El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Cada any es destapen estafes relacionades amb la falsificació d’obres d’art. De fet, els cossos de seguretat de l’Estat calculen que, com a mínim, un terç de les obres en circulació dins el mercat són falses. Habitualment, xarxes formades per artistes i marxants d’art s’especialitzen a duplicar obres d’un autor famós i vendre-les com a originals en subhastes a preus desorbitats. Tanmateix, la falsificació, més enllà d’un delicte, és un art amb segles d’història. Almenys això és el que suggereix l’historiador i novel·lista Noah Charney al llibre The Art of Forgery (“L’Art de la Falsificació”), en què parla dels falsificadors més famosos de la història.

Charney explica com un dels grans mestres de la història de l’art podria haver passat del tot desapercebut de no ser per les seves falsificacions. Amb només 21 anys, Michelangelo va esculpir el marbre Cupido dorment, inspirat en una obra clàssica. Al Renaixement, l’art de l’antiguitat era el més valorat pels col·leccionistes, de manera que el jove artista va envellir la seva escultura i la va vendre com a antiga. El comprador del Cupido va adonar-se que l’estàtua era falsa, però va quedar tan admirat per la destresa de l’imitador que va decidir patrocinar-lo. D’aquesta manera, la projecció de l’obra de Michelangelo va augmentar i es va convertir en un artista cotitzat.

Les raons que motivaven Michelangelo a falsificar obres antigues no estan del tot clares. Si bé és possible que ho fes amb fins lucratius, al Renaixement l’aprenentatge dels artistes passava per imitar obres de mestres antics. Pel que fa l’origen d’obres falsificades, l’investigador i restaurador del Centre d’Art d’Època Moderna de la Universitat de Lleida (CAEM), Miquel Àngel Herrero, també fa referència als obradors de grans artistes, com Rubens o Goya. No era estrany que pintors reputats tinguessin ajudants al seu servei que es dedicaven a reproduir de manera total o parcial els seus quadres més exitosos. Els duplicats es venien a preus variables en funció del grau de participació de l’artista en la seva elaboració.

La motivació de la còpia
Tot això apunta que el món de la falsificació és molt més complex del que pot semblar a priori. El falsificador o, millor dit, l’autor de falsificacions no sempre encaixa amb la definició de “persona que copia obres d’art per a fer diners”. Per exemple, l’exfalsificador nord-americà Mark Landis, diagnosticat amb esquizofrènia als 17 anys, explica: “Volia fer alguna cosa per impressionar la meva mare i honrar la memòria del meu pare. Havia llegit coses sobre filantrops que donaven obres d’art valuoses a museus, així que vaig donar un dibuix. Tothom va ser molt amable i respectuós amb mi; estaven molt agraïts. Mai m’havien tractat tan bé! Em va agradar tant, que ho vaig seguir fent durant 30 anys”.

Si bé la cerca d’afecte és una motivació infreqüent entre els falsificadors, la venjança, el ressentiment i la frustració són trets que molts d’ells tenen en comú. Han Van Meegeren, Elmyr de Hory i Eric Hebborn són exemples de pintors que es van convertir en falsificadors perquè no van aconseguir fer-se un nom en el panorama artístic del seu temps. En aquests casos, la falsificació va ser una via per a demostrar la seva vàlua i burlar-se dels crítics que havien titllat les seves obres de “passades de moda”.

Detectar una falsificació

Loading...

Loading…


Malgrat que no hi ha cap sistema establert, els experts segueixen procediments diversos per tal de descobrir possibles falsificacions. En primer lloc, és imprescindible la investigació documental, que permet resseguir els passos del llenç al llarg de la història: exposicions en què ha format part, descripcions, fotografies, etc. En alguns casos, les mateixes pintures faciliten aquesta tasca en incorporar un número d’inventari, gràcies al qual es pot arribar a conèixer el propietari original de l’obra. A partir d’aquesta informació es valora si el seu recorregut ha estat coherent amb el seu context. No és creïble, per exemple, que un quadre de Diego Velázquez, pintor de cambra, circuli en àmbits llunyans al rei o la noblesa.

D’altra banda, s’ha d’analitzar la part formal de l’obra, aquella que té a veure amb la seva execució. A simple vista, la còpia i l’original poden semblar idèntiques, però el ductus, la gestualitat de les pinzellades, no és mai el mateix. Per últim, la metodologia científica és capaç de respondre a la majoria d’incògnites que se li plantegen a l’obra. A partir de processos químics, per exemple, es poden identificar els pigments emprats per a comparar-los amb els materials habituals de l’autor. També la llum ultraviolada o la fotografia infraroja faciliten el procés d’autenticació. Per tal de poder atribuir l’obra a un autor, aquestes tres qüestions –la documental, la formal i la científica– han d’estar equilibrades per a evitar errors.

Què és fals?
Freqüentment, aquelles pintures considerades falses són totes percebudes com a il·lícites i mancades de valor. Tanmateix, el concepte de “falsificació” resulta ambigu, atès que engloba nombroses obres d’art de modalitats diverses. De fet, fins i tot els mateixos artistes han estat còmplices del que avui dia es considera un frau. Els grans mestres pictòrics solien atribuir-se només obres considerades perfectes a nivell formal. No fou fins al segle XX, gràcies a la reflectografia infraroja, quan es va descobrir que les obres qualificades de “perfectes” eren, en realitat, meres còpies de l’obrador de l’artista en qüestió per a perfeccionar unes pintures originals, en un inici considerades de pitjor qualitat. En aquesta mateixa línia, hi trobem el cas contrari: a vegades, els artistes tenien falsificadors contemporanis que es dedicaven a imitar les seves obres més conegudes. És el cas de Camille Corot, realista francès de l’Escola de Barbizon, que es dedicava a signar còpies dels seus seguidors per a què poguessin vendre-les i comprar-se menjar.

Aleshores, què s’entén per “fals”? “La falsedat és una qüestió que té a veure amb el judici de l’atribució”, assenyala Herrero, investigador del CAEM. En conseqüència, la intencionalitat és clau a l’hora de qualificar una pintura de falsa: no es poden tractar amb els mateixos criteris una obra nascuda a l’actualitat, fruit de l’avarícia, i un exercici acadèmic realitzat pels deixebles d’un artista de renom. Posem per cas que ens trobem davant d’un quadre contemporani a Ramon Casas, en què s’han utilitzat els mateixos materials i pigments que emprava el pintor i que, a més, segueix els cànons estètics de l’època. El llenç arriba al mercat i, a causa de la seva semblança estilística, se li col·loca la signatura del català. El quadre, però, no és de Ramon Casas. Aleshores, què és fals: l’obra o la firma?

Malgrat que els avenços tecnològics faciliten treure l’entrellat d’aquestes situacions, el procés d’autenticació requereix meticulositat i dedicació. Al cap i a la fi, el valor de mercat d’una obra d’art no sempre és proporcional al seu valor artístic, sinó que va lligat a la seva autoria i, per tant, depèn de la seva autenticitat.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.