La festa

Si es comproven les dades mundials de covid-19, es veu que continuem vivint en un dels estats del món amb més morts de covid per habitant. Dels 221 de la llista dels horrors, l’estat espanyol ocupa el lloc setzè. Ja no és el terrorífic tercer lloc que va ocupar durant llargs mesos, ara fa un any, però el país de Pedro Sánchez continua essent un dels pitjors del món (i nosaltres, a dins). Si mirem les dades de Catalunya, ahir, dissabte, la xifra oficial era de vint-i-cinc persones mortes de covid. Més d’un mort l’hora.

Hem vist dues maneres efectives de combatre la pandèmia: els confinaments totals, per a deixar els casos a zero, i la vaccinació en massa de la població. A l’estat espanyol s’han fet malament els confinaments, sempre tard, mai del tot i sense ajudes econòmiques suficients per als afectats. I ara es fan malament les vaccinacions. Les xifres parlen totes soles: el 39% dels britànics (i més de la meitat dels adults) han rebut una primera dosi del vaccí; als Estats Units, el 23%; a Europa, el 10%; a Catalunya, el 8,54%. Però no arriben al 5% els qui han rebut la segona dosi. A Israel, l’han rebuda el 48%.

Per a entendre la lentitud d’aquest procés de vaccinació europeu recomano aquest article del New York Times (que diu coses semblants a les de l’article de Paul Krugman) i que es pot resumir en aquesta idea: amb els vaccins, Europa va adoptar l’actitud del consumidor: esperar a comprar barat quan arribés el producte al mercat. Els Estats Units i Anglaterra, en canvi, van adoptar l’actitud del productor: posar-hi diners per crear i distribuir el vaccí, fins i tot sense estar segurs que el vaccí acabaria sortint bé. Els uns van estar molt més disposats a gastar que no els altres (i tots dos, van adoptar l’actitud dels egoistes, de deixar sense vaccins el tercer món).

Aquesta diferència d’actitud, i de despesa, explica per què els uns tenen més vaccins que no pas els altres. Això i que els americans fossin molt més oberts a acceptar que la responsabilitat, i els diners a pagar, si el vaccí tenia efectes secundaris no desitjats, no recaigués en les companyies privades. Per això aquest és un debat pendent, crec: quin retorn, preu, poder o responsabilitat hauria d’haver-hi quan els estats, i no solament les empreses privades, inverteixen per a tirar endavant el vaccí? Si la inversió és de tots dos, el benefici, la responsabilitat, la decisió, s’han de compartir. S’ha fet?

Suma-hi la por irresponsablement provocada contra el vaccí d’AstraZeneca, i tens una setmana europea que més val no recordar, i un descontrol descomunal que ve de lluny, i que ara s’ha accelerat. La qüestió, en tot cas, és que a Catalunya segueix la lentitud europea, perquè els vaccins ens arriben d’allà, i per això en una setmana s’han vaccinat 70.000 persones. Per tant, o s’augmenta la velocitat o, a la velocitat actual, no arribarem a l’objectiu del 70% de la població vaccinada (cosa que ens donaria immunitat de grup) fins al juliol… del 2022. No pas aquest estiu, sinó el següent. I ben igual a tot el continent. Per això, aquests dies, com que Europa s’empantanega amb els vaccins, tornen els confinaments. A Alemanya, França, Itàlia i més països. No hi ha vaccins? Confinaments. Mentrestant, aquí agafem aire.

Agafem aire i obrim com mai. Alguns sense entendre-ho gens (morirà més gent!). Uns altres, comprensius del tot (obrim per ajudar, vist que no ho fa l’estat!). I tots plenament conscients que les actuals mesures de reobertura i de relaxació no tenen res a veure amb la sanitat, sinó amb l’economia. Llegint el científic Roger Guimerà veus una possible quarta onada a l’horitzó que s’acosta: una variant del virus, la B117 (cal dir-ne britànica?), molt més contagiosa que no les anteriors, un confinament trencat, una RT per sobre del fatídic 1, i un tant per cent de vaccinats de segones dosis que tot just arriba al 5% i gràcies.

Si n’hi ha que agafen aire, és per tornar a capbussar-se a l’aigua. La resta, ni tan sols han tret el cap.