Una imatge de distensió entre elits a l'última reunió anual del Cercle d'Economia

Concòrdia, reconciliació, retrobament, recosiment, diàleg, distensió, nova etapa, bastiment de ponts: no hi ha dia que no sentim les paraules màgiques per tots els altaveus mediàtics de la moderació; i tot perquè el govern espanyol ha acabat indultant els presos que els donaven mala imatge a fora, temps que ha tingut i encara hi ha arribat derrapant, al límit de la bufa amb la mà plana del Consell d’Europa. Pel que s’ha dit i repetit serà un indult condicional, que vol dir que els alliberaran físicament, sí, però amb una polsera invisible al turmell que controlarà que no traspassin la ratlla del dit als fets. I malgrat la humiliació del perdó, els independentistes encara ens hem de sentir recriminar, fins i tot des de les pròpies files, que no valorem el coratge de Sánchez, aquest president que tal com et signa un 155 o galleja que mana a la fiscalia també et perdona la vida, segons li bufi el vent de l’interès.

En tot cas, sigui perquè si no no hi havia dinerets d’Europa, sigui per la imminència de la resolució del Consell d’Europa, sigui per una negociació discreta entre parts implicades, o sigui per tot plegat, la mesura de gràcia no deixa de ser un altre d’aquests gestos que a Catalunya hi estem tan acostumats, ço és: que el govern espanyol de torn et vengui com a concessió allò que ja et pertany, posa-hi els quartos del FLA, l’acompliment dels PGE, alguna inversió en infrastructures, i, en aquest cas, la llibertat d’una gent que no ha comès els delictes pels quals els van empresonar. Una llibertat de moviments que era seua, i que ara els la tornen com el lladre que retorna una cartera.

Però bé, menys dóna el PP, diu el sobiranisme del mal menor, en una adaptació política de l’acudit de l’ensurt o mort. I naltros sempre hi caiem, en això de voler salvar Espanya de l’estat espanyol, cosa que al seu Tribunal de Cuentas i a la resta d’aparells repressius els fa petar de riure: perquè d’aquests presos que “la política” alliberarà, a molts els esperen nous processos judicials i la propina de l’espoli patrimonial, com a part de la pròxima remesa de represaliats econòmics del procés català (signatures, aquí). Casualment, els companys de l’Espanya reformable no en parlen mai, d’aquestes reformes que no se solucionen amb les successives capes de pintura dels diferents governs, sinó amb una bola d’enderroc directament: el Tribunal de Cuentas mateix, el reformen cada nou anys, nou!, i sempre cau dret a mans de la mateixa casta dita eufemísticament “conservadora”, amb el seu catorze per cent de la plantilla feta de parents.

M’entretinc més del que voldria en aquest òrgan fiscalitzador, ja em perdonareu. Perquè, de tots els tribunals patriòtics, no sé si hi ha cap sistema de control de la dissidència més afinat que la intimidació permanent dels seus càrrecs públics, l’amenaça selectiva de desposseir-los de casa seua, d’embargar-los salaris i comptes corrents, d’arruïnar-los les famílies, que és arruïnar-los els fills, de condemnar-los arbitràriament i anticipada sense la murga d’un judici previ i les garanties de defensa pròpies de les democràcies que se’n poden dir. Davant l’evidència d’aquest totalitarisme, que per si sol ja seria causa justa per a qualsevol independència, encara hi ha qui continua volent despistar amb la cançoneta que no tot Espanya és igual –perquè el sentiment d’aquesta altra minoria estructural sí que compta, es veu. Però no costa tant d’entendre: els independentistes de dalt amenaçats amb l’espoli patrimonial, i els de baix amb penes i multes exemplars, d’aquesta Espanya diferent, ja en poden tirar un bon tros a l’olla.

La “nova etapa” que ve continuarà sota l’arbitri d’organismes inquisitorials com el Tribunal de Cuentas, que no es veu, no es nota ni traspassa com les escandaloses penes de presó que provoquen pronunciaments internacionals. Serà una manera legal i silenciosa d’anar substituint la futura dissidència amb capacitat d’acció política per planes de dòcils buròcrates i gestors, però això sí: independentistes de cor. Serà un procés “natural” –”naturalment” voluntari–: només caldrà mirar els xiquets de casa i pensar-te dues vegades on et fiques, sabent que l’Espanya fraternal, quan li toquis la Una i no Cinquanta-una, se’t girarà de costat. I la pau així mantinguda l’anomenaran concòrdia, com de la campanya de neteja d’imatge d’Espanya amb els indults en diuen “triomf de la política”.

Avui, l’independentisme cofoi amb la nova etapa i la turboconciliació ens parla de realisme, de pragmatisme, però és la por. Sense la tenalla de la por, molts van poder fer declaracions de les quals reneguen ara, i ei, res a dir: la repressió es va inventar per a això. L’evolució es podria comparar a la que va explicar Quico Sallés al FAQS sobre la readaptació progressiva del llenguatge de fiscalia, d’Interior i dels atestats policials per a transformar l’exercici de drets en delictes: doncs aplicat al món independentista, el que fa quatre anys eren reivindicacions justes, ara es titlla de pensament màgic i de quimera.

Per a fer encaixar el puzle, els que abans érem la centralitat indepe ara som hiperventilats, extremistes, sectaris, també els que no ens posaríem mai a la boca epítets com botifler, traïdor o venut, que només d’escriure’ls ja em surt una granissada. Quina és la vostra solució?, ens demaneu, amb tot el dret del món, els de la profecia autocomplerta que no som prou. Modestament, encara m’estic recuperant com a perdedora entre els perdedors, com a públic estupefacte de l’espectacle de la turboconcòrdia, com a integrant d’una gent de base que encara necessitem explicar-nos a naltros mateixos, a tall de teràpia col·lectiva, abans de mirar cap a on tirar. Així que, des d’aquest punt estant, de moment només puc respondre que sense poder comptar amb valtros, els guanyadors entre els perdedors, tota solució que se’ns acudeixi sempre serà més difícil de portar a terme que quan hi érem tots.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.