06.04.2026 - 19:34
|
Actualització: 07.04.2026 - 07:50
La nau Orion ha sobrevolat la Lluna aquesta nit. Les quatre finestres principals de la cabina s’han orientat cap a la superfície lunar, i els astronautes Reid Wiseman, Victor Glover, Christina Koch i Jeremy Hansen han viscut una de les experiències més extraordinàries de la història de l’exploració humana: set hores observant un món que, en bona part, cap humà no havia vist mai de tan a prop.
Aquesta matinada, a les 0.42, l’Orion s’ha endinsat darrere la Lluna. Durant uns quaranta minuts, les comunicacions amb el control de missió de Houston s’han interromput totalment. Quatre persones, completament soles en l’indret més remot que cap ésser humà hagi trepitjat mai, sense cap senyal que les connectés amb la Terra.
El protocol és clar i la situació era prevista, però res no pot impedir el pes simbòlic d’aquest silenci. Durant aquests quaranta minuts, el control de Terra no ha sabut res del que passava a bord. El senyal s’ha recuperat finalment en el moment de sortir de la cara oculta, quan tècnicament ha començat el viatge de tornada al nostre planeta. Ha estat l’astronauta Christina Koch, la primera dona a sobrevolar la Lluna, que ha anunciat que les comunicacions s’havien restablert.
Els humans que han viatjat més lluny
Abans, a les 19.57 (hora catalana) l’Orion havia assolit el punt de màxima distància de la Terra: 407.000 quilòmetres. Els tripulants esdevenien així els humans que més lluny del nostre planeta han arribat mai. L’Apollo 13 havia establert el registre el 1970, amb 400.171 quilòmetres, en les circumstàncies dramàtiques que tothom recorda. L’Artemis II l’ha superat en condicions de normalitat operativa, com a primer pas d’una nova etapa.
Durant les primeres hores del sobrevol, l’Orion passa per la zona fronterera entre la cara que veiem de la Terra estant i la que ens és sempre oculta. En aquest tram, la nau ha assolit el punt de màxima aproximació a la superfície lunar, a tan sols 6.550 quilòmetres. Des d’aquesta distància, els astronautes poden veure la Lluna com un disc complet: no pas el fragment que veiem a la Terra, sinó el planeta sencer, amb tota la curvatura.
La NASA havia preparat una llista de trenta objectius geològics per a la tripulació. El primer gran envit ha estat la conca Orientale, un cràter de quasi mil quilòmetres d’amplada format fa 3.800 milions d’anys per l’impacte d’un cos celeste gegantesc. Era plenament il·luminat en el moment del pas. Més cap al nord-oest, el cràter Hertzsprung, de quasi 640 quilòmetres, oferia un contrast fascinant: les estructures han estat deformades per impactes posteriors, i la comparació entre tots dos permetrà als científics d’entendre com evolucionen els accidents lunars en temps geològics.
A les tres de la matinada, un eclipsi que no es veu a la Terra
Cap a les 2.35, i durant quasi una hora, els astronautes han pogut observar a més la corona solar –la capa exterior de l’atmosfera del Sol, normalment invisible– il·luminant les vores de la Lluna en un eclipsi que a la Terra no s’ha pogut veure.
La nau Orion, després d’una nit per a la memòria, ja torna cap a la Terra, havent complert amb èxit la primera missió tripulada a la Lluna en prop de seixanta anys.
Vegeu en directe ací el senyal que ofereix la NASA:
