La usura i la golafreria de l’estat espanyol impedeixen de tancar la ferida dels afectats per la pantanada de Tous

Quaranta anys després de l'accident devastador, el govern espanyol manté actives les reclamacions judicials contra els beneficiaris de crèdits

VilaWeb
Un carrer de Carcaixent (fotografia: Abelard Rubió).
Esperança Camps Barber
24.01.2022 - 11:27
Actualització: 24.01.2022 - 12:27

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Hi ha un dia del segle passat que els habitants de les comarques de la Ribera Alta i la Ribera Baixa que ja tenen una certa edat no obliden per més temps que passe. És el 20 d’octubre de 1982. Va ploure molt aigües amunt del riu Xúquer i els mecanismes de regulació de la presa de Tous no van funcionar. La presa es va esfondrar i va deixar anar una riuada violenta de 15.000 metres cúbics d’aigua i de fang que va esborrar el paisatge. Era una infrastructura nova que havia començat a funcionar el 1978, però que encara no s’havia inaugurat perquè no es considerava acabada del tot. Alzira, Carcaixent, Sumacàrcer, Alberic, Beneixida, Gavarda… són noms lligats per sempre més a la pantanada.

Han passat prop de quaranta anys. Pels qui ho van viure, va ser l’infern. Pels qui no, la pantanada és memòria i herència en forma de relats dels pares o dels avis. Potser són les fotografies esgrogueïdes de l’àlbum familiar o una lliçó al llibre de coneixement del medi. I és record permanent i fixat a molts carrers dels pobles afectats que, a les façanes d’alguns edificis, exhibeixen rètols o rajoles per a indicar fins a quina altura van arribar les aigües del Xúquer més devastador.

Pantanada de Tous Carcaixent
Fotografia: Abelard Rubió

Tot allò que va passar aquell dia és gris i fangós, fins i tot la xifra de morts varia segons la font que es consulta, però oscil·la entre les trenta persones i les quaranta. Algunes van faltar pels efectes directes de la gran avinguda, arrossegades, en accidents o ofegades per les aigües. Els mesos i els anys següents van ser freqüents les depressions, l’ansietat, els infarts i més malalties relacionades amb el trauma. En aquell moment, les pèrdues materials es van fixar en 60.000 milions de pessetes, uns 360 milions d’euros.

La ferida de la pantanada costa molt de tancar. De fet, per molta gent és un record que de tant en tant encara s’obri de manera explosiva. Quan hi ha un episodi fort de pluges, l’ombra d’aquells dies ho envaeix tot i lleva la son a molta gent que roman en vigília tot observant quin serà el comportament del Xúquer. Ara, a més, algunes famílies temen l’arribada d’un requeriment judicial.

Molts riberencs van entrar en un laberint burocràtic aquell vespre del 20 d’octubre de 1982. Per a alguns, encara no s’ha acabat. Uns quants dels afectats, o els seus hereus, reben encara requeriments del banc públic espanyol Instituto de Crédito Oficial (ICO) reclamant-los el pagament d’uns préstecs que, en molts casos, pensaven que ja s’havien extingit, i en uns altres, no sabien que existien.

La del rescabalament de les víctimes d’aquella catàstrofe és la història d’un fracàs que té com a punt de partida una premissa fixada pel govern espanyol: l’estat espanyol no tenia cap responsabilitat en el trencament de la presa de Tous. A partir d’ací, d’aquesta afirmació mantinguda en tots els àmbits, totes les actuacions que va fer l’estat anaven dirigides a no pagar cap indemnització.

D’aquesta manera, les més de 300.000 persones que van perdre les cases, els camps, els negocis, els vehicles o la vida van restar a lloure. Fins i tot dos pobles, Gavarda i Beneixida, van haver de canviar d’ubicació i construir-se de bell nou.

L’estat espanyol va decidir que no era responsable que la presa es trencàs. Sempre va dir que havia estat un accident inevitable causat per la intensitat i l’abundància de les pluges. Va decidir de no ajudar els damnificats, sinó de pledejar per a evitar-ho. I quaranta anys després, encara pledeja reclamant uns deutes multiplicats per uns interessos draconians. Pura usura i golafreria.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Abelard Rubió.
Fotografia: Abelard Rubió.
Fotografia: Carrillo.

El contenciós pel trencament de la presa de Tous és el més llarg de la història judicial espanyola. El judici es va repetir unes quantes vegades. El resultat final és que el Tribunal Suprem espanyol va condemnar un tècnic i en va fer l’estat responsable. D’aquesta manera va desestimar l’argument que la presa es trencàs per força major, que és allò que defensaven els advocats de l’estat espanyol. I en això s’excusava l’estat per a desemparar els afectats.

A la sentència s’afirma que l’origen de la catàstrofe és una actuació negligent per part dels responsables de la infrastructura, és a dir, de l’estat espanyol. Dóna com a prova que no hi havia prou mesures de gestió, inspecció i conservació de la instal·lació. Les comportes no es van poder obrir perquè no van funcionar els sistemes automàtics ni els manuals. Tampoc no van funcionar les comunicacions. I, és clar, l’estat espanyol va haver de pagar indemnitzacions.

L’embolic dels crèdits i les indemnitzacions

Com que, a pesar que s’espolsava les culpes, l’escàndol de deixar els damnificats a la intempèrie era massa gran, el govern va decidir de fer de mitjancer entre ells i els bancs públics perquè els concediren crèdits. Els advocats dels afectats recorden que eren crèdits normals, amb el tipus d’interès de l’època i a preu de mercat, sense cap mena de bonificació especial per haver estat víctimes d’una catàstrofe.

L’estat espanyol, mitjançant l’ICO, ara demana a cinquanta-tres persones que retornen els diners. Una acció que, segons José Manuel Vila Ribes, l’advocat d’algun dels demandats, és un incompliment d’un pacte contret pel govern espanyol.

Però, per què no s’han tornat ja aquests crèdits? La pregunta és recurrent, i la resposta no és senzilla, com no ho és res en aquest cas. Els afectats es creien alliberats de retornar-los. Vila explica que hi ha hagut negociacions llarguíssimes entre l’estat espanyol i els afectats.

Quan hi va haver la sentència favorable, els damnificats van cobrar les indemnitzacions per dues vies. Uns ho van fer per la via transaccional i van rebre la meitat d’allò que els devien sense interessos. Aquells que no van acceptar la transaccional van cobrar per sentència el total dels danys més els interessos.

Els que es van acollir a la transacció, a banda de perdre el 50% d’allò que els corresponia, la primera cosa que havien de fer era pagar els préstecs, tant el principal com els interessos. Tan sols en el cas que la quantitat a percebre fos superior al deute es cobrava en metàl·lic.

El paper de l’ICO

Després de la reestructuració bancària pública, als anys noranta del segle passat, l’ICO va passar a tenir totes les operacions pendents signades pels afectats per la pantanada amb unes altres entitats oficials com ara el Banc Hipotecari d’Espanya i el Banc de Crèdit Oficial. Segons que una portaveu del banc ha dit a VilaWeb, eren unes set mil. “Són diners públics que s’han de recuperar per a tancar l’expedient”, va insistir.

Allò que l’ICO anomena “procés de recuperació”, i que no és res més que la reclamació del pagament per via judicial, va començar l’any 2017. De les set mil operacions que el banc públic va heretar l’any 1993, n’hi havia noranta-dues per a resoldre. El banc públic les va posar en mans d’un despatx d’advocats amb seu a València que va anar enviant els requeriments a tongades. Ara hi ha cinquanta-tres operacions vives. Cinquanta-tres processos per a reclamar 340.000 euros en total.

Quant als trenta-nou casos que ja s’han executat, es repeteix un patró, segons que ha explicat a VilaWeb l’advocat José Manuel Vila Ribes. “Es fa un judici i en primera instància, en un 99% dels casos, la sentència és favorable als particulars. L’ICO recorre, i a l’Audiència de València dictaminen a favor del banc i en contra del particular.”

Són imports que oscil·len entre els deu mil euros i els cinquanta mil. Molts dels qui ho van perdre tot ja no hi són i ara els hereus han de fer front als judicis i als pagaments. Alguns, fins i tot, han hagut de renunciar a l’herència perquè no podien assumir la demanda econòmica.

Tant Vila com Xavier Sierra, president d’AFIVA, una de les associacions de damnificats, consideren un despropòsit que l’estat continue insistint a cobrar aquests deutes a gent que confiava que estaven saldats després de les sentències, els acords i les moratòries signades pels diferents governs.

Pantanada de Tous, Carcaixent
Fotografia: Carrillo.

Per què ara, encara?

Aquests compromisos contrets pels afectats per la pantanada els anys 1982 i 1983 han estat adormits durant molts anys. Tot el temps que han durat les moratòries pactades entre les associacions d’afectats i els diferents governs que s’han alternat a la Moncloa. Com que no hi havia judici, no hi havia sentència, i sense sentència, els afectats demanaven de no retornar aquells diners.

Els préstecs prescrivien al cap de quinze anys, i per això, la defensa dels afectats diu que ja no hi ha motiu per a reclamar-los. En canvi, l’ICO sosté la doctrina que la prescripció comença a comptar a partir del darrer dia de la darrera moratòria. És a dir, quan els afectats van rebre el requeriment havien passat dotze anys del final de la darrera moratòria. Mancaven tres anys per a la prescripció. Aquesta és la doctrina que defensa l’ICO i que reconeix l’Audiència de València quan li dóna la raó en segona instància.

Un dels afectats, que no vol donar el seu nom, considera que és surrealista que després de quaranta anys ara el govern espanyol reclame aquests diners: “Hi ha un temps de prescripció per a les reclamacions. Han estat dormint en calaixos i ara Madrid ha vist que això prescriuria. És molt fort. Sobretot perquè s’ha arribat a acords polítics.”

Incompliment dels pactes del govern espanyol

José Manuel Vila Ribes descriu la situació dels seus clients: “Els més majors no en volen parlar i la gent jove no sap de què va. És una sorpresa per a ells. Si ton pare falta i no tens ni idea de què va la reclamació d’una cosa de fa trenta anys o quaranta, tu diràs…” Ens diu que la gent està molt susceptible i que no tenen ganes de parlar-ne.

“És hermètic. Ningú no vol dir res. La gent té por, són gent gran, o els fills que no saben de què va i es troben amb aquest inconvenient tan espectacular”, diu Xavier Sierra. El representant d’AFIVA és un dels afectats: “Jo també devia diners i me’ls condonaren. No sé per què a una gent li’l condonaren, i a una altra, no. És un misteri i una arbitrarietat política.”

Un maldecap que va de mà en mà

La presa de Tous es va trencar en plena ressaca d’aquell mundial de futbol del Naranjito. El president del govern era Leopoldo Calvo Sotelo, que tenia el títol d’enginyer, i que va dir, literalment, “burro” al guàrdia civil que va avisar que la presa probablement havia rebentat perquè havien sentit molt de soroll. Tot just feia tres mesos que havia entrat en vigor l’Estatut d’Autonomia del País Valencià. I solament vuit dies després hi va haver les eleccions que van donar aquella majoria tan absoluta al PSOE de Felipe González.

No hi havia els mecanismes de protecció social davant les grans catàstrofes que s’han anat adquirint amb el transcurs dels anys. El trencament de la presa va agafar els habitants de la Ribera en un moment de molta feblesa institucional i democràtica.

No era de ningú, aquella gent que van anar a votar “pel canvi” encara amb el fang fins als genolls. Els diferents governs tant del PSOE com del PP s’han anat passant la pilota i no han acabat mai de resoldre la situació de molta gent que confiava que amb la sentència favorable seria exonerada de retornar els crèdits.

Pantanada de Tous Carcaixent
Fotografia: Carrillo.

L’any 2008, el diari Levante titulava: “De la Vega tanca el cas Tous, vint-i-cinc anys després.” La informació explicava que qui era vice-presidenta del govern espanyol amb Rodríguez Zapatero s’havia reunit amb representants de l’associació Aspertous per a resoldre la qüestió dels crèdits de l’ICO. A l’acord s’establia que el govern espanyol engegaria un seguit de mesures per a donar una solució definitiva als 2.331 damnificats que encara tenien pendent el pagament del préstec sol·licitat el 1982 per a fer front als danys causats pel trencament de la presa. De la Vega deia que hi hauria una compensació per a 1.500 afectats i que els altres 831 expedients s’estudiarien cas per cas.

El total pendent eren 22,8 milions d’euros. 11,7 eren els interessos que el govern ja va condonar l’any 2006, per tant, el deute era d’11,1 milions. La condició per a perdonar els interessos era que s’abonàs el capital.

Un any i mig després, el 29 de maig de 2009, els afectats de Tous es queixaven que d’allò que els havia dit De la Vega no s’havia concretat res.

A aquesta reunió de Teresa Fernández de la Vega la van seguir moltes més. L’actual batlle d’Alzira, Diego Gómez, recorda que fa tres anys, quan el despatx d’advocats va començar a enviar els requeriments, es va reunir amb Luís Felipe Martínez, que era subdelegat del govern espanyol al País Valencià, perquè miràs de frenar-ho. El batlle diu que el seu paper tan sols pot ser el de fer d’intermediaris, i que fins i tot el diputat de Compromís Joan Baldoví també s’ha interessat per la qüestió.

A pesar de tot això, els judicis continuen fent-se. L’ICO, l’estat espanyol, continua sense assumir que la pantanada no va ser una catàstrofe natural.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Fotografia: Carrillo.
Fotografia: Carrillo.
Fotografia: Carrillo.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies