M.T.V. de bebé, en una imatge cedida a VilaWeb

Una vegada més, la justícia no vol arribar fins al final en la demanda d’investigació de maternitat d’una persona adoptada durant el franquisme. La justícia i l’església catòlica impedeixen l’accés a la informació, el dret de les persones a saber la veritat.

El jutjat d’instrucció número 16 de Barcelona ha tancat el cas de M.T.V, nascuda el 15 de febrer de 1970 a la clínica San Cosme y San Damián de Barcelona, que fa anys que recorre a la justícia per saber el nom de la seva mare natural. L’any 2012, ella era entre els nou afectats que van presentar una demanda col·lectiva que es va arxivar el 2014, i es va reobrir el 2017 a petició de la defensa de M.T.V., que ha persistit a tirar endavant el procés.

Finalment, el jutge no ha acceptat l’últim recurs de la defensa de M.T.V. que demanava de prosseguir la investigació. M.T.V. portarà ara el seu cas a l’Audiència de Barcelona. Aquesta n’és la història.

L’informe de la investigació de la Unitat policíaca i judicial de la Guàrdia Civil revela l’existència d’una organització formada per la clínica San Cosme y San Damián (avui desapareguda), la Fundació Josep Figueras–OFA (Obra Familiar de Adopción) i la casa bressol Santa Isabel de las Siervas de la Pasión, amb seu al Guinardó, Barcelona, que també té filials a València, Castelló i Vigo.

La clínica San Cosme y San Damián, que havia estat en un pis de Gran Via amb Llúria, davant l’Hotel Ritz, ja no existeix, i tothom al·lega que els arxius han desaparegut. Això no obstant, la Guàrdia Civil arriba a dues conclusions en l’informe que ha lliurat al jutge.

Primera. L’Obra Social del Sr. Josep Figueras i les Hermanas de la Pasión ‘es dedicaven a l’acolliment de mares solteres per tal d’evitar que avortessin, i que la majoria d’elles renunciaven als seus fills, motiu pel qual eren adoptats, existint una relació de matrimonis interessats en l’adopció’.

Segona. ‘Hi havia una estructura des del seguiment dels embarassos fins a la tramitació de les adopcions i la documentació que hi pugui haver ha de ser a les seus de les Germanes o de la Fundació de la família Figueras, els representants de les quals han dit (de paraula) que no la conserven’.

Amb totes les coses que ja se saben, tant per via judicial –amb declaracions d’un advocat, un ginecòleg i d’altres intervinents– com per les aportacions fetes a VilaWeb per altres dones adoptades, la qüestió més greu és que sembla que no hi ha constància documental dels noms de les mares naturals, ni de la seva renúncia a la maternitat, i el jutge no ha volgut comprovar físicament la desaparició dels arxius, ni de la fundació de la família Figueras, ni de les Serventes de la Passió.

L’advocat de M.T.V. ha demanat al jutge que, per confirmar la sospita de la Guàrdia Civil sobre els arxius, es faci un escorcoll físic i informàtic a les seus de les dues entitats, però el jutge ha desestimat la petició i, per tant, ha tancat novament el cas, que ara es presentarà a l’Audiència de Barcelona.

Hi ha molts punts foscos en aquesta trama privada d’adopcions amb finalitats –es dedueix– cristiano-lucratives. Segons diversos testimonis, els pares adoptius podien haver pagat a la Fundació Figueras des de cent mil o dues-centes mil pessetes fins a un milió o més, ja que quan es tracta de donacions no hi ha límit.

Les monges també cobraven per la manutenció i la feina. I les noies, que a vegades també eren acollides en pisos privats fins al part, sovint les feien treballar en feines domèstiques i de neteja, sense especificar, tot i que, segons una declarant, ‘els diners que cobraven eren per a elles’.

L’advocat que actuava en nom de la Fundació ha declarat al jutge que, entre 1965 i 1972, va intervenir en unes vint ocasions. ‘Es personava a la clínica per parlar amb les mares biològiques, per tal de confirmar si era cert que volien renunciar als seus fills’, i després anava al jutjat del registre civil per a inscriure el naixement com a ‘fills de pares desconeguts’ o, segons ‘les normes del jutge José Peré Raluy, si sabia que la criatura seria adoptada, ja li posaven els cognoms dels futurs adoptants’.

L’advocat, que es va retirar el 1992, també diu que va destruir els seus arxius. Tot i això, al·lega que les mares signaven un paper de renúncia al metge dient que no volien revelar la seva identitat. Uns papers que, pel que sembla, tothom coincideix a dir que també han desaparegut i que ningú no pot aportar com a prova.

Durant el franquisme i fins ben entrada la transició, a Espanya existia legalment la maternitat anònima, és a dir, el dret de la mare a ocultar la seva identitat; però a partir del 1999, la llei estableix que tots els adoptats tenen dret de saber la identitat de la mare natural.

M.T.V., com molts altres casos d’adoptats, ha topat amb la barrera d’un jutge que no vol aprofundir més en la investigació. Ella només vol saber qui era la seva mare, un dret reconegut per llei en democràcia, i no s’aturarà. Pensa arribar fins al final, apel·larà a l’Audiència i al Tribunal d’Estrasburg, si és necessari.

De moment, per M.T.V., i sense que la seva inquietud afecti el més mínim l’estimació que sent pels seus pares adoptius, com més temps passa sense obtenir la informació, més gran és la seva necessitat de saber qui era la seva mare, si és filla de mare soltera, o és un nadó robat, si té germans, germanes, etc. En definitiva, necessita saber quina és la seva família natural.

M.T.V., a sis anys.

El Cas de M.T.V.
Ella va saber que era una nena adoptada amb sis o set anys, però no va ser fins molt més gran, quan va tenir fills, que es va començar a preguntar sobre les similituds dels nens amb ella i el seu marit, i va sentir la necessitat de conèixer la identitat de la seva mare natural. La seva mare adoptiva la va adreçar a les Serventes de la Passió. Hi va anar. Quan va explicar el seu cas, la monja que la va rebre va fer cara de ‘una altra…!’, em diu.

Ella només volia que li diguessin la identitat de sa mare. La monja va explicar que hi havia llibres de registre d’entrada de les mares biològiques, però que no els podien ensenyar perquè s’havien compromès a no revelar la identitat d’aquestes noies, tal com volien les mares que havien donat en adopció els seu fills. ‘A banda, la monja que em va atendre em va comentar que alguns noms registrats als llibres eren falsos per desig exprés de les noies, perquè no quedés rastre del seu nom real’, explica M.T.V.

Va insistir-hi, però li van dir que només ho farien per ordre judicial. Una ordre que un jutge mai no ha concedit. I ja són unes quantes les persones que ho han intentat.

Què en sap, ella, de la seva adopció? La senyora Figueras va trucar a sa mare per dir-li que tenien una nena acabada de néixer, sana, perfecta, i filla d’una noia d’uns vint anys o vint-i-un. Era la descripció estàndard que solien donar a tots els pares adoptius. Diu que el senyor Figueras va anar a parlar personalment a l’oficina de la Caixa on treballava el seu pare adoptiu, i la Sra. Figueras, al domicili familiar per lliurar-la a la mare adoptiva. Els van recomanar que anessin de seguida al registre civil per inscriure-la a nom seu. I així ho va fer.

Fa molts anys que M.T.V. batalla per saber qui és la seva mare, però de moment no troba, oficialment, cap paper que no digui ‘madre desconocida’. I de les renúncies a la maternitat que suposadament es feien, no n’ha trobat ni rastre.

La trama privada cristiana del negoci de les adopcions
El matrimoni format per Josep Figueras i Montserrat Gil adjudicava nadons a matrimonis de la burgesia barcelonina, a canvi de la voluntat, que solia ser generosa, i ho feien a un ritme més ràpid i eficaç que la via oficial, per mitjà de la Maternitat. Tot quedava sota l’empara de l’església catòlica. S’estima que podrien haver arribat a formalitzar unes dues mil adopcions els anys ∫eixanta i setanta. Molts bateigs se celebraven a l’església de la Concepció de l’Eixample i a les fotos de la cerimònia apareix sovint el mateix matrimoni Figueras. És lògic pensar que el negoci de les adopcions, ara en forma de bateigs, també gratificats per ‘la voluntat’, s’estenia, com a mínim, a la parròquia de la Concepció.

Josep Figueras i Colet va morir el 30 de desembre de 1976. L’esquela de La Vanguardia Española revelava la importància cristiana del difunt. A més de familiars i membres de la Fundació, en primer lloc figuren: ‘l’excel·lentíssim i reverendíssim bisbe de Mallorca, don Teodoro de Úbeda, i els seus assessors espirituals, reverends pares don Bruno Morey i don Francisco de P. Sala Arnó’.

Josep Figueras i els seus superiors pertanyien al ‘Movimiento de Cursillos de Cristiandad’, o ‘Ultreyas’, una branca catòlica ultracristiana, nascuda a Mallorca els anys quaranta, sorgida de l’organització franquista nacionalcatòlica Acció Catòlica, que va ser aprovada pel papa Pau VI. La seva missió era expandir el catolicisme. El seu lema era ‘De colors’, i segons els documents fundacionals, els iniciadors van ser ‘nombrosos laics i alguns sacerdots il·luminats per l’Esperit Sant’. Sembla que hi havia vincles entre aquests grups i l’Opus Dei. Molts assistents als cursets després van entrar a l’Obra.

Segons diverses fonts, les relacions entre les Serventes de la Passió i la Fundació Figueras es van trencar a principi dels anys setanta, quan les monges es van assabentar que els diners que cobraven el matrimoni no revertien en elles en cap cas. Des d’aleshores, les monges van dur les noies a la clínica Lourdes, que també ha tancat. Curiosament, els qui van néixer en aquest centre, quan ho han demanat, han obtingut tota la informació sol·licitada.

Aquesta trama privada cristiana d’adopcions provinent del franquisme ja va ser apuntada, entre altres xarxes que actuaven a tota Espanya, al documental de TV3 dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis ‘Torneu-me el meu fill! Els nens robats del franquisme‘ (2011). Han passat set anys i les dificultats dels adoptats per a saber els seus orígens continuen essent molt grans. Particulars i associacions lluiten per saber la veritat, però la justícia no col·labora i no va al fons en les seves investigacions, ja sigui perquè al·leguen que, si era delicte, ja ha prescrit o bé per una sospitosa deixadesa a l’hora de prosseguir les investigacions documentals.

Els responsables de la trama d’adopcions diuen que no conserven els arxius i ni la justícia ni l’església no mouen ni un dit per trobar-los.

Segons l’Associació SOS Bebès Robats, a Catalunya s’han portat 300 casos a la fiscalia, però la majoria han estat arxivats. A l’estat espanyol, hi ha més de 30.000 casos denunciats. La xifra real és incalculable, ja que molts afectats desconeixen el seu origen adoptiu, i molts d’altres no volen remoure el passat.

En l’elaboració d’aquest reportatge, VilaWeb ha parlat amb molts dels afectats, tant fills i filles que busquen la mare com mares biològiques que busquen el fill o la filla.

Esperanza Vallès de petita.

Vull saber qui és la meva mare
Esperanza Vallès va néixer el 21 de maig de 1969 a la clínica San Cosme y San Damián de Barcelona. Des de petita, els pares li van dir que era adoptada. Quan va començar a tenir notícies de nadons robats va intentar esbrinar el seu origen biològic i durant molts anys només ha trobat impediments i denúncies judicials arxivades. La seva conclusió és clara: ‘Jo crec que no va ser una adopció a l’ús, crec que va ser un robatori o un arranjament.’

Quan ha demanat la partida de naixement, ha comprovat que eren falsos el número d’expedient i el número de col·legiat del ginecòleg que va assistir al part. Ha constatat que el seu és un cas ‘d’adopció menys plena’, és a dir, que la mare biològica no volia trencar del tot el vincle amb ella. Tot i això, no hi ha manera de saber-ne la identitat.

Totes les coses que en sap, les hi ha explicades la seva tia, que és qui va pujar a la clínica a recollir-la quan va néixer. Allà l’esperaven el Sr. Figueras i dues infermeres, li van donar la criatura i li van recomanar que se n’anessin de pressa. Segons la seva tia, els seus pares van pagar un milió de pessetes. La van batejar, com d’habitud, a la parròquia de la Concepció.

Esperanza Vallès va contactar fa anys amb les filles del matrimoni Figueras, els artífexs de les adopcions, per intentar saber el nom de la seva mare. La resposta va ser que allò que feien era una obra de caritat i que els arxius no existeixen, que es van cremar. ‘Tenim el dret de saber. Volem tancar aquest capítol. Saber, si més no, qui ets i d’on véns. En el fons, jo crec que a mi em van robar’, conclou.

Un altra afectada que fa vint anys que investiga el seu origen és Maria del Mar Torregrosa, tot i que ara ja no ho fa perquè li causa molta ansietat, m’explica. També ha recorregut el mateix camí que molts dels seus companys, inclosa la via judicial. Ella ha pogut trobar el lligall de la seva adopció, on el ginecòleg escriu que la seva mare és ‘una dona la identitat de la qual no revelo per secret professional’.

Les seves indagacions sobre la trama d’adopcions revelen el mateix funcionament i institucions implicades que descrivim al llarg de l’article, amb les investigacions judicials i el relat d’altres testimonis. Diu que l’any 1969, el seu pare va pagar un milió de pessetes per ella, ‘una quantitat considerable si tenim en compte que a la mateixa època va comprar el pis familiar per mig milió’.

Maria de Mar Torregrossa.

La Maria del Mar creu que les mares, les portaven a la clínica mig adormides perquè no sabessin on eren, i afegeix alguna dada nova: ‘El mateix dia que ens lliuraven als nostres pares adoptius ens batejaven. Prèviament, aquell mateix dia ens havien inscrit al registre civil amb els noms que tindríem, legalment, quan s’aprovés l’adopció, vuit mesos o un any després. A mi em van donar als pares adoptius a la parròquia de la Concepció i allà em van batejar, com a la majoria. Tots els adoptats figurem en el llibre vuit de batejos de la parròquia. Allà, evidentment, no hi ha el nom de les mares biològiques, però jo crec que l’església els podria tenir, en algun arxiu especial fet a partir d’associacions catòliques, ja que ells tenen l’obligació d’evitar que s’efectuïn matrimonis per l’església entre cosins o germans’.

Una altra de les afectades, Montse Alujas, afegeix com a dada que els seus pares adoptius són de Sabadell i es van haver d’empadronar a Barcelona, ja que els Figueras ho van posar com a condició. ‘Segurament perquè tots els adoptats de la seva fundació es tramitessin al mateix registre civil’. Per donar-la als pares adoptius, el senyor Figueras va citar el pare a una adreça del carrer Balmes, explica. ‘El meu pare va baixar de Sabadell en taxi per més tranquil·litat, i es van trobar a l’adreça convinguda amb la senyora Figueras, al mig del carrer. Un cop allà, van entrar en una cafeteria i em van lliurar. La forma de donar-nos és rara. He parlat amb molts adoptats com jo i n’hi ha que els citaven en un cotxe, en el lloc de feina, en un bar, en una farmàcia, en un bar de carretera…’

La Montse fa vint-i-quatre anys que investiga el seu origen biològic, perquè li sembla fonamental saber d’on ve. En el seu lligall de naixement posa que és ‘filla de mare desconeguda’ i, ni per la via judicial ni parlant amb les institucions implicades, no ha pogut obtenir el nom de la mare biològica. ‘Les Serventes de la Passió diuen que no tenen res. Tot i això, la primera vegada que vaig preguntar em van dir que a causa d’un incendi havien perdut la informació de l’any 66 al 69. Un temps després, vaig insistir i aquesta vegada em van dir que havia estat per culpa d’una inundació, que havien perdut la informació fins més tard, el 1972. Primer, un incendi, després, una inundació. Tal qual.’

Vull saber qui és el meu fill
D’entre els afectats per aquesta xarxa cristiana d’adopcions de la burgesia de Barcelona, també hem pogut parlar amb dues mares biològiques que cerquen els seus fills des de fa molts anys. En elles de seguida aflora l’angoixa i la desesperança.

Anunci fet per Carmen Martínez per a cercar les seves filles.

Carmen Martínez tenia quinze anys quan es va quedar embarassada. Va parir a la clínica San Cosme y San Damián el 6 de maig de 1973 i, des d’aleshores, busca la seva filla. En tants anys, ha trucat i visitat tota la gent accessible implicada en els fets. ‘M’han fet fora de molts llocs per insistir. La policia m’ha tret dels jutjats plorant i m’han convidat a una til·la al bar del costat.’ Ningú no ha volgut donar-li mai cap informació. Creu que va ser una nena, perquè en el seu moment algú va dir a la seva mare: ‘La vostra néta ha caigut en bones mans’.

La Carmen està convençuda que el seu pare i el matrimoni Figueras li van prendre la criatura. Quan ja estava de tres mesos la van tancar en una torre de Vallvidrera regentada per les monges. La casa es deia ‘Villa Teresita’. Hi va viure gairebé un any. Recorda que devien ser unes catorze o quinze noies joves en estat, que treballaven cosint, feien roba de metge, de sala d’operacions, i tota mena de tasques de costura. Recorda que cobraven unes tres-centes pessetes al mes. Ella no podia sortir de la casa, però d’altres, sí. Els donava diners i li compraven roba de nadó, i d’aquesta manera ella anava fent, d’amagat, amb l’imprescindible.

‘Quan em vaig posar de part, una monja em va portar a la clínica San Cosme y San Damián. Em van adormir per parir. No vaig veure mai el meu nadó, ni vaig signar res. Jo no volia anar-me’n d’allà sense la criatura, vaig plorar i cridar i em vaig tirar a terra. Finalment, va venir una altra monja i se me’n va endur cap a ‘Villa Teresita’ una altra vegada. Vaig passar dies i dies plorant i molt nerviosa, em volien portar al psicòleg. En fi…’

Un dia, segons que explica, una monja es va apiadar d’ella i la va portar a una farmàcia que hi havia pels carrers de darrere de Correus. ‘Crec que tenien alguna relació familiar amb els Figueras. Jo vaig demanar que volia la meva filla. Per què la vols, em va dir el senyor aquell, si l’any que ve vindràs amb una altra?’

Després de tota una vida buscant, la Carmen es desespera parlant-ne: ‘A mi me la van robar. Jo no vaig donar mai el meu consentiment de res. Ni vaig signar cap paper. Moriré buscant la meva filla’, diu, plorosa. ‘Per què no em diuen el seu nom? Si la meva filla no sap que és adoptada, no demanarà mai per mi!’

La meva mare em va arruïnar la vida
‘La meva mare es va voler treure el problema del damunt i em va arruïnar la vida’, afirma Carmen Carbonell, que, a disset anys, l’any 1975, es va quedar en estat. ‘Jo treballava des dels dotze anys en una pastisseria i, després, a El Corte Inglés i Almacenes El Águila. Hauria pogut mantenir la criatura, però no em van deixar. La meva mare va contactar amb Josep Figueras, em van tenir quatre mesos vivint amb una família de Santa Coloma que col·laborava amb ell, fins que vaig parir a la clínica San Cosme y San Damián. Sé que va ser un nen perquè una monja bona va venir a dir-m’ho, però no em va poder explicar res més perquè en va venir una altra que la va fer fora de l’habitació.’

La Carmen està convençuda que en el seu cas no hi ha acta de renúncia, tot i que recorda vagament haver vist la seva mare i dues dones signant uns papers. Com tots els afectats, ha recorregut a totes les instàncies possibles, inclosa la justícia, i ningú no li ha facilitat cap mena d’informació. ‘Jo crec que el meu va ser un nadó robat. Ens van destruir la vida a totes. Psicològicament et marca, vas pel carrer i et fixes en les cares, busques semblances… És com un càncer que tens a dintre teu per sempre’.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb