La meravellosa història de la masia de Miró

«Tot és a punt perquè el casalot familiar esdevingui un centre de referència i un atractiu de turisme cultural»

Mercè Ibarz
17.04.2016 - 08:48
Actualització: 17.04.2016 - 10:48
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Em sumo de gust a l’exhortació que aquesta mateixa setmana ens feia l’amic Minguet de visitar la Fundació Miró. L’obra mironiana hi llueix de valent i fa lluir encara més l’arquitectura de Josep Lluís Sert. La formidable directora, Rosa Maria Malet, erudita discreta, gestora cultural persistent i sumadora de sensibilitats i esforços,  ha aconseguit el prodigi de fer-nos veure Miró amb ulls renovats. No hi ha gaires ocasions d’elogiar ni de fer servir els adjectius de manera noble i precisa, però aquesta n’és una.  Per celebrar a fons els quaranta anys de l’obertura, el juny del 1975, per més que la crisi de patrocini econòmic continuï collant-la, la Malet i el seu equip han aconseguit renovar la Miró en profunditat.

Ara li toca al mas Miró de Mont-roig, al Baix Camp. El paratge que va pintar el 1922, dos anys després d’haver-se’n anat a París, a l’exili artístic. Com veieu més amunt, pertany a la National Gallery de Washington, on va arribar per donació de l’última senyora Hemingway. Tot és a punt perquè el casalot familiar esdevingui un centre de referència i un atractiu de turisme cultural. Per fi s’ha netejat i reformat per tal de veure’l com era. Joan Punyet Miró, nét de l’artista i un dels propietaris, s’hi ha implicat, de manera també fonda, discreta i cultivada, amb l’ajuntament de la vila al capdavant, per veure si aquest estiu hi ha el pressupost necessari a punt i el mas pot obrir com a casa-museu.

La història de les relacions de Miró i Mont-roig és un relat esplèndid. El periodista Álex Fernández de Castro la reconstrueix en el llibre que hi ha dedicat, editat per les Publicacions de la Universitat de València, que només en aparença és la història i prou del quadre ‘La masia’. Per què aquesta obra és tan significativa de Miró? Uf, per tantíssimes raons de pes, tant estètiques com històriques com de biografia personal de l’artista. Mostra que era surrealista abans que el surrealisme s’inventés, per exemple. Això importa als estudiosos, i doncs està molt bé. També ho és perquè, com aquest llibre prova, té una biografia espaterrant. Personalment, tinc les meves pròpies raons. Com a filla d’un poble petit com Mont-roig, ‘La masia’ és la meravella de la memòria i la substància que et constitueix (a cadascú les seves). Enllà dels mals moments, de les dificultats de créixer, de les relacions familiars, de qualsevol ensopegada. Justament en aquest punt incideix aquest llibre, ‘La Masía. Un Miró para Mrs. Hemingway’. Tant en el cas de l’artista que el va pintar com en el de l’artista que el va adquirir. Tots dos s’havien enfrontat a la família.

L’escriptor Hemingway va comprar el quadre el 1925, quan Miró més ajut necessitava a París i ell mateix començava a publicar. Miró no venia res a Barcelona i se n’havia anat de casa sense gaire ajut dels pares, les passava magres. Jugava a boxa amb el nord-americà i així es van conèixer. L’escriptor era un bon aficionat a la pintura, aspecte que l’autor del present llibre explica la mar de bé. Va comprar el quadre per regalar-lo a la seva dona, que feia trenta-quatre anys. Quan es van separar va deixar de veure’l. El va recuperar el 1934 i a partir de llavors va viure sempre amb ell, fins a l’Havana, quan es va matar. Ara és a Washington, per donació de l’última senyora Hemingway, després de resoldre l’herència d’un quadre que, de fet, no va anar mai a nom de l’escriptor.

Les obres d’art inclouen històries i misteris que ens busquen i volen ser contades. Un pintor ho fa pintant, un escriptor escrivint. Preserven tanmateix certs secrets. Com ‘La masia’, en anglès ‘The farm’, que ni un autor tan autobiogràfic com Hemingway no va desvelar en cap conte ni novel·la. Potser perquè el quadre no pinta en realitat el mas familiar, no pinta cap altre idil·li de la memòria que no sigui el de la natura i els treballs de la terra. El mas que s’hi veu és el dels masovers. Pinta el treball de la pagesa, animals i plantes, estris, una carreta i un trill en funcionament i, entre tantíssimes altres coses vives, un bocí d’un diari, ‘L’intransigeant’, de París. L’oda de Miró, allò que va pintar, no anava pas dedicada al mas familiar de la seva joventut.

El mas Miró, pròpiament, va ser l’idil·li de l’artista després de la guerra, quan va tornar. També l’arquitecte Sert el va ajudar a fer-s’hi un estudi, abans de fer el de Mallorca el 1956, on finalment Miró es va quedar gairebé sempre. Que bé quan el mas Miró de Mont-roig torni a obrir les portes, que sigui aviat. Serà un nou principi de la meravellosa història de ‘La masia’.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes