Les mobilitzacions són massives. Impressionants. La gent que fa vaga. Les manifestacions. Ja es veia a venir, perquè fa anys que el descontentament es cova (més que descontentament: l’enuig i la preocupació fonda) i perquè no hi ha hagut, en tooooot aquest temps, resposta adequada.

Ni adequada ni de cap mena, de fet: no hi ha hagut resposta. Perquè dedicar-se a perseguir mestres i professors, a provar de desprestigiar les persones que es dediquen a un dels oficis més importants que hi ha, a provar d’intimidar-les, d’enfrontar-les amb la resta de la societat (amb les famílies, diuen alguns mitjans que bufen en caldo gelat, com si els mestres no en tinguessin), dedicar-se a tot això no compta com a resposta. Tampoc no hi compta, és clar, l’Opusgate, la trama que ha sortit a la llum aquesta primavera i que mostra com el govern de Pérez Llorca, que diu que no té diners per als centres públics, rega amb milions i milions centres concertats elitistes que segreguen els alumnes per sexes. Tampoc no hi compta, evidentment, la greu barrabassada perpetrada pel govern Illa, que ha enviat policies encobertes a espiar les assemblees de mestres (mal disfressades de brigada político-social i amb idèntic mòbil que qualsevol policia política de qualsevol estat dictatorial d’ahir i d’avui, i ara allargo el parèntesi tan sols per preguntar així en veu alta quantes dimissions i/o destitucions hi ha hagut per aquest greu afer, quants pressuposts s’aprovaran malgrat aquest greu afer i amb els vots de qui s’avalaran, per tant, aquestes pràctiques autoritàries i antidemocràtiques, tanco parèntesi).

Aquestes mobilitzacions han posat clarament a sobre de la taula les reivindicacions bàsiques dels docents, reivindicacions concretes, essencials, imprescindibles. Un micro obert en qualsevol de les manifestacions que aquests dies omplen de colors (groc al nord, verd al sud) els nostres carrers i places i de seguida en tens la llista. Jo l’he copiada del vídeo que ha fet VilaWeb a València, el tercer dia de vaga, durant la concentració davant del Palau de la Generalitat: “més personal per a poder atendre els xiquets d’una manera justa”, “les condicions climàtiques, que són penoses al centre tant en hivern com en estiu”, “la falta d’inversió en l’atenció a la diversitat i la inclusió de l’alumnat, perquè cada vegada hi ha més diversitat i més necessitats i cada vegada tenim menys recursos”, “la reivindicació salarial no és la primera, nosaltres reivindiquem una millora en l’educació i en els mitjans que tenim per als nostres estudiants”.

I sí, és clar com l’aigua: les reivindicacions són justes, són necessàries, són importants per al conjunt de la societat (tenir mestres ben valorats i ben pagats, també) i atendre-les, trobar la manera d’atendre-les, hauria de ser una obligació. Les vagues dels nostres docents, el seu mateix plantejament, i el seu abast també, han mostrat que hi ha urgències que hem de resoldre. Fan falta mitjans, fan falta inversions, fan falta diners, fa falta respecte, tot.

I més coses.

Perquè, més enllà de les urgències, d’aquestes necessitats peremptòries, hi ha també les qüestions de fons. Que potser arran d’aquesta vaga, aquesta mà alçada per cridar-nos a tots l’atenció, començarem a posar a sobre de la taula les qüestions de fons, el model educatiu. No pas l’enèsima variació de nomenclatura ni un fer com que fem perquè no sigui dit ni cap de les conegudes pràctiques que tan sols sumen confusió i presentisme a un àmbit que demana justament el contrari, calma i mirada llarga, sinó el model. El marc general i l’aixopluc, el projecte.

El projecte de país.

La societat evoluciona, ves quina sorpresa. La nostra escola ha de tenir les eines, materials i conceptuals, per a avançar amb aquesta evolució. No en faré ara cap llista exhaustiva, però sí que em veig amb cor d’apuntar tres de les qüestions que en formen part: hi ha l’augment exponencial de la pluralitat i la diversitat, perquè en les darreres dècades s’ha aconseguit reduir l’absentisme escolar, perquè es para més atenció a la diversitat i per l’arribada de noves immigracions; així que hi ha més escolarització, més presència d’infants i joves amb necessitats socials i educatives de tota mena i fan falta més aules d’acollida, més recursos per tal que l’ensenyament tingui la possibilitat de ser eina d’integració i d’ascens social. Hi ha també la revolució tecnològica: si al final del segle XX vam viure (fem-ho curt) el salt en la terciarització de l’economia, ara som davant la transformació de les xarxes socials, la robòtica, la IA, i és important pensar com formem i preparem els nostres joves per a la seva realitat d’adults, per a la societat i l’economia en la qual viuran: quins coneixements i quines competències necessitaran, quins valors? I, en fi, és clar, hi ha, com a tot país encara sense estat, la nostra imprescindible capacitat d’entendre l’escola com a espai fonamental de cohesió nacional, i aquí entren en joc la llengua com a eix vertebrador i la capacitat de renovar i mantenir i modernitzar els elements d’autoconsciència col·lectiva més enllà d’orígens individuals.

Són apunts, tan sols, ja ho he dit. Pinzellades d’una reflexió en veu alta. Aquest saber que hem de resoldre les reivindicacions bàsiques que expressen les mobilitzacions i la vaga, i ser alhora conscients que, sota les urgències, hi ha les qüestions de fons. I que hi hem de pensar. N’hem de parlar. Perquè quan parlem d’escola parlem dels futurs ciutadans del país. Parlem del nostre futur com a país. No sé si cal un moviment general com el que va significar el primer Congrés de Cultura Catalana o quina n’hauria de ser la fórmula. Des d’aquesta finestra expresso, avui, només una inquietud. O una petició. O una esperança.