18.02.2025 - 21:40
Ara resulta que el cinema progressista espanyol ha trobat un heroi nou i inesperat: ni més ni menys que un policia format en les millors escoles del franquisme. I no és cap broma, encara que ho puga semblar.
La història té la seua gràcia, macabra: mentre els guardons s’amunteguen i les sales s’omplen celebrant La infiltrada, ningú no sembla voler recordar que un dels dos protagonistes reals del film, Fernando Sainz Merino, va ser denunciat per tortures. Un detall sense importància, que dirien alguns. Què hi fa, si va arrancar confessions a còpia de violència? Que no era contra independentistes catalans, al cap i a la fi? I qui són ells per a enterbolir l’èxit de taquilla?
La hipocresia, i la barra, té aquestes coses: permet que els mateixos que s’omplen la boca parlant de memòria històrica puguen aplaudir amb entusiasme la glorificació d’un torturador. N’hi ha prou, segons que sembla, que les víctimes siguen dels altres, dels diferents, dels qui no encaixen en el relat oficial. Xavier Barberà, Antoni Massagué i Ferran Jabardo van haver d’arribar fins a Estrasburg per denunciar els abusos de què havien estat víctimes a la Via Laietana. El Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar Espanya, però això no mereix, pel que m’han explicat, ni una nota a peu de pàgina en el guió del film premiat, ni un aclariment en els crèdits finals, ni un esment en els papers de promoció.
La cosa més fascinant d’aquest espectacle lamentable és comprovar que la suposada intel·liguèntsia progressista espanyola, tan disposada sempre a denunciar injustícies llunyanes, fa equilibris morals per justificar allò que és injustificable. Que algú ens explique, si no, com és que els mateixos que s’esquincen les vestidures per les violacions dels drets humans a l’altra punta del món, no tenen cap inconvenient a convertir en heroi cinematogràfic un personatge que va aprendre l’ofici a les casernes de la dictadura. O potser és que la tortura també té matisos ideològics?
Com deia Hannah Arendt, el fet més greu no és que una cosa passe, sinó que es torne normal. I s’esdevé això, exactament, amb la peripècia que ens ocupa: el film implica la normalització de l’horror. El cinema “compromès” i “progressista” espanyol –jo encara els posaria un cabàs de cometes més, als autors– ha aconseguit la proesa de convertir un torturador franquista en ídol de masses, i es veu que ningú no sembla trobar-hi la contradicció, ni es preocupa per la degradació moral que el fet representa. Els Goya aplaudeixen, la crítica s’extasia i escriu papers bavejants i el públic “conscienciat” omple les sales sense que aparentment se li regire l’estómac, mentre les víctimes de la Via Laietana deuen demanar-se en quin moment la seua tragèdia, l’agressió que ells van haver de suportar, es va convertir en entreteniment familiar. I en negoci. En diners que corren cap a les butxaques d’alguns.
Però la pregunta que ningú no gosa fer-se és evident: si els torturats no fossen catalans o bascs, independentistes, aquests dels Goya, dels Gaudí i companyia aplaudirien com aplaudeixen ara? Si les confessions arrancades a colps i amb sang haguessen estat de militants d’esquerres espanyols, el film hauria rebut els mateixos elogis? La resposta, malauradament, ja la sabem. I és potser allò que fa més mal de tot: comprovar que, dècades després de la mort del dictador, els seus mètodes encara poden ser celebrats, això sí, convenientment embolcallats ara en un preciós paper de cel·lofana progressista.
PS1. Quan acabava d’escriure aquest editorial ha arribat la notícia de l’alliberament de Leonard Peltier, l’activista sioux-chippewa que ha passat prop de cinquanta anys en una presó, convertit en el pres polític més veterà dels Estats Units i en símbol mundial de la resistència indígena. No puc sinó expressar l’enorme alegria que sent avui per l’alliberament d’un home a qui he considerat, també des de fa dècades, un heroi. Si puc i l’actualitat ho permet, intentaré escriure demà sobre ell i sobre el que significa per a tots. De moment podeu llegir la notícia que hem publicat.
PS2. Aquesta setmana el litigi de Sixena torna a ser notícia arran del judici contra Lluís Puig, que és acusat de desobediència per haver-se negat a lliurar, com a conseller de Cultura, quaranta-quatre obres d’art del Museu de Lleida que finalment, van ser robades per la Guàrdia Civil. El professor d’història de l’art Albert Velasco era en aquell moment conservador del museu i Clara Ardévol l’ha entrevistat per parlar de la situació d’aquest espoli, especialment des del punt de vista de la conservació del patrimoni cultural: “S’han de reclamar els diners de Sixena, són de tots els catalans”
PS3. L’aparició del Moviment Gironí ha despertat molta curiositat pel que pot significar de precedent o de model, davant el desgast de les sigles d’ERC. Odei A-Etxearte ha parlat amb els seus promotors i ens explica les claus de la maniobra, en aquest reportatge.
