19.11.2023 - 20:03
|
Actualització: 19.11.2023 - 22:24
El president Sánchez acaba d’inaugurar la investidura més cara i difícil de mantenir que mai hauria pogut imaginar. S’ha ficat en un vesper que pot esdevenir un laberint. Suposo que n’és conscient, ell ho deu saber. Perquè s’ha compromès a tantes coses –i parlo d’economia i prou– que crec que és impossible de resoldre l’equació presentada. Té massa incògnites. És a dir, satisfer els compromisos signats i mantenir “units” els partits que li han donat suport fins ara. Sense oblidar l’esquerda que ha obert a casa seva, que no és la menor.
De les moltes variables de l’equació, n’he escollit cinc que em semblen les més importants. Fem-ne un petit repàs. A Sumar, li ha promès de mantenir l’augment del salari mínim fins a arribar al 60% del salari mitjà, reduir la jornada laboral fins a 37,5 hores setmanals i assolir el 15% efectiu sobre el resultat comptable de les grans empreses en l’impost de societats. No cal dir que amb aquestes tres propostes ja s’ha guanyat les paraules més “amables” dels empresaris, i aquí gosaria dir que tant de grans com de petits. La CEOE, per exemple, titlla de “atropellament constitucional” l’acord per a reduir la jornada laboral. La PIMEC mostra “inquietud” i qualifica la mesura de “populista”.
Els nous imposts també han estat objecte de rebuig. Normal. Recordem que ara, segons el sector, les grans empreses tenen un tipus nominal diferent de l’impost de societats. En general, és del 25%, excepte per a petites i mitjanes empreses, que és del 23%, i per a la banca i les petrolieres, que és del 30%. Segons les darreres dades, el tipus efectiu va ser del 21,8% a Espanya, set punts menys que la mitjana de la Unió Europea. Però, compte!, si calculem la xifra pagada sobre els beneficis, el tipus efectiu cau fins al 5,79% i el pacte parla del 15%. Roent, roent…
Amb el PNB ha acordat allò que fins ara era considerat un sacrilegi en aquest món. Ha obert la porta a la transferència de la Seguretat Social al País Basc, cosa que implica la ruptura de la caixa única de l’organisme. Allò que sempre s’havia dit que no es podia fer, vaja. Per això el sindicat dels inspectors de treball i de la seguretat social ha emès un dur comunicat en què denuncia els perills del traspàs. “El fet que les comunitats autònomes puguin disposar de la facultat de reconèixer les pensions i la resta de prestacions (jubilacions, incapacitats, subsidis…) sense sotmetre’s a criteris de gestió unificats per a tot el territori nacional –diu el sindicat– abocaria, irremeiablement, al començament de la ruptura de la solidaritat del sistema de la igualtat de tots els espanyols en matèria prestacional i del principi d’unitat de caixa del sistema de la Seguretat Social.” Complicat, complicat…
De totes maneres, he de dir que, malgrat la importància cabdal que té aquest acord, des del punt de vista conceptual i fàctic, no m’ha semblat percebre ni l’extensió, ni la intensitat, ni la virulència, ni un to tan insultant en les protestes que hi ha hagut com el que hem rebut a Catalunya per dos dels anuncis principals acordats. És a dir, la condonació de 15.000 milions del deute català amb l’estat (ERC) i l’impuls cap a la cessió total del 100% dels imposts que es paguen a Catalunya (Junts).
Comencem pel deute. En el cas de Catalunya, com a totes les comunitats autònomes de règim comú, tret de Madrid, el deute es va començar a enfilar a partir de la crisi financera, el 2008, i d’aleshores ençà s’ha multiplicat per quatre, fins a passar de 84.000 milions d’euros. D’aquests, la major part, el 84%, corresponen a deute contret amb l’estat, amb mecanismes com ara el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Això representa gairebé el 40% de tot el deute de les autonomies amb l’estat.
La generació del deute català és el resultat d’una vergonya ben coneguda, però no admesa, per tothom. L’infrafinançament continuat sofert per Catalunya ha portat a una situació absurda i perillosa. Durant molts anys, l’estat ha tornat a Catalunya menys diners que no en treia, en nom de la solidaritat amb la resta de comunitats, i aquí, amb el que ens han donat, no arribem a final d’any. Per tant, o retallem despesa –cosa que ja s’ha fet manta vegades– i (o) ens endeutem si volem mirar de salvaguardar els que considerem uns mínims de benestar, ben guanyats per la població, per una altra banda. El problema és que només ens podem endeutar amb l’estat. És a dir, ens retorna via préstecs amb interessos una part dels diners que ens havia manllevat abans. Negoci rodó, perquè, a més, ens té lligats de peus i mans.
La condonació, no de 15.000 milions, sinó de tot el deute, semblaria un acte de justícia; però, evidentment, fora d’aquí, qui ho veu així? Tampoc no es pot parlar del deute històric que tenen amb nosaltres, és clar. Ans al contrari, ha encès els ànims a totes les comunitats governades pel PP, fins i tot la més endeutada atenent el PIB, que és el País Valencià. O a Castella – la Manxa, governada pel PSOE del senyor García Page. El cas és que catorze comunitats autònomes podrien beneficiar-se de la condonació del 20% del deute del FLA a Catalunya. I a l’estat no l’afectaria en les grans xifres.
Però l’acord és massa temptador per a no fer-lo servir d’arma llancívola, a més, enganyant la gent, és clar. En aquest cas, ha estat el president de Castella i Lleó, governada per PP-Vox, qui més ha cridat. El senyor Fernández Mañueco va tractar “d’infame” l’acord, i va prometre d’iniciar els procediments d’impugnació “immediata” als tribunals Constitucional o Suprem o a l’Audiència espanyola, en el moment que es produís la materialització formal dels acords polítics de Pedro Sánchez amb els socis independentistes catalans. I no es va estar de res en les mentides que més engresquen el personal. Entre més bestieses, va assegurar que “perdonar 15.000 milions de deute a Catalunya, es pagarà amb imposts de tots els espanyols”. Una mentida com una casa. Una més de les que s’han arribat a dir sobre aquest punt. I que ajuden a mantenir i atiar el foc anticatalà.
I arribem a la cessió d’imposts, la traca final! Recordem què diu l’acord: “Junts proposarà d’entrada una modificació de la LOFCA que estableixi una clàusula d’excepció de Catalunya que reconegui la singularitat en què s’organitza el sistema institucional de la Generalitat, que faciliti la cessió del 100% de tots els tributs que es paguen a Catalunya. I, per part seva, el PSOE apostarà per mesures que permetin l’autonomia financera i l’accés al mercat de Catalunya, així com un diàleg singular sobre l’impacte de l’actual model de finançament sobre Catalunya.” Cadascú diu la seva i negociaran fins a arribar a un punt.
Però aquí hem tocat el nucli de la qüestió. On anirem a parar! A eliminar la mamella de la vaca! No és gens casual que mil veus qualificades (pels títols acadèmics exhibits) d’arreu de l’estat (Catalunya inclosa) s’hagin aixecat com una de sola en contra d’aquesta possibilitat. Amb mil arguments. S’ha arribat a dir, per tocar la fibra dels afectats, fins i tot, quantes i quines comunitats en sortirien afectades i sense finançament. S’ha exagerat, evidentment, però hi ha un fons de raó. Parlem dels diners que no tornen a Catalunya, una part de l’anomenada solidaritat, que si això s’acabés eliminant (cosa que veig molt, però que molt difícil), se’n pot anar en orris el muntatge que tan bé ha funcionat a l’estat. Hem vist titulars parlant de la “quota” catalana com si ja fos un fet i, és clar, de l’enèsim “trencament d’Espanya”, de l’empobriment de comunitats senceres per culpa dels catalans, de fer miques la constitució… i de tot el que vulgueu, perquè s’ha tocat el punt que fa mal de veritat. Sense oblidar que alguns dels partits signants dels acords d’investidura poden tenir una bona part de les bases més que nervioses, arran de tot allò que els expliquen sobre el futur catastròfic. Vet aquí l’equació que comentava al principi.
I, enmig de la cridòria diària als carrers de la capital espanyola contra l’amnistia, Sánchez, Puigdemont, Catalunya, pels acords d’investidura, potser serà bo de recordar les paraules de la ministra d’Hisenda en funcions, María Jesús Montero, que va dir, tot just signar el pacte amb Coalició Canària, que considerava “difícil” el traspàs de la gestió econòmica de la Seguretat Social al País Basc, malgrat l’acord signat amb el PNB, i que és “radicalment fals que l’estat cedirà el 100% dels tributs a Catalunya en el marc de l’acord entre PSOE i Junts”. Embolica que fa fort. Vénen mesos molt complicats. Perquè, entre més coses, hi ha promeses que fàcilment poden ser contradictòries entre els qui han donat suport a la investidura. No, no voldria ser a la pell del senyor Sánchez.
