23.01.2025 - 21:40
Sovint penso en Philip K. Dick. L’autor d’Els androides somien xais elèctrics? va néixer fa gairebé un segle, però el seu retrat de la societat contemporània, construït amb les peces de la ciència-ficció, continua insuperat. A les seves novel·les els poderosos poden perpetuar-se perquè la població consumeix una gran quantitat de drogues, i només cal preguntar com van les vendes de psicotròpics a les nostres farmàcies, o mirar les estadístiques de l’ús de cocaïna, per a entendre per què no hi ha una revolta contra algunes elits. Com que la tecnologia sempre acaba en mans de grans corporacions, Dick ens mostra que, al marge de les transformacions socials, això imposa indignitats i humiliacions diàries als individus. Jo ho veig en la davallada de la qualitat de l’ús d’Internet d’aquests últims anys.
Avui vivim en un món en què els electrodomèstics demanen un registre –nom, adreça, telèfon– i una app al mòbil, i llavors descobrim que la fregidora d’aire envia tot allò que fem a la Xina. Les plataformes de streaming ens havien promès l’accés a totes les sèries i pel·lícules, però s’han acabat convertint en guardianes del consum cultural: quan decideixen d’eliminar un títol, i aquest no hi és en DVD, el resultat és la desaparició total de l’obra (els vells sistemes il·legals de descàrrega s’han convertit, ves per on, en un arxiu del patrimoni audiovisual). A la intimitat de casa ara podem tenir-hi trastos que contesten si els parlem, però amb el petit preu d’escoltar i emmagatzemar tot el que diem. I la degradació de moltes pàgines web és evident. Per a consultar una informació primer hem de passar el peatge de les galetes, i llavors sovint ens pregunten si volem notificacions (no) o subscriure’ns a la newsletter (tampoc), i ens recorden que hi ha una oferta de no sé què, i al final s’activa un vídeo que no hem demanat, i potser al navegador li passa pel cap traduir-ho tot a una altra llengua. Prou.
O mirem una eina tan bàsica com el Microsoft Word –i ja sé que hi ha opcions de codi obert, però és la que fa servir gairebé tothom. Abans escrivies un document i el desaves al disc dur del teu ordinador privat. Ara, en canvi, el programa t’invita a pujar-lo al núvol (propietat de Microsoft), i a compartir-lo amb més gent. Ho sento, però no: el text, en forma d’un grapat de bits, és meu i no el vull enlloc més. Les últimes versions del Word, a més, incorporen un sistema d’intel·ligència artificial anomenat Copilot que, segons l’empresa, “pot ajudar-vos a passar d’una pàgina en blanc a un esborrany complet en una fracció del temps que trigaríeu a redactar el text pel vostre compte”. I si no t’interessa, l’has de desactivar. Senyors de Microsoft, no vull aquesta intromissió en el meu procés creatiu.
(Els motors d’IA, saltant-se les regles més bàsiques de la propietat intel·lectual, també diuen que són capaços d’imitar els autors. Podeu demanar a ChatGPT que us faci un article “amb l’estil de Josep Sala i Cullell de VilaWeb”, i us en crearà un. Això sí, quan ho vaig provar el resultat va ser una tifa titulada “La política catalana, entre el desencís i l’esperança”, plena de tòpics i de frases buides, que evidentment no té res a veure amb el que podeu llegir cada divendres.)
En aquest procés de degradació general, allò que m’ha dolgut més és com Elon Musk ha destruït Twitter, i ha convertit la plaça pública global en un espai apocalíptic ple de gent que no existeix i de continguts aberrants. No és ni tan sols una qüestió d’ideologia, sinó dels mecanismes automàtics que empudeguen els debats i la recerca d’informació, els dos grans avantatges que ens donava aquesta xarxa.
Per als que gaudim d’un cert ressò públic, ara mateix és impossible d’escriure-hi res sense que s’hi afegeixin els comptes de l’extrema dreta catalana, com si fossin les sangoneres de Humphrey Bogart a La reina d’Àfrica. Bandera de Sant Jordi, perfil anònim, consignes idèntiques. Centenars i centenars de comptes que, naturalment, no corresponen al mateix nombre de persones –són replicants generats per IA. Fan veure que són majoria, però al darrere no hi ha ningú. El cercador encara és pitjor, sobretot per als qui el fem servir en anglès. Abans una cerca sobre els incendis de Califòrnia ens hauria portat a les notícies del LA Times i als missatges de les autoritats; ara és ple de vídeos falsos, campanyes de desinformació, idees delirants.
És molt fàcil caure per un forat, perquè l’allau cada cop és més gran i el nostre cervell no ho pot processar. Veure les trampes d’un mitjà tradicional és més fàcil, al capdavall per a llegir un article o veure un reportatge calen uns minuts; però a X, en aquest mateix temps, pots consumir desenes de textos i de fotografies. I així et pots arribar a creure que l’home més ric del món, un senyor que té una fortuna que supera el PIB de Suïssa, és un rebel antisistema que lluita contra el poder; que els gasos que emetem no tenen cap impacte sobre el clima, tot i que l’efecte hivernacle es va descriure i explicar al segle XIX; o que els governs ens ruixen amb avionetes i ens implanten microxips amb les vacunes.
Durant les vacances de Nadal vaig agafar por, la por que tot aquest riu de porqueria m’entrés al cervell i m’afectés el discerniment. I vaig veure que em calia aixecar barreres, protegir-me davant d’aquesta intrusió constant, i que això exigia necessàriament la desconnexió. Menys núvols i xarxes, més vida analògica i objectes físics. La primera decisió, ben fàcil, va ser tancar el meu compte de X. Hi he estat tretze anys, hi he fet amics i hi he après moltíssim, i sens dubte m’ha canviat la vida; però a vegades cal trencar amb la parella o canviar de casa, i ara era el moment.
Per a alguns la solució és emigrar a altres plataformes, però no n’estic segur. Amb la intel·ligència artificial generativa és molt difícil saber si al darrere d’un compte en una xarxa, o d’un missatge de WhatsApp, hi ha una persona real o és producte d’una màquina (d’aquí ve també l’explosió de les estafes romàntiques). Sóc ben conscient que als de la meva generació ens cuidarà un robot quan ens jubilem, però ara que sóc quarantí no em ve de gust comunicar-me amb éssers que no existeixen. A Els androides somien xais elèctrics?, i també a Blade Runner, Philip K. Dick es va inventar el sistema Voigt-Kampff per a separar els humans i els androides. No sóc Rick Deckard ni Harrison Ford, però me’n cal un amb urgència.