Vuitanta-sis dies després, vuitanta-sis, els nens tornen a l’escola. Des que les vuit lletres de setembre han aparegut al calendari, els dies han decidit durar quaranta-vuit hores. Mentre tothom feia el compte enrere per a l’11-S o el 27-S, nosaltres només teníem el 14-S en el punt de mira. I hem de reconèixer, una miiica!, que alguns vam anar a la Meridiana a ventar punters de colors per tenir un altre dia resolt amb els fills, que hi ha un moment que ja ho has vist tot i t’has banyat a tot arreu i si tornes a trepitjar un parc et fa l’efecte que et wescravinitzaràs i d’allà no en sortirà ningú viu.

‘L’estiu ha sigut millor que l’anterior, que els nens són un any més grans i això es nota’: és el nostre mantra, el repetim unes quantes vegades cada dia, amb els ulls en blanc i un filet d’escuma que ens surt discretament per la boca. Als amics sense fills se’ls congela el somriure quan intenten mantenir una conversa amb nosaltres mentre els nostres fills corren, salten, canten i juguen, perquè per a nosaltres ja no corren, ni salten, ni canten, ni juguen, només fan soroll, s, o, r, o, l, l. Això és així, el 14-S a quarts de deu ja ens sentirem malament per haver desitjat que els nens marxessin, però mentre no arribi l’únic que desitgem és el silenci, el silenci auditiu i també visual. Que tot estigui quiet i callat, que el menjador deixi de ser un camp de mines de revistes, contes, peces de puzle, nines i figuretes. Però l’estiu ha sigut millor, molt millor, on vas a parar.

I llavors ve l’altre mantra: ‘És que els nens quan no hi ha una rutina…’ Els nens? Els pares. Quan ens prenen la nostra arma més preuada, la rutina, ja hem begut oli. Vuitanta-sis dies de campi-qui-pugui, per molts avis, casals, piscines i platges que tinguis a l’abast, són vuitanta-sis dies d’estar desarmats davant del perill, el perill de no saber què fer per distreure uns nens que fins fa quatre dies tenien escola de nou a cinc, extraescolars fins a quarts de set, fer deures fins a l’hora de la dutxa, sopar, conte i dormir. De cop i volta totes les caselles estan en blanc i a més es mouen. No es dina ni se sopa sempre a la mateixa hora. Avui anem a dormir tard perquè hem anat al cine i demà ens hem de llevar d’hora per agafar un avió. Avui menjarem entrepans per dinar perquè passarem el dia a la platja i demà soparem d’hora perquè després anirem a veure les fonts de Montjuic. I demà passat si no plou potser anirem a… I un altre dia visitarem…

I ens descobrim plantats davant del calendari, l’u d’agost, mirant d’escriure alguna cosa sota cada xifra, de trobar maneres de matar el temps sense que ens mati a nosaltres, perquè els pares d’ara sembla que tenim por que els fills s’avorreixin, i de vegades semblem programadors culturals, ionquis dels titelles, els tallers i les lectures de contes. ‘Dissabte fan un taller de mandales invertides a la Llibreria L’Ou Xiroi’; ‘diumenge fan una matinal de curts animats letons en versió original a la seu de l’Associació de Pares, Mares i Tutors Legals de Nens que no es poden Avorrir’, i tots fent cua per asseure els nens davant d’algú altre que ens els distregui al preu que toqui. I, entre badall i badall, mentre una munió de bèsties del bosc s’uneixen per aconseguir no se sap ben bé què però segur que és molt poètic i alliçonador, recordem que nosaltres de petits… ens avorríem, i ens avorríem sols. Ens avorríem sols i als nostres pares no semblava que els afectés gaire, que tenien altres coses a fer. Aquells pares que ara són avis i entretenen els néts fent el que sigui per no sentir-los plorar ni rondinar.

De manera que vuitanta-sis dies després de distreure els nens que no es poden avorrir, arrenca per fi el curs, torna el silenci a casa i empunyem la rutina com sant Jordi va alçar l’espasa davant del drac. El problema és que n’hem perdut la pràctica i els primers dies tot seran durícies, petits talls i altres accidents, perquè quatre dies més i ens caducava la llicència d’armes, i perquè quan la casa s’ha buidat i hem passat pel menjador sense haver d’ajupir-nos per recollir res de terra, ens hem tornat pacifistes.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb