27.04.2026 - 02:00
The Washington Post · Maura Judkis
Tothom sabia que el sopar dels corresponsals de la Casa Blanca d’enguany seria memorable. El president Donald Trump hi tornava per fer una volta triomfal per la sala on, quinze anys enrere, l’havien esquarterat amb tan bon humor. S’esperava que parlés fins a una hora, potser per explicar el seu menyspreu pels periodistes que, en teoria, havia anat a homenatjar.
El titular que esperàvem era molt diferent del que vam acabar escrivint.
La meva feina era escriure sobre les festes, i a això m’havia dedicat els dos dies anteriors: d’un acte a l’altre, durant aquell cap de setmana inflat de celebracions que envolten el sopar dels corresponsals. Cobrir aquestes festes és una llarga tradició de la secció d’estil del Washington Post — arrambar-se a la barra per recollir trossets sucosos de xafarderia, descriure l’ambient per als lectors que volen entendre per què aquest cap de setmana és alhora tan glamorós i tan indecent.
Aquest cap de setmana en concret oferia totes dues coses a parts iguals, atesa l’esperada presència de Trump. El divendres havia assistit als actes fastuosos de l’Osteria Mozza, a la residència de l’ambaixador britànic i al Four Seasons, entre d’altres, amb marques corporatives i patrocinadors desmesurats. I a algunes d’aquelles festes hi havia gent que havia acusat repetidament els meus col·legues de mentiders o de “fake news” — com ara Kari Lake, l’assessora de Trump que havia anomenat els periodistes “monstres” i havia intentat desmantellar la Veu d’Amèrica, però que, en canvi, semblava passar-s’ho d’allò més bé en un acte patrocinat per la revista Washingtonian i l’ambaixada de Catar.
L’ambient de dissabte al vespre era, doncs, estrany però elèctric mentre calçava els peus cansats en un altre parell de tacons i me n’anava cap al Washington Hilton amb un vestit plissé de color blau cel. L’edició de l’any passat, que també vaig cobrir, no tenia president ni cap espectacle. Enguany hi havia molta més gent, i els corredors de l’hotel eren plens de soroll i de moviment. Agents armats i unitats canines patrullaven l’espai mentre jo observava el secretari de Salut, Robert F. Kennedy Jr., i la seva dona, l’actriu Cheryl Hines, desfilar per la catifa vermella. Clayton Weimers, director nord-americà de Reporters Sense Fronteres, repartia fullets contra Trump.
El sopar “és una tradició, i entenc aquest punt de vista”, em va dir Weimers. “Però jo, personalment, no retria honors a un home que ha fet tant de mal a la llibertat de premsa en aquest país.”
Per entrar al saló de banquets, els convidats havien de mostrar l’entrada, però no cap identificació personal. Plovia a fora, però hi havia una paperera plena de paraigues en un dels controls — perquè els paraigues grans no podien entrar. Una possible amenaça, suposo.
Vaig lliurar la meva bossa platejada i la jaqueta als agents del Servei Secret per a la inspecció, vaig passar pels arcs de metall i vaig avançar cap a les taules, aturant-me a fer fotos amb uns quants amics periodistes, entre ells un que treballa per al Daily Mail. El director de l’FBI, Kash Patel, era assegut a la taula 123. Me li vaig acostar, a ell i a la seva xicota, la cantant de country Alexis Wilkins, per fer-los unes preguntes, però tots dos em van fer fora amb un gest: “Aquí no fem entrevistes, sap greu”, va dir Patel. “Ho estem passant molt bé”, va afegir Wilkins.
Jo era asseguda en una de les taules del Post — la número 26, a la dreta de l’escenari, cap al mig de la sala —, al costat del meu col·lega Cleve Wootson i d’alguns convidats corporatius de Capital One i Instacart, que no eren periodistes. D’esquena a l’escenari i mirant cap a les portes — el pitjor lloc de la taula, però el lloc just per entreveure una mica el que estava a punt de passar.
El president va entrar amb els acords de “Hail to the Chief” a les 8.15 del vespre i es va plantar sota una pancarta gegant que deia “Celebrant la Primera Esmena”. Ens vam posar drets per a l’himne nacional i l’entrada de les banderes, i després vam seure per al primer plat, que ja era servit (burrata amb pèsols, cogombre i festucs). Hi havia ampolles de vi a cada taula. Algú va passar una cistelleta de panets.
A la presidència, la primera dama Melania Trump, en un conjunt negre de Dolce & Gabbana, seia al costat de la secretària de premsa de la Casa Blanca, Karoline Leavitt (embarassada de nou mesos, amb un llarg vestit negre de lluentons). Trump somreia mentre xerrava amb la presidenta de l’Associació de Corresponsals, Weijia Jiang, una periodista de CBS News que havia menyspreat en diverses ocasions. Tots plegats observaven com l’animador de la vetllada, el mentalista Oz Perlman, mostrava alguna cosa en un quadern — un avançament, potser, del que venia.
Quan fèiem les primeres mossegades, vaig sentir uns quants esclats secs que venien de les portes del fons de la sala. Llavors vaig veure com un grapat de persones es posaven a córrer. “Tirador!”, vaig dir als meus veïns de taula, i em vaig ajupir sota la taula amb el telèfon. Ells em van seguir. A les 8.36, vaig enviar un missatge al canal de Slack dedicat a coordinar la cobertura del sopar per part del Washington Post: “Trets disparats.” (Més tard vaig reflexionar que era mala pràctica periodística: hauria d’haver-ho precedit amb el qualificatiu “no confirmats”.)
Les veus van anar emmudint, però de l’altra banda de les estovalles de taula que ens cobria se sentia el rebombori de cadires capgirades i plats i copes que queien. Agents d’algun cos — el Servei Secret o la policia — van passar a tota velocitat en direcció al centre de la sala. Un va llançar una cadira sota la nostra taula, que va colpejar una de les meves companyes a l’esquena. Una taula plegable de servei va ser empesa cap a nosaltres. Traient el cap per sota de les estovalles, vaig poder veure el terra sembrat de panets, i un únic tacó d’agulla abandonat, guarnit de pedres brillants.
Més passos, més cadires abatudes. Vam restar amagats durant deu minuts — que em van semblar molt més llargs —, fins que vam veure que algunes persones començaven a alçar les estovalles i, finalment, a aixecar-se. Quan ens vam posar drets, tota la presidència havia estat desallotjada.
Com que la sala era plena de periodistes, una bona part de la multitud es va posar immediatament a cobrir la notícia. Els periodistes de premsa escrita entrevistaven testimonis. Els de televisió gravaven vídeos amb el mòbil, enquadrats de manera que la presidència ara buida quedés al fons. Els qui no eren periodistes agafaven el vi de les seves taules, per tal de calmar els nervis.
En aquells primers moments, ningú sabia exactament què havia passat: si el tirador havia mort, si hi havia un cos al vestíbul, si convenia quedar-se o marxar, atès que l’hotel s’havia convertit en un escenari del crim. Alguns empleats de l’hotel van començar a desallotjar la gent, però llavors va sonar un anunci dient que el programa es reprendria d’aquí a poc.
Davant d’això, tots ens vam mirar els uns als altres amb incredulitat. Qui podia seure tranquil·lament a menjar un filet en les mateixes taules que havien estat el nostre refugi? Però jo vaig quedar-me — enviant novetats als col·legues que eren fora del saló — mentre anaven filtrant-se les primeres informacions sobre el que havia ocorregut. La gent aprofitava l’espera per trucar i enviar missatges als seus éssers estimats per fer-los saber que estaven sans i estalvis.
A les 9.25, ens van dir que tornéssim als nostres llocs, que el servei de sopar reprendria. Un aplaudiment alleujat va sorgir de la sala. Jo no tenia gaire gana. La sala, a aquelles alçades, era mig buida.
El menjar no va arribar mai. A les 9.39, Jiang va agafar el micròfon i va dir: “Aquesta sala és plena de periodisetes, de manera que sé que ja heu vist el tuit del president.”
Tenia raó. Ja havíem vist el missatge de Trump a Truth Social: “Les forces de seguretat han demanat que abandonem les instal·lacions, d’acord amb el protocol establert, cosa que farem de manera immediata.”
Jiang va continuar: “He vist tothom informant, i és el que fem. Gràcies a Déu que tothom està bé, i gràcies per haver estat aquí aquesta nit.”
Els convidats van ser conduïts aleshores a fora de l’hotel cap a la nit freda. Els altaveus del vestíbul encara desgranaven música pop alegre — “Rock With You” de Michael Jackson, en el moment en què jo passava —, cosa que donava a tot plegat un aire encara més irreal. Alguns convidats van decidir anar a les festes posteriors, que s’havien reconvertit precipitadament en espais de trobada per estar en comunitat amb altres periodistes. Molts van tornar senzillament a casa.
Els carrers estaven tallats en diverses illes al voltant de l’hotel. Vaig caminar cap al barri d’Adams Morgan, i una noia jove, en veure’m amb el vestit de gala, em va aturar per preguntar-me si havia estat al saló. “Vols una abraçada?”, em va oferir, amablement. Va tornar a ploure i jo em vaig recordar dels paraigues a la paperera que ningú no havia pogut entrar, per por que poguessin ser usats com a arma.
