, i que ajuden a entendre l’ascens d’un polític amb trets dictatorials com Bolsonaro.

Jair Bolsonaro va néixer el 1955 a un poble de l’estat de Sao Paulo i va rebre el seu nom en homenatge a una llegenda del futbol brasiler –els seus pares havien pensat primer de posar-li Messías. Fill d’un dentista autodidacte, un ofici aleshores comú però il·legal, Bolsonaro va transitar com a criatura de poble en poble a la recerca d’un indret on el pare pogués exercir. Un periple que va portar la família a Eldorado Paulista, a la selva atlàntica, conegut pel conreu de plàtans i on eren habituals els tiroteigs a la plaça del poble. Bolsonaro encara recorda les corredisses per a amagar-se sota el llit amb els seus cinc germans, fugint d’aquella violència.

Bolsonaro es va allistar a l’exèrcit com a paracaigudista en l’ocàs de la dictadura brasilera, entre 1964 i 1985. Al seu full de serveis, s’hi llegeix un informe del seu superior que el qualifica d’home ‘d’excessiva ambició financera, mancat de lògica, racionalitat i equilibri’. Un any després d’aquella anàlisi, el 1986, Bolsonaro va denunciar a la revista Veja els baixos salaris a l’exèrcit, i això va fer que l’empresonessin quinze dies per insubordinació. Va ser, de fet, l’embrió de la seva carrera política.

Bolsonaro es va erigir com a defensor dels militars sense graduació durant el caòtic període postdictatorial, va assolir un escó a l’Ajuntament de Rio i va acabar esdevenint congressista el 1991. Des d’aquesta plataforma, Bolsonaro va promoure el seu ideari racista, trufat d’arguments nostàlgics de la dictadura que van viure el seu moment àlgid el 1999, quan va demanar en seu parlamentària d’afusellar el president Fernando Henrique Cardoso per haver privatitzat actius. Allunyat com estava del poder real, aquella amenaça va quedar amagada en un parlament que acollia diversos legisladors acusats de segrest i, fins i tot, assassinat.

Tanmateix, vist en perspectiva, Bolsonaro ja començava a establir una base sòlida de brasilers que se sentien ignorats per la classe política dominant, la qual es legitimava a si mateixa en la lluita contra la dictadura i la construcció d’un model social progressista. En això, el fracàs intel·lectual del centreesquerra brasiler és paral·lel al fracàs vist en les democràcies avançades europees o el que ha afectat el Partit Demòcrata dels Estats Units.

Grans bosses d’electors que havien escalat a la classe mitjana durant el procés democratitzador impulsat per l’ex-president Lula da Silva es van sentir abandonats per un centreesquerra que es va corrompre en l’exercici del poder. La prosperitat del Brasil del segle XXI es va combinar amb un creixement exponencial i no justificat del govern, de la delinqüència i dels casos de corrupció que van esquitxar el Partit dels Treballadors. Allò va ser un caldo de cultiu propici per a Bolsonaro, de la mateixa manera que el debat de la immigració va alimentar el ressentiment entre els votants a favor del Brexit o de Donald Trump.

Però el fet diferencial brasiler, el definitiu, respon al nom de ‘Car Wash’. Fa referència a la investigació de la petroliera estatal Petrobras, que va amagar una trama de corrupció de més de cinc mil milions de dòlars destinats a comprar voluntats per assignar obra pública a dit a diferents països del sud d’Amèrica. El cas va contribuir a la destitució de la presidenta Rousseff el 2016, hereva política d’un Lula da Silva inhabilitat ara per a concórrer als comicis i empresonat per corrupció. Michel Temer, el substitut de Rousseff, ha estat acusat d’obstrucció a la justícia i un col·laborador seu va ser empresonat després d’haver-li trobat 16 milions de dòlars en efectiu en maletes amagades al seu apartament.

Enmig d’aquest ambient de corrupció, els 50 milions d’electors brasilers que l’última dècada havien ascendit a la classe mitjana diuen a les enquestes que cap partit no els representa, i menys, el centreesquerra, que ha estat garant dels grans consensos sobre drets socials i lluita política pel benestar de la classe treballadora l’últim mig segle, al Brasil i arreu del món industrialitzat. Aquest fracàs del centreesquerra per a refermar les seves majories degenera en expressions polítiques com la de Bolsonaro, que branden un fals discurs d’estabilitat, llei i ordre que funciona entre capes de població o bé extenuades per ser l’ase dels cops o bé temoroses de retornar a un escenari de menys oportunitats econòmiques.

El centreesquerra malda per repensar-se i sacsejar la dinàmica dels partits tradicionals per evitar que la por de l’immigrant o l’atractiu d’una comissió urbanística elevin populistes al poder. O com deia l’amenaçat d’afusellament per Bolsonaro, l’ex-president Cardoso, cal canviar el sistema establert per la constitució del 1988, perquè ja no funciona. ‘L’onada conservadora és mundial.’ El centreesquerra s’ha de repensar per oferir alternatives a la ignomínia que, en el cas del Brasil, representa Jair Bolsonaro.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb