Després de deu dies de protestes a les principals ciutats dels Estats Units, amb reverberacions a molts altres indrets dins i fora del país, una cosa s’ha vist clara: en una Amèrica on les disputes identitàries amaguen i distorsionen la lluita de classes i on els conflictes racials són el principal paradigma de la injustícia, la discriminació franca i descarnada té poca acceptació i quan va acompanyada de violència desperta aversió en una part molt gran del país.

Aquests dies s’han vist agressions brutals de la policia a manifestants pacífics a diversos indrets, amb una virulència especial a Washington, on les tropes federals van llançar granades de fum i gasos lacrimògens per dispersar una manifestació pacífica al parc Lafayette. Un assalt als drets constitucionals amb el fi únic i exclusiu que Trump pogués anar sense molèsties de la Casa Blanca fins a l’església de Saint John’s per fer-se una foto sostenint la Bíblia. Tres dies després, la bisbessa de la diòcesi episcopal de Washington, Mariann Edgar Budde, va publicar un article al New York Times denunciant la utilització de l’església com a teló de fons per a l’agenda política del president. L’article posava en evidència l’escarni que significa amenaçar de desplegar l’exèrcit per tot el país mentre a poques passes s’emprava una força innecessària contra manifestants pacífics. La foto tenia un aire desolat, amb les portes i finestres de l’església tapades per precaució amb planxes de fusta, com si fos un edifici condemnat.

Amb el seu article, Budde volia advertir que l’escenificació de la Casa Blanca no hauria de distreure de les qüestions que han dut la gent a manifestar-se i es preguntava si no havia estat aquesta la intenció de l’obscena maniobra de Trump. Alhora deia, potser referint-se a membres de la seva congregació que, com ella mateixa reconeixia, es reparteixen per tot l’espectre de l’opinió respecte dels fets: ‘Vull assegurar als qui potser estan molests per la meva manca d’hospitalitat que el president sempre serà ben rebut a St. John’s per fer-hi pregària. De fet, ens hauria agradat molt que des de la nostra església s’hagués adreçat al dolor, la ràbia i la frustració col·lectives de la nostra nació. Hauríem estat al seu costat si hagués demanat justícia ràpida per la mort de George Floyd. Hi hauríem sumat les nostres veus si hagués demanat calma i aturar el saqueig oportunista i l’absurda destrucció.’

L’article de Budde té un punt de paradoxa en l’èmfasi insistent en la justícia, que anomena el punt més alt de l’amor. Sense ser teòleg i amb risc d’equivocar-me, diria que la idea d’un déu eminentment justicier és veterotestamentària i que l’Evangeli més aviat sembla invertir els termes proposant que l’amor és el grau eminent de la justícia. Però no és pas aquest debat allò que m’interessa de la definició de la fe cristiana en relació amb la creació del regne de Déu en aquest món, que és la tasca evangèlica segons Budde, tot i que el cristianisme primitiu n’esperava la imminent destrucció. Allò que trobo tan contradictori del seu discurs com la foto de Trump davant l’església és demanar des d’aquesta i com a autoritat ‘justícia ràpida’, amb les connotacions del terme, que en anglès inclou des de procediments d’urgència a justícia extraoficial. Evidentment, no són aquestes les connotacions cercades per la bisbessa, però com gairebé sempre el llenguatge ens traeix i allò que constitueix l’objecte de la visió religiosa de Budde no es diferencia en absolut del clam secular als carrers. No és pas la justícia d’un Déu que adverteix ‘la justícia és meva’, sinó la justícia corrent i prosaica d’aquest món, del món doncs, un dels enemics de l’ànima en bona doctrina. Per tant, en relació amb les protestes, la religió hi sobra tant o més que la Bíblia en mans de Trump.

Cal fer justícia ordinària i cal fer-la bé, primer de tot en relació amb el crim concret que ha causat estupor i ha destapat la ira de la societat afroamericana per un cúmul de violències policials i de morts injustificables amb una freqüència que fa difícil d’atribuir-les a incidents esporàdics. Fer justícia requereix investigar les circumstàncies sense apressar-se a servir caps de turc a les masses. No hi pot haver cap dubte, perquè hi ha la prova gràfica que tothom ha vist, que George Floyd fou assassinat per l’agent de policia de Minneapolis Derek Chauvin. La segona autòpsia, practicada per l’oficina del forense del comtat de Hennepin i feta pública per l’advocat de la família de Floyd, va demostrar que la víctima tenia covid-19 amb probabilitat de persistència asimptomàtica de la infecció. També hi havia indicis de consum de drogues que incloïen la morfina, el fentanil i la metamfetamina, però el document de vint pàgines adverteix que els tests no són fiables i no proven que Floyd estigués sota la influència de la droga al moment que el van detenir. Però tampoc no demostra de manera concloent que la causa de la mort fos l’estrangulació, tot i que és fora de dubte que Chauvin va pressionar el coll de Floyd durant vuit minuts llargs.

La qualificació d’assassinat, alterada pel fiscal general del tercer grau al segon després d’una setmana de protestes, és raonable independentment de si la mort fou intencionada o resultat d’una pèssima administració de la força repressiva, com es desprèn de l’acusació d’homicidi en segon grau sumada a la d’assassinat en segon grau que pesa sobre l’ex-policia. Amb divuit acusacions prèvies per abús de la força, Chauvin difícilment trobarà simpaties en cap jurat. Els altres tres agents han estat acusats d’ajuda i instigació a l’assassinat en segon grau i ajuda i instigació a l’homicidi en segon grau. Un d’ells, J. Alexander Kueng, que el seu advocat descriu com de raça negra malgrat que a les fotografies no ho aparenti, tot just era en el tercer torn de feina des que havia ingressat al cos de policia, situació semblant a la de Thomas Lane, que sols feia quatre dies que era agent quan van detenir Floyd. Tots dos restaven sota la supervisió de Chauvin, qui, com a veterà amb dinou anys de servei, els feia d’instructor. Els advocats argumenten que aquests agents novells no podien imposar-se al veterà i que era normal que n’acceptessin les decisions. Resta, però, el fet que Lane aguantava Floyd per les cames i Kueng per l’esquena mentre Chauvin li oprimia el coll amb el genoll. En favor de Lane consta als documents que va demanar dues vegades de posar Floyd de costat, recomanació que Chauvin va desestimar. I Kueng va prendre el pols a Floyd i avisà que no l’hi trobava. Així i tot, Chauvin va continuar pressionant-li el coll durant dos minuts més. Tou Thao és membre de la minoria Hmong, repartida històricament entre la Xina, Laos, el Vietnam i Tailàndia, i feia vuit anys que era al cos de policia de Minneapolis. El seu paper en els fets fou allunyar els transeünts que s’acostaven a l’escena per demanar que relaxessin la pressió sobre Floyd.

El jurat haurà de considerar si Lane i Kueng podien haver aturat Chauvin quan s’adonaren del perill que corria la vida de Floyd. O si, com argumenta la defensa, els era psicològicament impossible d’enfrontar-se a l’agent experimentat que els feia de monitor. Independentment de què opini cada persona i de la pressió pública perquè el jutge emeti sentències exemplars, la justícia no pot ser bíblica ni expeditiva. Per ser qualificada de justícia hauria d’analitzar curosament els fets, les circumstàncies i els atenuants si n’hi hagués. O, si s’escaigués, qüestionar-ne els agreujants que puguin induir-se irreflexivament. Per exemple, el de racisme, que és la conclusió immediata de l’assassinat d’un home negre per un policia blanc. Aquesta conclusió, inapel·lable pel que fa a Chauvin, podria ser relativa o inoportuna en el cas de Kueng, Thao i potser fins i tot de Lane, si és cert, com consta a la seva sol·licitud d’admissió al cos de policia, d’haver treballat com a voluntari ajudant joves somalis del barri Cedar Riverside amb els deures de l’escola i explicant-los matemàtiques i ciència.

El racisme és una realitat estructural del país, però la realitat demogràfica i institucional és complexa. A moltes ciutats, la composició multiracial dels departaments de policia complica les dicotomies fàcils. No s’hauria d’oblidar tampoc que, en un país inundat d’armes i on cada any moren desenes de policies en acte de servei, la por, per subjectiva que sigui, és un factor psicològic a tenir en compte, si bé en el cas de Floyd els policies no corrien cap perill.

De fet, ni tan sols és correcte de generalitzar sobre la policia, car als Estats Units no hi ha una policia nacional com a la majoria de països. La National Guard no és cap policia ordinària sinó una força armada a disposició dels governadors dels estats. Són tropes de reserva per a emergències, que eximeixen l’exèrcit d’actuar en tasques d’ordre intern. D’aquí ve el malestar de l’alt comandament militar amb Trump arran de l’amenaça d’enviar l’exèrcit contra els manifestants, com en una dictadura vulgar. La policia encarregada de fer complir la llei i protegir els ciutadans no és cap cos uniforme. Els departaments de policia depenen del districte o municipi i han de respondre davant els residents, que tenen la potestat d’intervenir-los i fins i tot abolir-los. Al cap i a la fi, la policia reflecteix els valors i les angoixes de la societat i, com tot o gairebé tot als Estats Units, el tarannà de la policia és parcel·lat en zones d’influència diversa. El mateix departament de policia de Minneapolis, al qual pertanyien els policies responsables de la mort de Floyd, rep pressions aquestes setmanes no sols dels manifestants sinó d’institucions influents. Tres dies després de la mort de Floyd, la Universitat de Minnesota, que és pública, va restringir el seu conveni amb el departament de policia de Minneapolis, limitant-lo a tasques conjuntes de vigilància i d’investigació de casos que afectin la universitat i descartant de contractar nous agents de seguretat procedents d’aquest districte policial. El sistema d’escoles públiques de Minneapolis també va votar a favor de cancel·lar la relació amb el departament de policia, decisió seguida per la del departament de parcs de la ciutat de deixar d’emprar la policia de la ciutat per complementar la seguretat als parcs. A més, la comissió de parcs va donar l’ordre a la seva policia de deixar d’atendre les trucades del departament de policia de Minneapolis. Aquesta capacitat de les administracions d’un mateix sistema públic d’actuar autònomament i censurar-se entre elles és la prova fiable de la divisió de poders en què es basa la democràcia i la prova que en democràcia els poders existeixen per delegació de la voluntat pública i són responsables davant seu.

La responsabilitat davant l’opinió és el que ha fet possible de veure aquests dies imatges inconcebibles en altres països, com ara la fotografia publicada a VilaWeb del cap de la policia de Santa Cruz agenollat amb els manifestants, que reproduïa el gest de protesta popularitzat per Colin Kaepernick, el quarterback dels San Francisco 49ers convertit en activista civil. En algunes altres ciutats també s’han vist policies afegint-se a les protestes. A Houston s’hi va veure el cap de la policia, Art Acevedo, a la manifestació, caminant agafat del braç d’una dona negra; a Norfolk el cap de la policia, Larry Boone, hi anava amb un cartell de ‘Black Lives Matter’; al comptat Genesee de Michigan, el xèrif, Chris Swanson, va treure’s el casc i va posar-lo a terra juntament amb la porra; a Coral Gables, Florida, el departament de policia en pes va agenollar-se davant els manifestants; a Camden, Nova Jersey, Joseph Wysocki, cap d’un departament que havia estat dissolt i renovat de dalt a baix a causa de la seva infàmia, no sols va unir-se a la protesta sinó que va fer pública la nova deontologia del seu equip. La normativa que hi apliquen, digué, ‘ordena la santedat de la vida. La força és l’últim recurs. L’assossegament és obligatori’. No és sols una ordenança, digué. Ho reafirmem constantment. I encara més: ‘No podem imposar la nostra voluntat a la comunitat; la comunitat i la policia han d’anar plegades.’

Això no vol dir sinó que als Estats Units la policia resta sota control democràtic i que la seva manera d’actuar depèn de la gent. Quan hi ha voluntat, la brutalitat es pot desterrar i la lluita contra el crim adequar-se als valors socials dominants. Per aquesta simbiosi entre policia i societat, la indignació per la mort de Floyd podria anunciar un canvi important en la formació de la policia i el corporativisme dels seus membres a molts indrets.

Les protestes han estat un revulsiu necessari i en certa manera aclaridor, perquè a la denúncia de la violència que afecta desmesuradament la població afroamericana s’afegeixen uns altres factors, no per coneguts menys urgents, com ara la depauperació dels centres urbans on resideixen la major part dels negres, la desocupació crònica, sobretot entre els homes, la sanitat deficient, com ha posat en relleu l’alt índex d’afectats per la covid-19, i la manca d’horitzons per una part molt gran dels joves, cosa que explica la presència també desproporcionada de les drogues i del crim en aquest grup de població.

Cap d’aquests problemes no es resoldrà replicant amb violència a l’ús de la violència. Seria un error de conseqüències devastadores per a la comunitat negra creure que la injustícia és tan arrelada en el sistema que sols una actitud destructiva i antisocial pot sacsejar la complaença de la majoria. Tolerar l’oportunisme vandàlic de què parlava Budde implica la pèrdua de legitimitat i, ensems, del suport indispensable per a les reformes desitjades en un procediment de justícia no pas ràpida ni molt menys immediata però sí certa, o més certa que no pas si l’oportunisme dóna a la reacció els arguments necessaris per a respondre com li agrada de fer-ho. Trump ja ha amenaçat en aquesta línia, en una clara maniobra electoralista, mirant d’englobar les protestes dins el vandalisme esporàdic per a respondre a la dicotomia dels qui arreu veuen racisme amb la dicotomia dels qui en les protestes volen veure-hi criminalitat.

A Catalunya ja s’havia vist l’intent de l’estat de transformar un moviment pacífic en una insurrecció violenta. Però a Espanya la brutalitat policial no ha originat cap reacció solidària ni quan el Tribunal Suprem, prevaricant, va dictar sentències inversemblants contra els representants electes del poble català i els dirigents d’organitzacions civils de gran legitimitat popular. Cap policia espanyol (ni català) no va deposar les armes per unir-se als manifestants en protesta per la injustícia dels fets. Les autoritats eclesiàstiques no van desautoritzar mai Rajoy; ben al contrari, van atiar l’anticatalanisme amb cristiana devoció. Ni l’oposició no va oposar-se a l’ús de la força i la violència judicial, ans al contrari, va legitimar-la aprovant el 155 i una vegada al poder va afanyar-se a condecorar els policies implicats en l’assalt a la democràcia. Malgrat les provocacions, i a diferència dels que opinen que la violència civil es justifica per la violència crònica de l’estat, crec prioritari de preservar la legitimitat i no cedir en cap moment a la temptació de la revolta caòtica. Aquest error apagaria moltes simpaties, allunyaria suports que algun dia poden ser decisius i deixaria el camp lliure a la repressió en profunditat que l’estat malda per justificar a fi de matar el problema català, si no per sempre, cosa impossible, almenys durant unes dècades.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.