La victòria del tió i la màgia de Nadal

  • El tió ha reviscolat perquè s'ha convertit en un ésser animat, però pel camí hem perdut part de la màgia que l'acompanyava

VilaWeb
Joan Safont Plumed
22.12.2022 - 21:40
Actualització: 23.12.2022 - 18:10

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Podeu imaginar-vos l’escena: un senyor gran amb la cara pintada com un pallasso, enfundat en una disfressa que li anava gran, a qui els nens que acompanyen els pares o els avis a plaça bastonegen amb corrons d’escuma com els que es fan servir a les piscines per aprendre a nedar, i ell, tot seguit, deixa caure de dins els pantalons un grapat de caramels. Ho vaig veure l’any passat al Mercat de les Corts i encara no me n’he recuperat. Aquella escena un punt sòrdida del bon home “que treballa fent de tió” i no de gos a les festes infantils, com el protagonista de la cançó dels Amics de les Arts, és el penúltim exemple d’un canvi profund en un dels elements més distintius del Nadal català.

El tió ha esdevingut un dels trets diferencials del nostre Nadal. Això ho saben bé els mitjans anglosaxons, que han convertit aquest tronc providencial en un gag recurrent quan parlen de les tradicions nadalenques catalanes: “Són bojos, aquests catalans, que fan cagar una soca i posen el caganer al pessebre.” El fet cert és que l’antic domini del tió s’estenia cap a Andorra i Occitània al nord i cap a l’Aragó, a l’est, però és al Principat, especialment a la Catalunya vella i a la muntanya, on va sobreviure contra l’embat de les altres tradicions.

Per als qui de ben petits fèiem cagar un simple tronc o una soca, veure una disfressa de tió, convertit en figureta decorativa, en bestiola de peluix, en objecte animat, secundari de film nadalenc i, fins i tot, qualsevol dia en objecte d’una sèrie de Netflix, ens aclapara. Tot plegat té ben poc a veure amb la màgia que atorgàvem a ulls clucs a un tronc inanimat –o potser fins i tot, a ciutat, a una caixa de cava o de llet condensada– que apareixia sense més ni més, alimentàvem durant setmanes i a la fi, després d’anar a resar un parenostre al pessebre, picàvem i ens cagava regals. Una màgia que no requeria, de fet, ni anades al bosc a buscar-lo, ni barretines i cares alegres, ni missatges escrits pel tió, ni comiats després de complir el seu propòsit.

Decadència i ressorgiment del tió

Tot era més simple, efectivament. Ara, els qui ja ens acostem als quaranta anys, també vam viure una infantesa en què el tió havia quedat força arraconat per l’energia colonitzadora del Pare Nadal. Els nens dels vuitanta a les cases dels quals fèiem cagar el tió, teníem alguna cosa de passats de moda. De fòssils. De nostàlgics. És un fet que durant el segle XX, amb els canvis profunds derivats de l’abandonament de la vida al camp i el trasllat a la ciutat, sense llars de focs ni llenya per cremar, la creació d’una societat de consum i l’homogeneïtzació cultural produïda per la primera publicitat i el màrqueting comercial, el tió havia entrat en franca decadència. Els Reis de l’Orient havien sobreviscut millor, perquè havien convertit la màgia intangible que els envoltava antigament –el fanalet servia per a fer llum al camí d’uns éssers que no s’acabaven mai de veure– en la fastuositat d’unes cavalcades que demostraven la potència de les ciutats, impulsades per entitats cíviques o bé per centres comercials.

El pobre i rústec tió, doncs, no tenia ningú que el salvés d’un futur incert. Fins que, com explicava a VilaWeb el folklorista i etnòleg Amadeu Carbó en una entrevista sobre la història dels tions, l’any 1975 –encara no fa cinquanta anys– Ferran Margarit va decidir de pintar una cara als troncs, cofar-los amb barretina, afegir-los unes potes i dur-los a vendre a la Fira de Santa Llúcia. L’èxit va convertir aquella pensada en una nova tradició. Ara seria impensable que un nen identifiqués com a tió una vella soca nuosa i retorçada. Qui seria capaç de –en acabat de fer-lo cagar– llençar aquell personatge amb atributs humans al foc?

Tió al pessebre virtual de l’Ajuntament de Barcelona (fotografia: ACN)

Les escoles han estat les grans adoctrinadores del tió. Sense el pas per l’escola, molts pares d’avui no haurien fet cagar el tió amb els seus fills. Ni els hauria passat pel cap d’anar a bosc a cercar-lo, seguint pistes i corriols, ni péixer amb mandarines el pobre tió. També gràcies a haver-lo infantilitzat i convertit en un ésser amb atributs humans –el rostre, les cames, les expressions…– el tió ha triomfat. I s’ha salvat, que no és pas poca cosa, quan tenia tots els números d’acabar desapareixent. Encara que aquesta victòria vulgui dir que hàgim de viure situacions tan absurdes com la flexió de gènere entre tions i “tiones”. El tió perviu perquè ara és un personatge, no un ésser inanimat, i això li proporciona unes possibilitats infinites. També de negoci.

I de la fantasia i la il·lusió, què se n’ha fet?

Ara, molt més que les barretines vermelles, les pipes fumejants, les carones somrients, les potes i les mantes de quadres que acompanyen els tions pre-fabricats del Nadal català del tercer mil·lenni, allò que ens hauria de fer rumiar és la pèrdua de la idea de fantasia, de màgia, d’intangible, d’inefable en la nostra cultura. La societat consumista i material en què ens hem criat nosaltres i els nostres fills, nebots, cosins, fillols… no concep que un objecte quotidià com una soca es converteixi, la nit de Nadal, en un corn de l’abundància, i necessita creure que qui caga els regals és un ésser viu a imatge i semblança dels humans.

Perdre la innocència que permet a un infant de convèncer-se que si alimenta un simple i ordinari tronc i el pica amb un bastó tot cantant la cançó acostumada cagarà llamins o regals, ens aboca a un horitzó on serà molt difícil de definir què és Nadal, més enllà d’un àpat excessiu i pantagruèlic, una setmana de vacances per a anar a esquiar o enganxar-se als telefilms nadalencs de les plataformes, un retrobament anual més o menys desitjat amb familiars i amics o, qui sap, més aviat una oportunitat de suplir les mancances comprant i omplint de regals la canalla o reobrir disputes familiars en sobretaules indigestes. Amb ulls o sense, amb cara o amb barretina vermella o musca, amb potes o sense, cobert amb manta, en un pis o vora la llar de foc, el 24 de desembre a la nit o bé el 25 al matí, que la màgia de Nadal, encarnada en el tió, es faci a present a cada casa. Bon Nadal!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes