‘Hi ha més gent que mai en moviment. N’hi ha que fugen de la guerra, n’hi ha que cerquen una oportunitat. Els refugiats i els migrants no es poden veure com un llast. Si som capaços d’entendre’ls tenen un gran potencial.’ Amb aquestes paraules, el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, inaugurava ahir a Nova York la primera cimera mundial sobre refugiats i migrants. No hi faltava cap dels 193 països membres.

D’aquesta manera, les Nacions Unides tornava a posar sobre la taula, i el focus mediàtic, un dels grans problemes del segle XXI: el desplaçament forçat de persones per culpa de la violència o raons econòmiques. L’any passat, segons dades de l’ONU, més de seixanta-cinc milions d’humans van marxar de casa pels estralls de la guerra i la persecució. Una xifra mai vista.

‘Faig un crida als líders mundials perquè sumin esforços i es comprometin a salvaguardar els drets i la dignitat de tots aquells que s’hagin trobat obligats a abandonar casa seva per cercar una vida millor’, deia ahir Ban Ki-moon davant els representats estatals. Poc després, van aprovar per unanimitat l’anomenada declaració de Nova York, un text de vint-i-dues pàgines en què es comprometen a emprendre mesures coordinades i més humanes per a plantar cara a la crisi. ‘Un pas valent’, segons Ki-moon.

La declaració es pot resumir en aquests sis punts:

  • Protegir els Drets Humans de tots els refugiats i migrants, indiferentment del seu estatus.
  • Assegurar que tots els infants refugiats i migrants reben l’educació necessària.
  • Assistir tots els afectats per conflictes enquistats.
  • Ajudar aquells països que rescaten, reben i acullen grans nombres de refugiats i migrants.
  • Millorar les operacions de cerca i rescat i, també, el lliurament d’ajut humanitari i per al desenvolupament.
  • Augmentar la recol·locació de refugiats i els fons dels programes d’ajut.

Paraules molt boniques que queden empastifades per la manca de mesures concretes, però, sobretot, per dos elements clau: la declaració no és legalment vinculant i no entrarà en vigor fins el 2018. D’aquesta manera, els estats membres fan el tripijoc d’atorgar importància i caràcter d’urgència a la crisi, però se n’espolsen les responsabilitats. Almenys les immediates. Una fugida d’estudi.

L’alt comissari pels Drets Humans, Zeid Ra’ad Al Hussein, va ser l’únic que va reconèixer una cosa que va definir com ‘la veritat amarga’. ‘La cimera s’ha convocat perquè fins ara hem fallat estrepitosament. […] És una vergonya que les víctimes de crims abominables hagin de patir encara més per culpa del nostre fracàs a l’hora de protegir-los’

Moltes ONG van denunciar ‘la hipocresia’ d’una declaració que manté l’status quo, que no castiga aquells països signants que la incompleixen, que no ofereix vies segures i legals perquè els refugiats i migrants es puguin desplaçar amb llibertat i que no proposa solucions a curt termini per a encarar les causes del desplaçament de milions de persones.

L’ONU tampoc no va aconseguir que la declaració servís per a eradicar una de les pràctiques més polèmiques en la gestió de la crisi: la detenció de menors mentre se’n determina l’estatus migratori. El compromís que es va arrencar dels països membres és el d’evitar, sempre que sigui possible, aquestes pràctiques, però no s’ha prohibit.

El text final també eludeix, després de les protestes d’uns quants governs, la condició que cada any –pel cap baix– els països més rics acullin el 10% de desplaçats. Actualment, segons dades de l’ACNUR, als estats del sud n’hi van a parar prop del 86%. Tan sols un 6% són a Europa.

Metges Sense Fronteres (MSF), una de les organitzacions més actives en les crisis migratòries (des de la Mediterrània a l’Amèrica Central), va criticar amb duresa el text: ‘La declaració és vaga i hi manca urgència per a respondre a la crisi. […] Molts dels líders que l’han signada ja la transgredeixen amb polítiques cruels als seus països. […] Si el 2015 hi hagué 5.749 morts travessant fronteres, no n’hi ha prou amb “resultats concrets” el 2018.’

Només el Japó, en una intervenció del primer ministre, Shinzo Abe, va anar una mica més enllà de les bones paraules i va anunciar que el seu govern destinaria més de 2.500 milions d’euros en ajuda entre ara i el 2018. La Xina va oferir prop de 90 milions en assistència immediata.

Europa, la seguretat com a prioritat
La declaració de Nova York, un cop es compara amb la realitat, és gairebé un projecte mort. Paper mullat. A Europa els partits extremistes –clarament xenòfobs i partidaris de tancar fronteres– van guanyant terreny. El darrer cas és Alternativa per Alemanya (AfD), que ha aconseguit en algunes eleccions regionals d’aplegar el vot de la desafecció i contrari a la política de portes obertes d’Angela Merkel. La cancellera mateix, després de les eleccions de Berlín, va reconèixer ahir que Alemanya no estava preparada per a acollir més d’un milió de persones el 2015. ‘Si pogués, tornaria molts i molts anys enrere per poder preparar el govern i les autoritats. […] Ningú, ni jo mateixa, no vol repetir la situació de descontrol de l’any passat.’

Mentrestant, les tanques i els filats espinosos ressegueixen les fronteres exteriors de la Unió Europea en nom de la seguretat: Melilla, Ceuta, Bulgària, Hongria, Grècia (frontera terrestre amb Turquia), i fins i tot Noruega (frontera amb Rússia). La UE, incapaç de tancar la Mediterrània, també ha finançat la que ha instal·lat Macedònia al nord de Grècia.

La setmana passada, el Brexit va capitalitzar el debat de l’estat de la Unió al Parlament Europeu i la reunió de caps de govern a Bratislava. Tanmateix, la crisi dels refugiats sí que s’esmenta en el ‘full de ruta‘ publicat després de la trobada a la capital eslovaca: ‘Tenim molts desafiaments davant nostre: la preocupació i la por pel descontrol de la immigració, el terrorisme i la inseguretat social i econòmica.’ En el segon apartat del text, sota el títol de ‘migració i fronteres externes’, els estats membres es comprometen a evitar el ‘flux incontrolat’ i a reduir ‘el nombre d’immigrants il·legals’.

En la secció ‘mesures concretes’, es parla d’aprofundir l’aplicació del pacte entre la UE i Turquia i de donar suport als països que formen part de la ruta dels Balcans, ja gairebé difunta: Macedònia, Sèrbia, Croàcia i Eslovènia. Els dics de contenció dels migrants i refugiats. Els caps de govern també van aprovar un ‘fons d’emergència’ de 108 milions d’euros per a ajudar Bulgària a millorar ‘la seguretat de la frontera i la migració’.

En el text, en cap moment no se citen Itàlia i Grècia, els països que han rebut més migrants i refugiats entre el 2015 i el 2016. A Grècia, segons dades de l’ACNUR, hi ha més de 62.000 confinats en tota mena de camps per tot el país. Grècia sempre ha estat un punt de trànsit, i no pas una destinació, però el tancament de fronteres l’ha convertit ‘en una presó a cel obert’, en paraules d’algunes ONG.

Aquesta situació d’enquistament, però també d’incertesa, ha dut frustració i desesperació entre els refugiats i migrants. Les condicions de vida als centres de detenció de les illes de la mar Egea són gairebé infrahumanes, segons Human Right Watch. Les protestes, els enfrontaments i la tensió són habituals.

Ahir al vespre, el centre de Moria, a l’illa de Lesbos, va quedar totalment calcinat després d’una protesta multitudinària. Els 4.000 detinguts van haver de ser evacuats.

El tancament de la ruta dels Balcans ha ressuscitat una ruta molt més perillosa: el corredor central de la Mediterrània. El salt de Líbia –un país absolutament desfet per la guerra– a Itàlia. Més de 130.000 persones hi ha transitat del gener ençà. Gran part de les 3.211 ànimes que s’ha empassat la mar han mort en aquesta ruta.

El president del Consell Europeu, Donald Tusk, va declarar ahir a Nova York: ‘No hi ha cap problema global més urgent que la migració de milions de persones.’ No obstant això, en el mateix discurs va dir: ‘La Unió Europea vol enfortir les fronteres exteriors i alhora intensificar l’assistència econòmica dels necessitats.’

Tusk en cap moment no va esmentar el programa de recol·locació de refugiats de la UE: una mesura que la declaració de Nova York vol potenciar. El setembre de l’any passat, els estats membres es van comprometre a recol·locar 160.000 refugiats en dos anys. De moment només s’han acollit 4.947 persones. Estats com Polònia i Hongria es van desdir del compromís inicial i s’han negat a participar en el programa. A aquest ritme, marcat per l’apatia i els egoismes nacionals, el programa no es completarà fins d’aquí a trenta-dos anys.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.