Fa un any, VilaWeb publicava la sèrie de deu capítols ‘Migrants, històries de lluita per la supervivència‘. Volíem informar i donar veu a migrants, refugiats, advocats, professionals i activistes per saber-ne les opinions, els problemes quotidians.

El temps ha passat i no s’ha resolt res. El 2017, s’ha duplicat el nombre de persones que arriben de manera irregular a Espanya. Pel camí, han mort un 61% més que l’any passat.
S’intenta, sense èxit, tancar les presons administratives dites CIE, a la vegada que s’habiliten noves presons per a ‘sense papers’, com ha passat fa poc a Màlaga, on el matí de divendres 29 de desembre, la policia nacional va trobar un intern algerià de 36 anys penjat a la seva cel·la.

Segons el Servei Jesuïta de Migrants, el 2016 al CIE de Barcelona van internar 7.597 persones, de les quals en van ser expulsades, només, el 29,02%. La xifra de l’internament supera la dels dos anys anteriors, però el percentatge d’expulsió cau notablement. La dada demostra la clara funció repressiva del centre i la ineficàcia com a suposat centre previ a l’expulsió.

Les lleis continuen discriminant, els polítics ignoren la qüestió, els estats incompleixen els compromisos d’acollida de refugiats; i la societat, majoritàriament, es mira el melic, o mira cap a una altra banda.

A Europa, sota qualsevol bandera, creixen les opcions de dreta i d’extrema dreta. A Catalunya, els migrants ja representen més d’un milió de persones, un 16% de la població que, en gran part, viu en un món d’inseguretat, injustícia i repressió, un univers al marge de les preocupacions polítiques i socials que estimulen la inspiració dels buròcrates que guien les nostres majories, tan heroics i fantasiosos en altres àmbits més rendibles mediàticament i electoralment.

Fa un any, a la sèrie ‘Migrants, històries de lluita per la supervivència’ vam conèixer els casos de Noé Francisco Martínez, salvadorenc, que havia hagut de fugir del seu país amenaçat de mort per les bandes criminals de les ‘maras’; la congolesa Fàtima Dembo, víctima d’una xarxa de tràfic d’éssers humans que l’havia explotada laboralment i sexualment; l’afganès Sadiq Khan, que havia arribat a Barcelona en el vaixell d’uns mafiosos que el van extorsionar; i Maksim Sokolenko, que com molts milers de persones havia fugit del conflicte armat de Donetsk, a Ucraïna, deixant enrere tot allò que hi tenia: família, casa, feina i matrimoni.

Un any després, VilaWeb ha volgut saber com estan, què se n’ha fet de les seves vides, com han pogut anar resolent els problemes legals, laborals, sentimentals, familiars. En definitiva, com han sobreviscut aquest any 2017.

Noé Francisco Martínez, una família amenaçada de mort

Quedem tard un vespre a la sortida del metro, en una placeta que sembla nascuda per casualitat, a anys llum del centre de Barcelona, i, més encara, de Madrid i de Brussel·les. El centre geogràfic d’aquest no-lloc és el súper Afrika & Latina, ‘La bodega de los productos afrolatinoamericanos’, el mercat, la veritable capital d’un barri amb ben poques lluminàries nadalenques i molta electricitat latent, molta energia subterrània, continguda. Els llums de neó de la bodega són providencials per a orientar-se en una placeta tan fosca. Sort, també, del rètol del metro. I dels semàfors. Ja és negra nit. Al súper, un pèl apagat, hi ha molt pocs clients. Per contra, a la perruqueria del costat sembla que ho regalin. S’agraeix la música de salsa que els altaveus projecten per tota la plaça.

Fa fred. Una immensa grossa caribenya, que passeja un carro de la compra buit, xisca pel mòbil, amenaçadora: ‘¡Yo soy una mujer con carácter y personalidad! ¡Ese hombre está en mi casa porque yo quiero!’ Una noia negra molt primeta i tremolosa passa de pressa cap al metro. Es pela de fred. Du una gorra de Santa Claus. Deu ser per a protegir-se del vent glaçat o és una caixera del súper? No deu abrigar gens, segur. Les venen els xinesos, aquestes gorres. Als seus basars, salten a la vista al costat de les estelades de plàstic, les banderetes espanyoles,i els gatets de la sort d’ulls molt oberts que mouen el puny daurat com somnàmbuls.

He arribat deu minuts abans a la cita. Això, aquí, és tota una vida. Passejo amunt i avall. Dos trilers patibularis, víctimes d’una sobredosi d’amfetes, canten nadales desafinades amb veu de cassalla. Més que una plaça, això sembla un pati. Més que un pati, sembla un racó de món, un retallet d’asfalt entre muntanyes de ciment i autovies. En un banc, hi seu un vell impertèrrit, hipnotitzat pel rètol intermitent Afrika & Latina. Té els ulls lluents i la boca mig oberta. A aquest home li haurien d’abaixar la dosi, penso. Se’m planta al costat una dona xinesa molt somrient, i, al tercer intent, arribo a entendre què xiuxiueja: ‘¿Quiere masaje, señor?’ No, gràcies. Observo al meu voltant. N’hi ha tres o quatre, molt pintades, molt somrients. Per tal de semblar passavolants, no poden parar quietes, dissimulen, i com qui no vol la cosa, aborden subtilment els possibles clients amb amabilitat i parsimònia, com qui demana l’hora.

Arriba Noé Francisco Martínez i els seus dos nebots, un nen i una nena molt discrets. D’entre cinc anys i vuit. ‘Els he hagut de portar perquè aquests dies jo tinc cura d’ells mentre les meves germanes treballen.’ De què? ‘S’ocupen d’altres nens de gent d’aquí, fan cangurs, els van a recollir a l’escola, etc. Estan contentes.’ I tu? ‘Jo ara estic de freelance, va com va, però com que tinc la carrera d’enginyeria de sistemes de la Universitat Nacional del Salvador, em van sortint feines.’ Saludo els nens i dic que els convido a berenar. Se n’alegren molt i es passen una bona estona davant l’aparador d’una cafeteria decidint si volen un dònut gran, tan ensucrat que esmussa les dents, o un de més petit, de xocolata. Dos dònuts de xocolata i dos Nestea. I dues Coca-Cola. De cervesa, res. Només tenen sense alcohol. I natural.

Noé, que ja fa tres anys que viu aquí, m’explica que el 2017 ha estat un any molt dur per a la seva família, però que ara comencen a remuntar. ‘Ja saps que jo tenia la meva vida feta a El Salvador. Era enginyer informàtic i professor d’universitat. A més, era del Frente (FMLN), estava preparat per treballar pel futur del meu país. Però el Frente, en arribar al poder, es va corrompre. No pensava anar-me’n mai del meu país, però els paios de les ‘maras’ em van amenaçar. Jo em vaig negar a pagar-los diners i a unir-me a l’organització. Em volien matar. Vam reunir diners i vaig venir cap aquí. Allà totes les històries acaben en sang. Ja han assassinat vuit familiars meus i uns dotze amics. I la cosa continua…’

La desgràcia per a Noé, i ho té clavat al cor, és que l’estat espanyol li va denegar el carnet d’asil i protecció internacional. Van argumentar que El Salvador podia fer-se càrrec de la seva seguretat. Res més lluny de la realitat. És un estat amb una crisi crònica d’inseguretat, un dels països del món amb més assassinats diaris, i amb unes presons hiperpoblades. I sis mesos després que ens veiéssim, Noé va perdre la feina. ‘Vaig caure en una depressió, no sabia com sortir-me’n, i em preocupava molt la situació allà de la meva germana petita, la mare d’aquest nen. Ella també estava deprimida, era una altra. Havien assassinat el seu marit, el pare d’aquest nen, i el perill era que quan el nano, que ara té vuit anys, en fes nou, l’agafarien els ‘mareros’ i no el veuria més, el posarien a vendre drogues o el que fos.’
La seva germana, de 27 anys, estava molt controlada per la Mara Salvatrucha. Gairebé la tenien com segrestada, m’explica Noé. Per sortir de casa havia de demanar permís, dir on anava, què pensava fer, amb qui estaria i quan tornaria. Era com viure amb toc de queda. La situació era angoixant. Per ella, allà, per ell i la germana gran, aquí. Finalment, van poder reunir diners per a pagar el viatge d’anada de la germana gran amb la nena amb l’excusa de visitar la família. El dia del retorn, la petita i el nen van sortir de casa amb l’excusa que acompanyaven la gran i la nebodeta a l’aeroport, i es van escapar en el mateix avió.

‘El problema terrible va ser a l’aeroport de Barajas. I això vull que ho diguis ben clar, si us plau. El més important és que les autoritats de l’aeroport han d’atendre una persona i reconèixer-li el dret que té, segons la Convenció de Ginebra, de demanar asil i protecció. És la seva funció obligatòria. Per contra, quan ella va aterrar, la policia nacional la va tenir retinguda allà amb el nen durant quatre dies i quatre nits. Ella els va explicar el seu cas. Va dir que tenia dret a demanar asil i protecció. Li van negar aquest dret quatre dies. Van actuar malament. La volien fer tornar. Si hagués tornat, tot hauria acabat en sang, com ha passat amb altres que conec. Hi ha molts que ja no poden parlar, molts que ja no hi són’, abaixa la veu i dóna una ullada al nen que menja el dònut concentrat: ‘Sembla que no, però ho escolta, ho entén i ho sap tot.’

Segons consta en la declaració oficial de demanda d’asil, la germana descriu amb pèls i senyals el setge, les amenaces de mort i la violència que les dues ‘maras’ –la Mara Salvatrucha (MS) i la Mara 18– i la mateixa policia van exercir sobre ella i el seu fill, que va arribar a ser perseguit amb el propòsit d’assassinar-lo en venjança contra el pare, que moriria el 2015 en un enfrontament a trets amb la policia. La MS va cosir a trets la casa on vivien, ella i el nen es van amagar dies sota el llit fins a perdre la noció del temps. A ella li deien que si parlava li tallarien el cap al nen. També van patir amenaces de la policia, fins que van poder fugir. ‘Si tornem allà, el nostre destí és la mort’, conclou la seva petició d’asil.

Noé Francisco, des de Barcelona, ho tenia complicat per ajudar sa germana detinguda a Barajas. ‘Vaig trucar a l’advocada Anna Figueres de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), a qui també vas entrevistar l’any passat. Ella em va contactar amb Madrid, i finalment van atendre la meva germana, que ja estava molt nerviosa i afectada. Imagina’t què és, per a una mare, pensar que si la retornen corre perill la vida del seu fill! Van fer el tràmit legal a què tenia dret i més endavant li van concedir l’asil temporal. En aquests sis mesos tots ens hem anat recuperant.’

Noé Francisco va entrar a quinze anys a les joventuts del Frente Farabundo Martí per l’Alliberament Nacional (FMLN), va ser activista de grups revolucionaris. Quan parlem de la política del seu país, es mostra profundament decebut, traït jo diria. ‘La situació allà cada any és pitjor. Les coses han de canviar. La clau seran les eleccions presidencials del 2019. Si no és així, si res no canvia, podria haver-hi una guerra civil. Jo he recuperat les ganes de pensar en el futur. Si puc ajudar, ho faré, però ara ja no penso a tornar al meu país. Això és ser revolucionari: esdevenir la veu de les persones que tenen por’, conclou Noé.

Els dos nens s’han cruspit el dònut i el Nestea, i s’han adormit damunt la taula. Ens havíem oblidat d’ells. No han interromput la conversa en cap moment. Una mostra d’educació insòlita en aquest món de nens rics i capriciosos. Sortim al carrer. Bones festes. Vaig cap al metro. Les xineses em somriuen igual que abans, a distància, però ja no se m’acosten a fer cap proposta.

Fàtima Dembo, la lluita permanent contra la por

‘Un cafè amb llet i un entrepà de qualsevol cosa menys d’embotits de porc’, demana Fàtima al cambrer amb un enorme i tendre somriure. ‘Formatge, doncs?’ ‘Sí.’ Quedem al mateix bar de fa un any. Fàtima està més tranquil·la i relaxada que llavors, quan encara era molt present el dolor i el trauma provocat per haver estat captiva d’una xarxa de tràfic d’éssers humans que la va enviar del Congo a Turquia amb promeses de feina, que van resultar un parany per a tancar-la en una casa i sotmetre-la a explotació sexual i laboral, com una esclava. Llavors va aconseguir arribar a Barcelona, molt malalta, i amb l’ajut de SICARCat Adoratrius va poder recuperar la salut, denunciar el que li havia passat i refer la seva vida. Quedaven, però, la por i les seqüeles psicològiques que només el pas del temps i l’estabilitat poden anar esvaint.

Fàtima va rebre amenaces de mort, contra ella i els seus fills, per haver-se escapat de la xarxa que la tenia esclavitzada. Li demanaven molts diners. Si no pagava, els matarien. Afortunadament, ja ha aconseguit despistar-los completament i poder anar més tranquil·la pel carrer, tot i això, no pensa a reestablir-se al seu país, té por que algú la pugui localitzar i torni a patir les amenaces i l’extorsió. Els seus fills viuen allà, i també han aconseguit esquivar el control dels mafiosos que alguna vegada els havien localizat per preguntar-los per la mare. ‘No he tingut cap més contacte amb ells, s’han perdut, però jo no puc evitar de prendre precaucions. La meva vida és la feina i la casa. No em relaciono. No tinc amistats. Només parlo per telèfon amb els meus fills al Congo, i amb el meu xicot, que treballa a Alemanya. Evito viure en pobles i barris on hi ha molts africans perquè mai saps si algú et pot reconèixer i informar-ne a les màfies.’

Què ha passat en un any des que vam parlar? La seva situació legal és exactament la mateixa. Es troba en situació regular a l’estat espanyol, gràcies a un permís de residència i treball provisional que preveu la llei d’estrangeria per a les víctimes de tràfic d’éssers humans. Resta en espera de rebre el permís definitiu. La seva petició de protecció internacional no fou admesa a tràmit, però va impugnar la decisió i ara és en fase de cassació, perquè l’Audiència espanyola també va denegar el recurs contenciós que es va fer.

‘Estic més tranquil·la, encara que cada any he de renovar el permís de residència. La meva il·lusió seria portar aquí els meus tres fills, el més gran ja té disset anys, però la reagrupació familiar és molt difícil: he de demostrar que sóc autosuficient per mantenir-nos a mi i als nois i tenir un pis que considerin adequat. És molt complicat, però jo no paro de buscar i buscar feina i pisos per internet i per l’assistència social. Els pisos són caríssims, aquí.’ La Fàtima va arribar amb una greu malaltia als ulls i un tumor a l’estómac. Recentment, ha tornat a ser operada d’un mioma. La fragilitat de la seva salut fa que pugui accedir a algun suport de l’assistència social a l’hora de buscar feina o d’accedir a un pis de protecció de l’ajuntament. Actualment, està en llista d’espera.

Fa un any, la Fàtima treballava a jornada completa en una empresa d’empaquetatge i cobrava sis-cents euros mensuals. ‘Ara estic millor. Treballo a mitja jornada d’ajudant de rentaplats en un hotel de Barcelona. Cobro sis-cents euros per quatre hores diàries i tinc algunes hores extres que també cobro. M’han fet un contracte indefinit. Bé, però continuo buscant perquè necessito més diners per a portar els meus fills aquí. Amb els sis-cents mensuals, tres-cents són per a pagar-me l’habitació on visc, i els tres-cents restants per a sobreviure i enviar diners als nois. És l’únic que faig. Així és la meva vida. Estic bé sola. M’agrada viure sola.’

A banda de poder reagrupar la família, a la Fàtima també li agradaria en el futur poder comprar-se un petit terreny al seu país i fer-se una casa per passar-hi la meitat de l’any. ‘Tot l’any, no. Al meu país no hi ha aigua corrent. T’has de llevar a les quatre de la matinada per anar-la a cercar. Tampoc no hi ha electricitat. És més barat que aquí, això sí, però jo no voldria tornar-hi per sempre. Mig any aquí, i mig any allà, m’agradaria més. Voldria muntar una associació allà per ajudar les dones i els nens. Hi ha violència, maltractaments, morts, nens abandonats. La meva il·lusió per a l’any 2018 és poder fer vacances, tenir els papers en regla, i fer un viatge d’anada i tornada a l’Àfrica per tornar a veure els meus fills. M’agradaria tant!’

Sadiq Khan, legal, per fi, després d’onze anys

‘Això és una merda, però jo estic millor que fa un any. Tinc feina en la construcció i ja tinc els papers en regla. Me’ls havien denegat més de quatre vegades. Ara tinc un permís de residència temporal que he d’anar renovant, però com que tinc contracte, no tindré cap problema. Tenia una ordre d’expulsió que ja està invalidada. A més, quan em toca, puc veure la meva filla de quatre anys. Després d’onze anys de batallar moltíssim ho he aconseguit, però si no fos per la nena, ara mateix tornaria al meu país’, resumeix l’afganès Sadiq Khan, només saludar-me, abans de demanar un tallat.

Sadiq m’explica que ha estat treballant deu anys en negre, sense cotitzar, si patia un accident era el seu risc. En tots aquests anys, per sobreviure ha hagut de fer coses bones i coses dolentes. Havia de menjar, diu. El seu sentiment actual és que no valia la pena passar totes les penalitats que ha passat: màfia per a arribar clandestinament, deutes, patiment familiar, problemes legals, identificacions policíaques, separació de la seva filla, internament al CIE, amenaça d’expulsió, intent de captació com a informador per part del CESID, etc.’ Mira, han passat onze anys i finalment he aconseguit legalment un sou mensual que equival al que guanyava a l’Afganistan abans de marxar. Valia la pena? No’, afirma taxatiu. ‘Si m’ho haguessin explicat bé, no hauria vingut ni boig.’

Els problemes dels migrants que arriben aquí continuen essent els mateixos que abans, o pitjors, ja que en vénen més. Tot i això, Sadiq s’alegra pels seus companys de la recent disposició de l’Ajuntament de Barcelona d’establir per als nouvinguts un document que els pot ajudar a esquivar l’ingrés al CIE i la deportació:

‘En diem la targeta blanca. Jo he anat a informar-me a l’ajuntament per informar els meus companys que no dominen l’idioma. Ells en diuen informe de veïnatge. Tenen dret a sol·licitar-lo, des d’aquest desembre, tots els immigrants que faci un any que són a Espanya i un mínim de sis mesos a Barcelona. És una bona idea. Ara, almenys, els meus amics ja poden sortir al carrer sense por que els pari la policia.’ Es tracta d’una bona mesura, sí, però l’ajuntament ha precisat que no vol crear falses expectatives a ningú. El carnet prova l’arrelament i la integració de la persona en el país, i es podrà exhibir per evitar el seu internament en un CIE o la deportació, però, això no obstant, la decisió final serà sempre del jutge.

Sadiq treballa ara fora de Barcelona, a una hora i mitja de tren. En tasques de revestiments de façanes amb monocapa contra les humitats. ‘Fa molt fred a la bastida, i si plou o neva o fa molt vent no podem treballar. Per sort, ara tinc contracte, amb seguretat social i tot plegat.’ I per què no te’n vas a viure allà, fora de Barcelona, que és més barat? ‘No, perquè la nostra empresa té diverses obres en marxa allà i aquí, a Castelldefels i a Badalona. És una empresa nova, molt petita. Som un equip de tres persones: jo sóc el treballador i els altres dos són els socis: un peruà i un espanyol.’

Sembla, pel que em diuen alguns immigrants, que el negoci de la construcció està revifant. ‘Sí, diuen que ara en el món de la construcció hi haurà feina durant quatre anys, fins al 2021, i després tornarà la crisi. Jo, des de l’abril que tinc els papers, ja he treballat en diverses empreses i la cosa funciona’, m’explica Sadiq.

El principal problema per a la majoria de migrants és que per a regularitzar la seva situació els cal un contracte laboral, o a la inversa, és un peix que es mossega la cua. Si no els ho fan legalment, com passa per regla general, i volen regularitzar-se cauen en mans de les xarxes de venda de contractes. Una il·legalitat més que esclavitza els immigrants, i genera corrupció i grans negocis en diner negre.

Per a evitar això, Sadiq té una proposta: ‘Si jo pogués parlar en persona amb el president del govern espanyol, li donaria un consell: molts immigrants, després de viure aquí tres anys, arriben a pagar vuit o deu mil euros a empresaris corruptes per aconseguir un contracte laboral i poder-se regularitzar. Caldria eliminar aquesta màfia. El govern podria fer una llei que establís que els qui fa tres anys que viuen aquí ingressessin dos mil euros en un compte del govern i, a canvi, se’ls donés papers per a un any i que es busquessin la vida. Si trobessin feina cotitzant sis mesos, per exemple, el govern els retornaria els diners, si no, perdrien els diners i els papers. Seria la manera que guanyés el govern i l’immigrant, i que els empresaris aprofitats i corruptes es quedessin sense business. Si tens papers, és més fàcil trobar una feina digna i legal.’ I si no la trobes? ‘Aleshores es demostra que no hi ha feina, et quedes sense papers i te n’has d’anar, és clar.’

N’hi ha molts, d’empresaris que fan això? ‘Molts. Hi ha empresaris estrangers i també empresaris d’aquí i advocats d’aquí que s’hi dediquen. N’hi ha que cobren pel contracte i et donen feina, d’altres que cobren i no et donen feina, i el treballador s’ha de buscar la vida en una altra empresa treballant en negre; i d’altres, que són directament uns estafadors. De cada cent, uns setanta fan contractes falsos. Molts immigrants quan arriben van despistats, van venuts, i aquests paios se n’aprofiten i els estafen, a ells i als seus amics i familiars. I després no els pots denunciar perquè tot és de sota mà… Potser han pagat a les màfies 13.000 euros per venir; i després de tres anys, 8.000 per tenir un contracte, i si tens sort només has perdut quatre anys de la teva vida. Per què? Per venir aquí i veure noies blanques? No val la pena.’

Hi ha empresaris de tota mena ficats en el negoci dels contractes. L’exagerada i innecessària proliferació de botigues de queviures podria explicar-se segons aquesta pràctica. ‘És clar, em diu Sadiq, per muntar un negoci et calen vint mil euros. Al cap d’un any ja pots fer contractes. Si fas un contracte a dues persones ja has recuperat els diners, i el que guanyes és a part. Poses un treballador que cobri en negre sis-cents euros, i anar fent contractes. N’hi ha que han obert així set o vuit botigues. Hi ha màfia d’aquí, de l’Índia, del Paquistan, de Llatinoamèrica, de tot arreu.’

Quan Sadiq Khan va tenir els papers en regla, va demanar vacances i va viatjar a l’Afganistan per visitar la seva família. Feia onze anys que no es veien. La mare i les germanes el van anar a rebre emocionades a l’aeroport. A casa, l’esperava el pare i el regal d’una moto esplèndida, nova de trinca. ‘Tots els veïns m’esperaven al carrer. Alguns ploraven. Jo els deia que no ploressin, que no passava res, que era viu. El problema de la gent d’allà és que pateixen molt. Els meus pares, després de treballar tota la vida, no tenen pensió. Sort que els quatre germans que som fora els podem ajudar. És un drama. Fa mesos, un cosí meu va morir ofegat creuant en barca de Turquia cap a Grècia. Els fiquen en remolcs sobrecarregats, si la policia els localitza, els mafiosos desenganxen el remolc i s’escapen a tota màquina. Ells sí que tenen llanxes bones. Uns fugen amb els diners i els altres moren ofegats. Era un grup de trenta-un nois.’

Maksim Sokolenko, la denegació d’asil i protecció internacional

Aquest carrer de Roquetes fa molta pujada. Se’m fa difícil caminar, parlar i respirar al mateix temps. Maksim, però, puja com una moto, està content de viure aquí. ‘És un lloc tranquil i està a prop de les muntanyes. M’agrada molt fer excursions pels voltants. A més, sempre trobes aparcament!’ Maksim continua tan meticulós com sempre. Recordo que fa un any m’explicava que a Kíev i Barcelona hi havia massa escarabats. Ara les seves queixes més banals se centren en les multes de tràfic. ‘Són molt estrictes. Mira aquesta foto, mira. Em van posar una multa per trepitjar només vint centímetres d’un gual. Per vint centímetres! A més, també hi ha normes massa estrictes per a pescar, caçar i fer barbacoes a la ciutat. Sort que tinc un amic a Cantonigrós. Aaaah! M’encanta Cantonigrós! I Pruit!’
Entrem en un bar. Recupero la respiració. ‘A Santa Coloma, abans es guanyaven molts diners amb la ferralla!’, pontifica un client a la barra. Seiem. Dues cerveses. Com et va tot, un any després?, li dic. ‘Més o menys.’ Per què? ‘Mira, tot va millor que abans, però ahir vaig rebre aquesta notificació del Ministeri de l’Interior espanyol en què em deneguen la targeta roja, és a dir, rebutgen la meva sol·licitud d’asil i protecció internacional. És fotut. Tinc quinze dies per a tornar al meu país. O un mes per a fer un recurs. M’estic assessorant amb un advocat. Segurament interposaré un recurs, a veure… Així, si visc més temps aquí tinc més punts per a accedir a la targeta de residència, no sé.’

La guerra a Donetsk va començar el 2014 i ja ha causat deu mil morts i molts milers de desplaçats. Maksim Sokolenko és un d’ells, viu a Barcelona des del 2015. M’explica que entén perfectament que Espanya estigui més atenta als sirians i als africans a l’hora de concedir l’asil. ‘És normal que ells passin davant. Estan molt pitjor que nosaltres. A més, la política la marca Brussel·les. Des de l’estiu, els ucraïnesos amb passaport biomètric, uns quatre milions, ja podem circular per Europa sense visat, per estades màxim de noranta dies de turisme o visites familiars. La nostra situació millora, sí. Ara bé, això no vol dir que jo pugui tornar tan fàcilment a la meva ciutat.’

Fa un any, l’estat espanyol considerava que Maksim Sokolenko reunia les condicions de demandant d’asil. Ara diuen que no. Què ha canviat? Res. L’informe del Ministeri d’Interior espanyol, llegeixo entre altres consideracions, al·lega que la República d’Ucraïna et pot ajudar com a refugiat de Donetsk. ‘Sí, sí… Hahaha, saps quant em van donar d’ajuda quan era allà com a refugiat? Quinze euros mensuals per a pagar el lloguer! Hahaha! Amb això només tens per a pagar una nit d’un hostel! Així t’ajuden.’

La situació a Donetsk, malgrat que el conflicte armat entre prorussos i proeuropeus persisteix, sembla que comença a calmar-se. Hi ha hagut un alto-el-foc nadalenc, i s’acaba de fer un intercanvi de més de dos cents presoners de guerra, el més important des de l’esclat dels enfrontaments el 2014, gràcies a la intervenció de l’Església Ortodoxa Russa i Vladímir Putin.

A Donetsk, Maksim hi té els pares, l’àvia i una germana, però, per a ell, el retorn allà no és gens segur. Podria tornar a Ucraïna o a Rússia més fàcilment, però tampoc hi ha les condicions adequades. ‘A Donetsk, ara tot està més calmat, però cada setmana hi ha ferits i morts de guerra. Militars en moren molts, però el darrer any només han mort cinquanta civils. Ara mateix hi ha un blocatge, no puc enviar diners a la família, ni un regal de Nadal. Tot i això, ja no pateixo tant pels meus pares, però allà jo no hi puc anar. Hauria de callar sempre, no podria donar la meva opinió. I de la guerra n’hi ha per a temps, em sembla, perquè als EUA ja els va bé. La qüestió és donar la culpa a Putin.’

I per què no tornes i et quedes a Ucraïna? ‘Podria anar-hi, sí, però m’hi nego. Ara Ucraïna ha retirat la pensió als meus pares i a la meva àvia, que han treballat i cotitzat tota la vida. Per sort tenen casa i Rússia els dóna una pensió d’ajuda ridícula: de 45 euros al meu pare, i de 30 a la mare i l’àvia, cosa que serveix de ben poc. Com puc anar a deixar els meus impostos en un país que s’ha quedat els diners de la jubilació dels meus pares? Impossible. A Rússia sí que m’agradaria anar, la meva mare és russa, tinc un germà a Moscou i podria espavilar-me, però el problema és un altre.’ Quin? ‘La meva xicota és bielorussa i testimoni de Jehovà, una religió prohibida a Rússia, Putin els persegueix, i, és clar, ella no vol anar-hi. Prefereix quedar-se aquí. Fa d’assistenta de senyores grans. És molt maca, mira la foto. Aquí estem a la platja de Sitges. Ens estimem, i jo no la vull deixar. Però si ella volgués, marxaríem a Rússia ara mateix.’

Si, pel que fa a la regulació dels papers en un any, la situació de Maksim és pitjor, la feina ha millorat. Treballa amb una empresa de construcció. Ell es dedica a pintar i muntar les instal·lacions elèctriques. M’ensenya, molt orgullós, fotos de comptadors nous en pisos i cases a mig fer. ‘Faig això. Mira. M’he après tota la normativa espanyola i molta gent confia en mi. Els meus pares són enginyers elèctrics. Tots dos. Jo porto l’electricitat als gens!’ Els caps de setmana, de tant en tant, treballa per una altra empresa com a vigilant d’obres. ‘Jo que em pensava que era una feina per a vells o babaus! I ja ho veus. Amb ells tinc contracte i tot en ordre. No puc portar cap arma. Només el mòbil. Si veig res sospitós, truco a la policia.’

Sortim al carrer, tornem a parlar de pàrquings i barbacoes. Torna a esmentar Cantonigrós i Pruit, i se li il·luminen els ulls. Un reflex de l’ànima russa, potser. A la boca del metro ens acomiadem. ‘Jo me n’aniria a Rússia, però no pot ser. Ja veurem com van les coses per aquí en el futur. Tot és culpa de Putin, hahaha! La independència de Catalunya, també. Vols saber un acudit rus? Primer, Catalunya ha de fer un referèndum, després separar-se d’Espanya, i, en tercer lloc, saps què ha de fer? Unir-se a Rússia! Hahaha! És un acudit rus, eh?’, precisa, per si de cas.

Articles de la sèrie publicats fins ara:
Europa, els paranys de la immigració
‘Si hagués tingut una pistola, ja no seria en aquest món’
‘L’estat espanyol vulnera la convenció de Ginebra’
‘A Barcelona la màfia no ens va alliberar fins que no vam pagar’
‘Les víctimes de tràfic d’éssers humans haurien de tenir el mateix tracte que les de terrorisme’
‘Em van dir que si no pagava, ens matarien, a mi i als meus fills’
‘Envien els deportats a un país on ja no tenen cap lligam, ni l’idioma’
‘Sense l’asil de l’estat espanyol, si em retornen em perilla la vida’
‘Psicològicament, ningú no surt indemne del camí de la immigració’
‘El meu pare em deia que no tornés. Que era la guerra, que la gent moria’

Missatge de Vicent Partal

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb