La setmana passada alguns van commemorar l’aniversari de la constitució del 1978. No pas jo ni molts d’altres que considerem aquell text legal un mètode coercitiu i repressor en comptes del que hauria de ser, un referent de llibertats reals. Que consti que cadascú s’aferra al que vol, fins i tot aquells que presumiblement volen canviar les coses. El problema és quan et volen fer creure que la teva vida i la memòria de la teva vida van equivocades només perquè ells agafen un to autoritari, de pallasso savi, i ens prenen la resta per augustos o pallassos babaus.

El primer estratagema d’aquests estranys perdonavides és advertir que l’any 1978 no es podia fer cap altra cosa que acceptar aquesta constitució, que l’amenaça d’un cop d’estat era tan imminent que no hi havia cap més remei que acatar-la (també votar-la, em pregunto?) per evitar la prossecució de la dictadura militar. Acceptem-ho, d’entrada. El segon estratagema ja demana una mica de fe: és aquell que consisteix a dir-nos que el text constitucional és molt bo, però que són les persones que l’han malbaratat. Vaja, que descobrir la bomba nuclear no va ser dolent, són els americans que no l’havien de llançar sobre Hiroshima i Nagasaki. Quin riure! És una manera força complaent de veure la vida.

Aquí tothom es retrata. Si un vol fer història, que la faci, i que la porti als camins de comoditat i de coherència amb les decisions que devia prendre en aquell moment. Si van defensar la constitució i la van votar en el referèndum, ells deuen saber per què. Tot i que convé recordar que en aquells temps ja hi havia persones i partits polítics que anaven clarament en contra d’aquella constitució per motius de no pas poca consistència: una monarquia heretada de Franco; la impunitat dels crims comesos durant quaranta anys de dictadura; la presència directa de ministres franquistes en la redacció del document, entre molts més.

La història es converteix moltes vegades en el refugi dels covards. Defensar la constitució perquè ens feia passar d’un règim dictatorial a un règim de llibertats és dir una mitja veritat. Quantes persones han estat empresonades a Espanya per causes polítiques des del 1978, per exemple? Adduir que aquí tenim llibertat per a dir el que vulguem és una neciesa: sense igualtat, la llibertat és una fal·làcia. La meva llibertat d’opinió en aquesta tribuna és una conquesta espúria si la comparem amb la falta de llibertat real (alimentació, sanitat, educació) de les capes populars de la societat. Quan vius en la pobresa, la llibertat és una cosa inútil perquè no et dóna menjar. I si et queixes, el sistema et colpeja.

Igual com ja he escrit aquí que no vull aixecar la independència de Catalunya sobre el 1714, sinó sobre la més absoluta actualitat, tampoc no m’interessa justificar la vexació que la constitució significa remuntant-me al 1978. Suposant que aleshores no fos possible cap altra cosa, que m’expliquin quin servei ha prestat després de la ‘necessària’ aprovació del text. Aquelles amenaces de cop militar s’han convertit en una realitat tangible: un país estafat, una constitució que diu coses que són estrictament mentida: ‘Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada’; ‘Los españoles son iguales ante la ley’; ‘Ninguna confesión tendrá carácter estatal’; ‘Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo […] sin que en ningún caso pueda hacerse discriminación por razón de sexo’. Voleu que continuï recitant-ne les mentides?

I quant a la qüestió nacional, què voleu que us digui? Si una constitució no té en compte les minories i les arrossega a l’abisme, es converteix en una actitud poc democràtica. Però si aquestes minories són majories (em refereixo a les que a Catalunya volem un referèndum) i la constitució i els seus intèrprets les llencen pel mateix abisme, parlem de feixisme d’estat. La foto que acompanya aquest article és la de la portada original de la constitució, amb el ‘pollastrot’ que rememora allò de ‘una, grande y libre’. I això no és cap relíquia històrica: el tribunal constitucional, quan va escapçar l’estatut referendat pel poble català, indicava el 2010 que ‘la Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, dando al término “unidad” una doble dimensión: la de que no hay más Nación que España, y la de que ha de permanecer unida de manera indisoluble’.

Constitució? No, constituvexació. Una humiliació permanent a aquella gent que no podrem entendre mai la ‘indissolubilitat’ de les coses. Perquè només cal llegir una mica i observar el món sense miopia per a saber que les coses canvien. Que cal que canviïn perquè els drets de què parla la constitució siguin reals, que la democràcia sigui sempre l’estendard i, sobretot, que quan es parla de llibertat sigui sobre la base de la igualtat i de la justícia. Comptat i debatut, perquè no continuïn essent els mateixos sàtrapes i els seus petits llinatges els qui toquin els collovaris de la majoria d’espanyols i de catalans pels segles dels segles.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb