Després de la guerra civil (1980-1992), el Salvador ha viscut una creixent i alarmant onada de violència causada per les maras, bandes criminals que van néixer a Los Angeles, i que els EUA s’ha anat traient del damunt, sobretot des del 2000, per la via de les deportacions als seus països d’origen. A l’Amèrica Central la llavor del crim ha germinat, s’ha estès i ha crescut salvatgement, de manera que ha desestabilitzat tota la zona. L’OMS ha qualificat la situació d’epidèmia d’assassinats. La inseguretat i el crim han desbordat la capacitat de l’estat de garantir la vida dels ciutadans. Malgrat això, Espanya continua denegant el dret d’asil i protecció internacional als salvadorencs que fugen del seu país per salvar la vida.

Noé Francisco Martinez n’és un cas. Aquesta és la seva història.

«Tinc 27 anys i vaig estudiar enginyeria de sistemes a la Universitat Nacional del Salvador. Sóc víctima de la violència de les maras, com qualsevol altra persona del meu país. Treballava de professor d’informàtica a la Universitat de Cabañas. Era en un territori una mica hostil de la MS, la Mara Salvatrucha. El primer contacte que vaig tenir amb ells va ser quan em van dir de pagar per tenir dret de pas i que la meva vida no perillés. Amb això no en van tenir prou. Em van obligar a pertànyer al grup. M’hi vaig negar. Jo havia estudiat i volia viure com una persona normal.

Unes setmanes més tard, anava amb autobús a la feina, van pujar-hi sis membres de la MS i van venir directament cap a mi. Un va treure una arma i em va dir: ‘Baixa del bus.’ Vaig pensar que em matarien allà mateix, perquè en aquells temps desapareixien nois, que els assassinaven a l’autobús o on fos. Ja havia desaparegut un cosí meu; fins avui, no n’hem sabut res ni n’hem trobat el cos. Sabem que el van agafar els de la Mara Salvatrucha.

Vam baixar del bus, em van dir que coneixien la meva família, van dir els noms dels meus pares, dels meus germans, on treballava la meva mare i el meu pare. Vaja, van dir moltes dades que jo sabia que eren veritat. No feien broma. Llavors els vaig dir: ‘Si m’heu de fer res, mateu-me, que jo no penso pertànyer a la MS.’ I em van deixar.

A mi m’han ensenyat que, passi què passi, no he de vendre els meus ideals. Vaig intentar de denunciar-ho públicament en alguns mitjans de comunicació, però al Salvador els mitjans de comunicació són comprats. Només es publica allò que vol el govern. La meva denúncia els creava malestar i no es va publicar. En aquells temps, el 2012-13, hi havia una treva entre l’estat i les maras. Es reduïa l’índex de criminalitat i l’estat donava diners als líders de les maras. A mi no em semblava bé que fóssim nosaltres, els salvadorencs, que financéssim la treva amb els nostres imposts. Fent un tracte amb els criminals, jugaven amb nosaltres, amb la vida de les persones. I tot era perquè si rebaixaven l’índex de criminalitat podien rebre una ajuda dels EUA. Era un negoci a càrrec nostre. Jo ho vaig denunciar, però les meves opinions no van sortir a la llum pública, les van censurar.

Vaig entrar a quinze anys a les joventuts de l’FMLN. Vaig ser activista dels grups revolucionaris. Em fa ràbia que al Salvador, el partit que ara hi ha al poder, l’FMLN, amb el qual m’havia identificat molt, hagi canviat els ideals. Es queden diners de les ajudes del petroli, es compren cases, cotxes, fan vacances de luxe. Alguns, després de robar, són acollits a Nicaragua. Quan va haver-hi la treva, les maras també van cobrar part d’aquests diners, i alguns líders empresonats van tenir privilegis especials.

A partir d’aquí, les amenaces contra mi van ser constants, i no només per part de la Mara Salvatrucha, sinó també de la Mara 18, que havia començat a dividir-se entre sureños –contraris a la treva– i revolucionaris –a favor. Hi havia una lluita entre maras. Els de la Mara 18 es mataven entre ells i això ens afectava a nosaltres, perquè jo vivia en un lloc entre el territori de la MS i la M18 revolucionària. Només pel fet de ser del barri ja et consideraven dels altres. Van començar a desallotjar famílies que feia més de cinquanta anys que hi vivien. Havien d’abandonar-ho tot, per por. Els nois deixaven els estudis perquè no s’atrevien a travessar certes zones. Era com una guerra civil. Jo no ho podia suportar. Els meus pares m’havien ensenyat que si podíem ajudar, ajudéssim, sense importar-nos les conseqüències.

Això és ser revolucionari: esdevenir la veu de les persones que tenen por.

Cada vegada tenia amenaces més continuades. Per seguretat, canviava les meves rutines, horaris, trajectes, però la mara et controla siguis on siguis. Fins i tot, a Guatemala i a Hondures. Aquests criminals són per tota l’Amèrica Central. Al final, la meva mare em va dir: demanarem un préstec i te’n vas. I sóc aquí des del juliol del 2014.

Vaig sol·licitar l’asil, vaig entrar en el programa d’asil, a l’octubre. Durant cinc o sis mesos vaig rebre ajuda de l’estat a través de la Creu Roja i un any després me’l van denegar: al·legaven que el Salvador combatia aquesta situació i que el meu país sí que podia garantir la meva seguretat. El problema és que això no és així. L’estat del Salvador no pot garantir-me la seguretat. La prova és que l’índex de criminalitat creix amb els anys. Hi maten soldats i policies. Hi assassinen els que han de garantir la meva seguretat. Els EUA han emès una nota dient que no volen que hi visquin ciutadans nord-americans perquè l’estat no els garanteix la seguretat. A més, ara les maras ja s’equiparen a grups terroristes. La qualificació ja havia canviat abans no em deneguessin l’asil. És una informació que em consta que l’estat espanyol té, però van considerar que el meu cas era molt simple.

Hi tinc els meus pares i els meus avis i una germana que té un fill de set anys i corre perill. Les maras recluten els nens de deu i dotze anys per la força bruta, els separen del nucli familiar i els converteixen en assassins. I no pots fer-hi res. Ara és la meva germana que em demana ajuda per sortir-ne. Ella és forta, però ha caigut en una depressió de pensar en el futur del seu fill.

A les cinc de la tarda ja no pots circular pel carrer. És molt perillós. Cada dia hi ha morts. Segons les denúncies, hi ha entre deu i dotze assassinats diaris. I cal afegir-hi els que no sabem, perquè no es denuncien. I els que desapareixen… Potser arribaríem a un índex de vint-i-cinc a trenta víctimes diàries.

Sense la garantia d’asil de l’estat espanyol, si algun dia em trobo obligat a retornar al meu país, com ja m’han amenaçat, la meva vida perilla. Si torno, sabran de seguida que sóc allà.

Encara que aquí no considerin que la violència de les maras sigui un motiu per a concedir l’asil, si la vida d’una persona perilla i el seu estat no li pot garantir la seguretat, segons els tractats internacionals, crec que ens haurien de protegir aquí.

Jo em sento ofès, perquè és com si creguessin que la meva vida no val la pena. No he vingut aquí perquè cerqués un món millor. No. Jo allà tenia la meva professió, la meva feina, la meva vida, però vaig haver de renunciar a tot i començar de zero aquí. És dolorós.

Quan vaig arribar aquí, una de les primeres feines que vaig tenir era de repartir propaganda per les bústies. Un dia em van fer marxar d’una porteria a cops i em van clavar una pallissa. Em vénen ganes de plorar de ràbia. No m’havia sentit mai tan humiliat. Si explico tot això és perquè vull que la vostra societat entengui la nostra situació.

La denegació de l’asil m’ha afectat molt, perquè si em quedo sense feina tindria més drets. Saps que el dia de demà et pot faltar la feina. Llavors què? És un estrès, una angoixa… M’ha afectat molt. Sóc un bon ciutadà i ho he demostrat. La meva esperança d’aquí a un temps és aconseguir el certificat d’arrelament. De vegades faig feines de voluntariat, a Banc de Temps, a Sant Joan Despí. Hi vaig fer classes d’informàtica per a adults. I també vaig formar part del grup de teatre. Ells han cregut en mi. També aconsegueixo ajudes i feines d’ells i de les persones amb qui col·laboro.

No estic bé, però hi ha compatriotes que ho passen pitjor. Molts ignoren la possibilitat de demanar asil. A l’aeroport no els informen prou bé. Només d’arribar el pots demanar. I així, mentre és en tràmit, no et poden retornar. A més a més, moltes persones quan arriben es queden tallats. No ho expliquen i els retornen. Sé de gent que ha estat retornada i ara és morta. Tinc uns coneguts, una parella que venia amb dos nens petits, d’un any i mig i sis anys, que em van demanar suport. Els vaig dir que d’una manera o altra els podria ajudar si entraven al país, informant-los de com demanar l’asil, etc. A l’aeroport no van saber respondre, es van atabalar, amb tantes preguntes, i els van retornar. Setmanes després, els van assassinar. Tots quatre. Quan ho recordo, m’emociono, em fa molta ràbia.»

Articles de la sèrie publicats fins ara:
Europa, els paranys de la immigració
‘Si hagués tingut una pistola, ja no seria en aquest món’
‘L’estat espanyol vulnera la convenció de Ginebra’
‘A Barcelona la màfia no ens va alliberar fins que no vam pagar’
‘Les víctimes de tràfic d’éssers humans haurien de tenir el mateix tracte que les de terrorisme’
‘Em van dir que si no pagava, ens matarien, a mi i als meus fills’
‘Envien els deportats a un país on ja no tenen cap lligam, ni l’idioma’
‘Sense l’asil de l’estat espanyol, si em retornen em perilla la vida’
‘Psicològicament, ningú no surt indemne del camí de la immigració’
‘El meu pare em deia que no tornés. Que era la guerra, que la gent moria’

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb