El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Mentre ahir al Parlament de Catalunya s’escenificava amb rotunditat la majoria independentista eixida de les eleccions, arreu del món la gent es feia creus d’aquesta entrevista concedida a la CNN per l’ex-primer ministre britànic Tony Blair.

És una entrevista impressionant. El dirigent laborista hi afirma que l’atac a l’Irac es va basar en informació falsa i que, per tant, portar el món a aquell conflicte va ser un desastre. Fins i tot arriba a mig admetre que el caos en què es troba ara l’Orient Mitjà és conseqüència directa de les barbaritats que la coalició va fer aquells anys. És la primera volta que un dels quatre de les Açores reconeix allò que tothom ja sabia: que es van fabricar proves falses contra l’Irac per provocar una guerra que no tenia res a veure amb allò que havia passat l’11 de setembre de 2001 a Nova York.

La confessió de Blair no resol res. Segurament encara ens indigna més, als qui vam dir una vegada i una altra que allò era una barbaritat que tindria conseqüències terribles. Saddam Hussein encapçalava un règim tirànic, això no ho discutia ningú. Però el debat en aquell moment no era si Hussein era un més dels dictadors del món. A Washington uns polítics i uns empresaris havien decidit que calia envair l’Irac i per aconseguir-ho van fabricar un èmul de Hitler que simplement no existia. Ens van arribar a parlar de la Tercera Guerra Mundial i del perill universal. Van usar totes les mesures de pressió al seu abast per a fer-nos creure que aquella era una guerra necessària. Però tot era pel petroli, pel negoci i pels interessos, ben concrets, d’algunes famílies i també d’alguns governs. Vint anys després, a qui importa això fora d’una regió que ha quedat destrossada per a sempr? El negoci l’han fet ells, segurament ja no se n’hi pot fer més, i els morts els hi han posats els altres. El remordiment intel·lectual de Blair és, a hores d’ara, un luxe insultant i poca cosa més. Els fets ja no els canviarà ningú, perquè la mentida va ser eficaç en el moment que ho havia de ser: aquells dies i aquelles hores.

Va ser una derrota amarga per al món. Però almenys deixeu-me dir que el drama d’aleshores, aquell gol que ens van fer a tots, pot tenir un cert interès avui, si pensem en això que passa ara mateix a Catalunya. Perquè serveix per a recordar, ni que siga com un precedent, que les mentides i manipulacions més grans tenen sempre una raó temporal d’existir, una finestra d’oportunitat que les fa útils. Les mentides importants no naixen del no-res ni habiten permanent en l’espai. Les mentides important, aquelles que es creen per a canviar la història d’un país, es basteixen pensades per a fer impacte precisament uns dies i unes hores determinades, per a aconseguir certerament l’efecte que han d’aconseguir –un efecte que normalment, tot siga dit, no té res a veure amb la mentida.

I després, amb el pas dels anys, ja pots relaxar-te i fins i tot assumir amb tanta hipocresia com pugues una culpabilitat que no farà ni fred ni calor a ningú. Perquè la feina ja és feta; allò que la mentida volia originar ja ha passat i no tornarà a passar amb facilitat allò que la mentida va impedir que passàs. El moment ho és tot. Ho torne a dir per si algú vol pensar-hi: el moment ho és tot.

I és per això que, després de passar-me tota una vida, com a ciutadà i com a periodista, observant com funciona aquest mecanisme particular no em crec ni em creuré mai a la primera, i encara menys de forma acrítica, aquelles revelacions sobtadament espectaculars que arriben en els moments clau de la història. Aquelles que són l’instrument perfecte per a fer una cosa o per a deixar de fer una cosa que altrament s’hauria fet. No em fie de la grans notícies que no arribaven mai i que apareixen de sobte just a temps de provocar l’impacte polític que interessa a alguns i només en el moment exacte que interessa a alguns.

Perquè quede clar hores abans de l’espectacle final que s’acosta tan ben cronometrat: o les proves són irrefutables, impossibles de discutir, de tant demostrades  o amb mi que no hi compten. Amb mi que no hi compten per a afegir-me al xou només perquè la cridòria és enorme, les portades són tremendes i les amenaces les presenten com impossibles d’aguantar ni un dia més. A fets extraordinaris explicacions extraordinàries. I si no les hi ha simplement preferisc no posar-me en risc descobrint d’ací vint anys, quan ja no puga fer res, que em van aixecar la camisa perquè nosaltres mateixos no vam ser capaços de desconfiar sistemàticament de qui tots sabíem que no és en cap cas digne de confiança.

 

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.