“La meva feina era cobrir Trump i la festa dels corresponsals. Però llavors van sonar els trets”

The Washington Post · Maura Judkis

Tothom sabia que el sopar dels corresponsals de la Casa Blanca d’enguany seria memorable. El president Donald Trump hi tornava per fer una volta triomfal per la sala on, quinze anys enrere, l’havien esquarterat amb tan bon humor. S’esperava que parlés una hora, potser per explicar el seu menyspreu pels periodistes que, en teoria, havia anat a homenatjar.

El titular que esperàvem era molt diferent del que vam acabar escrivint.

La meva feina era escriure sobre les festes, i a això m’havia dedicat els dos dies anteriors: d’un acte a un altre, durant aquell cap de setmana inflat de celebracions que envolten el sopar dels corresponsals. Cobrir aquestes festes és una llarga tradició de la secció d’estil del Washington Post –arrambar-se al taulell per recollir trossets sucosos de xafarderia, descriure l’ambient per als lectors que volen entendre per què aquest cap de setmana és alhora tan glamurós i tan indecent.

Aquest cap de setmana en concret oferia totes dues coses a parts iguals, atesa l’esperada presència de Trump. Divendres havia assistit als actes fastuosos de l’osteria Mozza, a la residència de l’ambaixador britànic i al Four Seasons, entre més, amb marques corporatives i patrocinadors desmesurats. I a algunes d’aquelles festes hi havia gent que havia acusat repetidament els meus col·legues de mentiders o de difusors de notícies falses –com ara Kari Lake, l’assessora de Trump que va titllar els periodistes de “monstres” i havia maldat per desmantellar la Veu d’Amèrica, però que, en canvi, semblava passar-s’ho d’allò més bé en un acte patrocinat per la revista Washingtonian i l’ambaixada de Catar.

L’ambient de dissabte al vespre era, doncs, estrany però elèctric mentre ficava els peus cansats en un parell de sabates de taló i els adreçava cap al Washington Hilton, amb un vestit plisat de color blau cel. L’any passat, que també hi vaig anar, no hi havia president ni cap espectacle. Enguany hi havia molta més gent, i els corredors de l’hotel eren plens de soroll i de moviment. Agents armats i unitats canines hi patrullaven mentre jo observava el secretari de Salut, Robert F. Kennedy Jr., i la seva dona, l’actriu Cheryl Hines, desfilant per la catifa vermella. Clayton Weimers, director nord-americà de Reporters Sense Fronteres, repartia fullets contra Trump.

El sopar “és una tradició, i entenc aquest punt de vista”, em va dir Weimers. “Però jo, personalment, no retria honors a un home que ha fet tant de mal a la llibertat de premsa en aquest país.”

Per entrar al saló de banquets, els convidats havien de mostrar l’entrada, però no pas cap identificació personal. A fora plovia, però hi havia una paperera plena de paraigües en un dels controls –perquè els paraigües  grans no hi podien entrar. Una possible amenaça, suposo. 

Vaig lliurar la meva bossa argentada i la jaqueta als agents del servei secret per a la inspecció, vaig passar pels arcs de metalls i vaig avançar cap a les taules, aturant-me a fer fotografies amb uns quants amics periodistes, com ara un que treballa per al Daily Mail. El director de l’FBI, Kash Patel, era assegut a la taula 123. M’hi vaig acostar, a ell i a la seva xicota, la cantant de country Alexis Wilkins, per fer-los unes preguntes, però tots dos em van fer fora amb un gest: “Aquí no fem entrevistes, sap greu”, va dir Patel. “Ho passem molt bé”, va afegir Wilkins.

Jo era asseguda en una de les taules del Post –la número 26, a la dreta de l’escenari, cap al mig de la sala–, al costat del meu col·lega Cleve Wootson i d’alguns convidats corporatius de Capital One i Instacart, que no eren periodistes. D’esquena a l’escenari i mirant cap a les portes –el pitjor lloc de la taula, però el lloc just per a entreveure una mica allò que era a punt de passar.

El president va entrar amb els acords de “Hail to the Chief” a les 20.15 i es va plantar sota una pancarta gegant que deia “Celebrant la Primera Esmena”. Ens vam posar drets quan va sonar l’himne nacional i van entrar les banderes, i després vam seure per al primer plat, que ja era servit (burrata amb pèsols, cogombre i festucs). Hi havia ampolles de vi a cada taula. Algú va passar una cistelleta de panets.

A la presidència, la primera dama, Melania Trump, amb un conjunt negre de Dolce & Gabbana, seia al costat de la secretària de premsa de la Casa Blanca, Karoline Leavitt (embarassada de nou mesos, amb un llarg vestit negre de lluentons). Trump somreia mentre xerrava amb la presidenta de l’Associació de Corresponsals, Weijia Jiang, una periodista de CBS News que havia menyspreat unes quantes vegades. Tots plegats observaven com l’animador de la vetllada, el mentalista Oz Perlman, mostrava alguna cosa en un quadern –un avançament, potser, d’allò que havia de venir.

Quan fèiem les primeres queixalades, vaig sentir uns quants esclats secs que venien de les portes del fons de la sala. Llavors vaig veure que una colla de gent es posava a córrer. “Tirador!”, vaig dir als meus veïns de taula, i em vaig ajupir sota la taula amb el telèfon. Ells em van seguir. A les 20.36, vaig enviar un missatge al canal de Slack dedicat a coordinar la cobertura del sopar per part del Washington Post: “Disparen trets.” (Més tard vaig pensar que era mala pràctica periodística: hi havia d’haver afegit: “no confirmats”.)

Les veus van anar emmudint, però de l’altra banda de les estovalles de taula que ens cobria se sentia el rebombori de cadires capgirades i plats i copes que queien. Agents d’algun cos –el servei secret o la policia– van passar a tota velocitat en direcció al centre de la sala. Un va llançar una cadira sota la nostra taula, que va fer mal a l’esquena a una de les meves companyes. Van empènyer una taula plegable de servei cap a nosaltres. Traient el cap per sota de les estovalles, vaig poder veure el terra sembrat de panets, i una sola sabata de taló d’agulla abandonada, guarnida de pedretes brillants.

Més passos, més cadires tombades. Vam restar amagats durant deu minuts –em van semblar molta més estona–, fins que vam veure que hi havia gent que s’alçava. Quan ens vam posar drets, tota la presidència havia estat desallotjada.

Com que la sala era plena de periodistes, una bona part de la multitud es va posar immediatament a cobrir la notícia. Els periodistes de premsa escrita entrevistaven testimonis. Els de televisió enregistraven vídeos amb el mòbil, enquadrats amb la presidència –ara buida– al fons. Els qui no eren periodistes bevien una mica de vi, per calmar els nervis.

En aquells primers moments, ningú no sabia exactament què havia passat: si el tirador havia mort, si hi havia un cos al vestíbul, si convenia estar-se allà o anar-se’n, perquè l’hotel s’havia convertit en un escenari del crim. Alguns treballadors de l’hotel van començar a desallotjar la gent, però llavors va sonar un anunci que deia que el programa es reprendria al cap de poc.

Ens vam mirar els uns als altres amb incredulitat. Qui podia seure tranquil·lament a menjar un filet en les mateixes taules que havien estat el nostre refugi? Però jo vaig quedar-me –enviant novetats als col·legues que eren fora del saló– mentre s’anaven filtrant les primeres informacions sobre els fets. La gent aprofitava l’espera per trucar i enviar missatges als seus éssers estimats per fer-los saber que estaven sans i estalvis.

A les 21.25 ens van dir que tornéssim a lloc, que el servei de sopar es reprendria. Un aplaudiment alleujat va sorgir de la sala. Jo no tenia gaire gana. La sala, en aquell moment, ja era mig buida.

El menjar no va arribar mai. A les 21.39, Jiang va agafar el micròfon i va dir: “Aquesta sala és plena de periodistes, de manera que sé que ja heu vist el piulet del president.”

Tenia raó. Ja havíem vist el missatge de Trump a Truth Social: “Les forces de seguretat han demanat que abandonem les instal·lacions, d’acord amb el protocol establert, cosa que farem de manera immediata.”

Jiang va continuar: “Gràcies a Déu que tothom està bé, i gràcies per haver estat aquí aquesta nit.”

Els convidats van ser conduïts a fora de l’hotel, cap a la nit freda. Els altaveus del vestíbul encara emetien música pop alegre –”Rock With You” de Michael Jackson, en el moment en què jo passava–, cosa que donava a tot plegat un aire encara més irreal. Alguns convidats van decidir d’anar a les festes posteriors, que s’havien reconvertit precipitadament en espais de trobada per estar en comunitat amb més periodistes. Molts van tornar a casa.

Els carrers havien estat tallats en unes quantes illes al voltant de l’hotel. Vaig caminar cap al barri d’Adams Morgan, i una noia jove, quan em va veure amb el vestit de gala, em va aturar per preguntar-me si havia estat al saló. “Vols una abraçada?”, em va oferir, amablement. Va tornar a ploure i jo em vaig recordar dels paraigües a la paperera que ningú no havia pogut entrar, per por que no fossin usats com a arma.