Avui s’ha mort Francesc Sanuy, ex-conseller de Comerç i una de les veus més crítiques i lúcides de la política i l’economia catalana de l’última dècada. En recuperem dues entrevistes que li va fer Andreu Barnils. Les podeu llegir a continuació:

Francesc Sanuy: ‘La Caixa és un monstre que parasita i vampiritza’

Publicada el dia 21 de novembre del 2014

Francesc Sanuy (1936) és advocat, va ser conseller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat, diputat per CiU a Madrid, director de la Fira de Barcelona i fundador d’IFEMA. Un home sense pèls a la llengua que durant catorze anys va ser tertulià de Catalunya Ràdio. Ara escriu al Singular Digital. Sanuy acaba de publicar un llibre, ‘La banca sempre guanya‘ (RBA), recull d’articles apareguts a la premsa des de l’any 2010 fins el 2014. També s’hi inclou un pròleg prou aclaridor, ‘La crisi inacabada’ que aporta context. En el llibre es parla bàsicament de bancs, i de banquers. Sanuy ens rep al restaurant Lázaro de Barcelona, la seva segona casa. En aquesta entrevista també ho fem, sense parar, això de parlar de bancs i de banquers. ( podeu comprar el llibre ací )

Els bancs són massa grans per caure, però es veu que els països no.
—Els bancs han aconseguit ser considerats sistèmics, com si això volgués dir ser ocells en via d’extinció que mereixen ser salvats. No han de ser salvats de res. Tant si són sistèmics com si són catòdics. Els bancs han aconseguit ser ‘too big to fail’ i ‘too big to jail’. Massa grossos per deixar-los fer fallida i massa grossos per tancar-los a la presó. I aquí tenim la doctrina Botín per a salvar el Santander, la doctrina Albertos per a salvar Fomento de Construcciones y Contratas. Són doctrines jurídiques que la justícia espanyola, pagada, ha elaborat perquè aquests senyors no vagin a la presó. El Botín, els Albertos, Alierta. Però si l’Alierta va fer servir informació privilegiada a borsa per comprar accions de l’empresa que ell presidia, la privatitzada Tabacalera! Doncs després, en lloc de tancar-lo a la presó, van i me’l fan president de Telefónica, l’empresa que més factura del país.

No toqueu gaire el cas de Catalunya Caixa.
—El desenllaç encara ha d’arribar. L’han adjudicat al BBVA. Ara investiguen Narcís Serra. Però ja abans el Costabella, el Todó, i tots aquests Déu n’hi do. Doncs vols creure que hi ha un tribunal que ha dit que tenen dret a la indemnització que es van adjudicar ells mateixos. Xifres astronòmiques! Mentrestant arruïnen l’entitat i es queden tan tranquils.

Les caixes són una especialitat vostra.
—La Caixa ja té una fitxa bancària a Madrid: en cas que hi hagués independència, ells es traslladen. Fainé no ha parat fins que no ha tingut més oficines de La Caixa fora de Catalunya que dins. La Caixa quan s’internacionalitza l’espifia perquè no saben idiomes. Van comprar l’Erste Bank, a Àustria. ‘Erste’ en alemany vol dir ‘primer’, però són els pitjors. També van entrar al China Bank, i s’han fotut una altra patacada. Allà on van, patacada. Mira, l’estafa d’André David Grebler i el Costabella, es va fer per Caixa de Pensions via Andorra. Les caixes són les reines de la condonació de crèdit. Ara tu imagina que ets fill de guàrdia civil i president de Caixa de Girona, i no dic noms. I resulta que dónes un crèdit a la filla d’un guàrdia civil del PP a Catalunya. I no dic noms. Si li condones el crèdit d’un pis que ara val el doble, ella per zero euros té un pis de molt valor. I amb aquest pis es compra un altre pis a Barcelona, a través d’un crèdit de la Caixa de Pensions. Ja hi som! I jo em pregunto: el Fainé condonarà també aquest crèdit? El regalaran a la senyora del PP? Perquè és un pis de 864.000 euros. Són més de cent milions de peles. Les caixes s’han dedicat sistemàticament a condonar, regalar i perdonar. I a comprar-se coses ells mateixos. Caixa Girona comprava els quadres de la galeria d’art… del president de la pròpia caixa! I perquè no es perdés cap pesseta la comissió de la venda se la queda la filla i el gendre. Les caixes, les caixes… així han acabat.

Dieu coses que semblen d’un militant de la CUP.
—Només des de l’economia de mercat es pot reactivar l’economia. Les solucions no poden venir de models veneçolans o bolivarians. Podem ja veurem com acaba. Ara ells són bons en el diagnòstic, i necessaris per regenerar-ho tot, per esborrar la pissarra de la maleïda transició que ha consagrat la paternitat i permanència del franquisme, de la Fundació Francisco Franco, dels qui reten honors i homenatges a la División Azul o a la Legión Condor. Home, que aquest em bombardava a mi, que no me’n recordo perquè era un infant. Van bombardar la fàbrica Elizalde, que era al costat de casa meva… Collons! Ara, la solució es troba des de l’economia de mercat. Però des d’un capitalisme popular, amb compassió, amb justícia social, amb ascensor social, del que ajuda els desvalguts, del que equilibra. És només des de la socialdemocràcia que es pot funcionar. Jo no veig que des del radicalisme es pugui. Tots els experiments que s’han fet de comunisme no han funcionat. A mi m’han acusat de ser un ‘socialdemòcrata de merda’, d’agent de l’imperialisme, gestor del capitalisme, mercaderia variada del socialisme. I sí senyor, i a ‘mucha honra’. Jo era això, i encara ho sóc. He ajudat el sindicalisme quan era pur i perillós. He ajudat a finançar vagues anant a buscar els meus contactes fins a Alemanya per parlar amb el sindicat metal·lúrgic. Això és ser socialdemòcrata i no els paios que van arribar al PSOE des del CEU, i des de les famílies franquistes. Com el Felipe i el Guerra, tots dos exemples d’això que explico. Mira, ara hi ha un llibre del general Monzón que ho diu: és Carrero Blanco qui aconsegueix que al congrés del PSOE de Suresnes guanyin Guerra i González, i liquidin tots els altres. Això ho he viscut jo en primera línia. Home, és clar que sóc socialdemòcrata!

Sou l’inventor de l’expressió ‘capitalisme Cibeles’ per a descriure el capitalisme espanyol. Com definiríeu el capitalisme català?
—Capitalisme caixer. La Caixa. La Caixa és un monstre d’una dimensió excessiva, que parasita i vampiritza un gran país. Si no tingués aquest pes mort al damunt, aquesta sangonera, que xucla les venes sense parar, seria un país extraordinari. I, malgrat tot, som un país exportable. Ara estem sota el jou i el pes d’una entitat que ho domina tot. Ho tenen tot controlat: els mitjans de comunicació, les empreses. Aigua, gas, electricitat. telèfon. El primer accionista de Telefònica és La Caixa. I el primer individual, fins que va arribar Alierta, era en Fainé. I Repsol. Ah, perdó… i el senyor aquest, el Rivera de Ciutadans, sense haver fet ni una sola hora d’advocat, amb el diploma acabat d’obtenir, resulta que ingressa a La Caixa i és designat assessor jurídic del president Fainé. Un paio que no havia fet mai d’advocat! El Fainé el designa, i al cap de tres mesos li dóna l’excedència i diu: vés a muntar un partit.

A veure, creieu que Ciutadans es va muntar des de La Caixa?
—Rivera va tenir la idea i La Caixa va dir compro. O un altre cas. El senyor Ayllón, secretari d’estat de Relacions amb les Corts. Saps qui és? Aquest té la categoria de director. A La Caixa. I se’n va a fer de secretari d’estat pel PP a Madrid. Què et sembla? I la infanta, i l’Urdangarin, i el pis de Washington, Ginebra i Sarrià…

Goldman Sachs també hi queda servit, en el seu llibre.
—Són els vampirs del capitalisme. Aposten contra els seus propis clients. Al seu home a Espanya, Guillermo de la Dehesa, que es va apuntar al PSOE, van acabar dient-li ‘Guillermo de la Derecha’. Aquest paio és el que em va citar per dir-me que la Disney o es feia a Pego, Alacant, o no es feia. Res de fer-se a Tarragona. Jo li dic: ‘Ja m’han dit que vénen a Tarragona.’ I em respon: ‘Aquí hi ha el secretari de Turisme, i jo sóc el d’Hisenda. Les ajudes que Espanya donava si venia Disney es condicionen al fet que vagin a Pego’, on la comissionista és Isabel Presley. Això em va dir. Doncs Disney se’n va anar a París, on s’ha arruïnat perquè no hi tenen el clima adient. Si haguessin vingut aquí hauria estat un èxit. Coses d’aquestes n’he viscudes a cabassos.

UE sí, o no?
—Jo que he estat europeista ‘avant la lettre’, graduat en estudis europeus per la Universitat de Torí, a Itàlia, i que em pensava que amb aquest títol entraria a la Comunitat com a tècnic, i que era del Centre d’Estudis Europeus de l’Institut Francès, on ens reuníem amb empresaris i polítics, i que vaig anar a Grècia a fer venir el qui va signar el Tractat d’Associació, el governador del Banc de Grècia; jo que m’he mogut en l’europeisme quan era clandestí, i que per mi era un ideal polític, et dic que avui, per mi, quan veig en què s’ha convertit la Comunitat, que se la fotin al cul. Francament. Si l’Europa de la qual parlem és la del Juncker i les 350 empreses que els rebaixa els impostos… Aquesta Europa no m’interessa. La Merkel no en té ni idea. El dia que va caure el mur de Berlín era a cal massatgista. I encara hi és. La Merkel, què m’ha d’explicar?

Quan escriviu els articles i com?
—Jo escric a mà i de matinada, quan no molesta ningú. Després la meva filla m’ajuda, i també el noi del despatx.

Citeu molt el Financial Times.
—Jo tinc fòbies i fílies. El Financial Times el llegeixo cada dia [i aquí se’l treu, en paper, de la seva butxaca esquerra]. Veus? Jo el compro a la papereria Bambi de Sarrià. Perdona, poca broma, és l’única papereria que tenia vivint a cinquanta metres de distància dos premis Nobel: Vargas Llosa i García Márquez. Quan jo anava a comprar el diari me’ls trobava. Ara noto que no em fan el mateix cas. Ha ha! Martin Wolf no me’l perdo mai, del Financial Times. I ara m’interessa molt la columneta del John Authers. És d’aquests que parteixen de l’anècdota del dia i l’expliquen d’una altra manera.

Llibres, també es nota que no pareu de llegir-ne.
—Ara repoesco lectures de joventut. Hi ha un llibre, ‘Political Parties’, de Robert Michels, de 1919. La degeneració dels partits polítics. Doncs això va a missa, avui. O un altre, ‘The Political Man’, capítol cinquè: el feixisme apareix quan cau la classe mitjana. Són coses que avui encara aguanten. Un altre exemple ‘L’Espagne catalane et le Maghrib aux XIIIe et XIVe siècles’, de Dufourcq. Un capellà francès de Tolosa. L’home explica què feia la Catalunya sobirana. Quan ens diuen que Catalunya és part d’Espanya des de sempre penso que s’haurien de llegir aquest llibre. Als segles XIII i XIV Catalunya deia a la Santa Seu: ‘Les croades aquí no, aquí sí. Els ports els administro jo. Les caravanes que travessen el desert les porten soldats de la Corona d’Aragó.’

Rebeu pressions pels vostres articles?
—A mi m’han fotut fora de tot arreu. No dels millors llocs no, de tot arreu. Catalunya Ràdio, catorze anys de tertúlia amb el Bassas. El més escoltat. Els tres tenors, en deien. Doncs fora. Van ser La Caixa i les autopistes, que sempre van junts. De l’Avui, també, tot i que després em van readmetre. Ara estic al Singular i de moment, no. Ha ha! Em volien posar el morrió, però de moment encara trobo lloc on puc opinar. I el llibre també és un exemple que encara puc parlar i dir la meva.


Francesc Sanuy: ‘Hem de fotre el camp, jo no aguanto més’ 

Publicada el 6 d’abril del 2015

Francesc Sanuy (Barcelona, 1936) acaba de publicar una autobiografia, ‘Diuen que tinc memòria‘ (Ediciones B). El llibre abasta els primers anys de la seva vida i fins als anys vuitanta. La gent que vulgui detalls de la seva obra de govern (va ser conseller dels primers governs Pujol) haurà d’esperar a un possible segon volum. En aquest primer parla de la seva infantesa en una Barcelona en plena guerra, dels anys d’estudiant a l’Espanya franquista, de l’expulsió de la Universitat i del seu periple per Itàlia, el Regne Unit i els Estats Units, on es va formar en universitats d’elit. Amb una prosa plena d’anècdotes brillants, Sanuy també parla de l’Àfrica, on va viatjar durant dos anys, de l’organització de fires a Madrid i Barcelona o de la feina de traductor a l’ONU, a Suïssa. Una vida de pel·lícula.

—Descriviu una Barcelona de postguerra on els nens de l’Eixample jugaven al carrer.
—Al bèlit, per exemple. El bèlit era una peça de fusta tallada amb una navalla. Tenia forma de dirigible Hinderburg. De zepelí. Agafaves una pala d’estovar la roba que et servís de pala, enlairaves el bèlit picant-lo i amb la mateixa pala l’entomaves al vol. Com una mena de beisbol. Gran joc, el bèlit. Un dia vaig arribar als EUA, com a estudiant becat, en una benvinguda amb altres estudiants de tot el món. Va sortir un noi de l’Índia que va explicar-nos el seu joc. El presentava com l’esport nacional dels joves a l’Índia. I era el bèlit. Quan em vaig aixecar, vaig agafar la pala, i vaig picar, l’indi aquell va quedar acollonit. ‘Nano, que això és el bèlit!’ Els musulmans van arribar a la península Ibèrica i a l’Índia el mateix any. El 711. Per tant el bèlit no és ni de l’Índia, ni nostre. És del Magrib, dels països musulmans del nord d’Àfrica, que el van exportar.

—Expliqueu que de nen vau passar sis mesos al llit.
—Un cardiòleg, el doctor Framis, va dir que tenia endocarditis. Repòs absolut. Afortunadament, al final era reumatisme poliarticular agut. Però els sis mesos sense sortit al carrer no me’ls va treure ningú. Estirat al llit vaig escoltar tota la col·lecció de discs del meu cosí Viladiu, vaig llegir ‘El tesoro de la Juventud’ i les novel·les de Salgari que el meu cosí portava de l’Argentina. En aquests mesos vaig aprendre moltes coses.

—El vostre pare era militant d’ERC. I tenia el despatx de gèneres de punt on ara hi ha la Casa Beethoven, la botiga de música a tocar del Palau de la Virreina.
—Mon pare no tenia l’espai a la botiga Beethoven, sinó a dalt. Ell va finançar la meva educació però no era un pare absorbent. Més aviat es mantenia en un segon terme, i deixava fer. D’una certa austeritat. A tocar de la Beethoven també hi havia els qui redactaven cartes per als analfabets que volien escriure a la família. L’experiència era que arribaves, passaves aquests ‘amanuenses’, arribaves a la botiga Beethoven, plena de partitures, i a dalt, a través d’una escaleta, mon pare hi tenia un magatzem majorista de gèneres de punt. Com que era a tocar del Palau de la Virreina, li va posar ‘Medias Virreina’.

—Dieu que de jove vau posar petards a la vaga de tramvies. Petards?
—Ho feia amb en Màrius Estartús, que es va morir fa poc. Vam estar junts a l’ONU de traductors. Érem dels músics, l’MSC (Moviment Socialista Català). Estartús era l’home d’acció, que passava fronteres, i s’emportava els originals de l’Endavant, que escrivia jo. Els petards els fabricava un de Sarrià que es deia Manic. Sabia fer un petard que, si el posaves a la via, quan venia el tramvia, paaah!: el podia fer descarrilar. Nosaltres no en vam fer descarrilar cap, però Déu n’hi do.

—Us acaben expulsant de la Universitat de Barcelona, on estudiàveu dret. I comenceu un pelegrinatge de formació acadèmica a Itàlia, el Regne Unit i els EUA, que us canvia la vida. A Itàlia, molt curiós, els caps de setmana els passeu amb sindicalistes i, entre setmana, conferències al Rotary Club.
—Perdona, conferències als dos Rotary Club de Torí. Les vaig fer amb el cònsol d’Espanya, amb elogis del govern de Madrid perquè vaig explicar-hi el pla d’estabilització. La dictadura s’adona que el camí és Europa, i que ha de canviar. Doncs ho van imprimir i publicar. Venien a sentir-me els Pininfarina i el Ghia, que feien les millors carrosseries de cotxes del món. I Leopoldino Pirelli, l’Arrigo Olivetti i el seu germà. O els Agnelli. I aquest qui és, preguntaven? Doncs jo era un nano de vint-i-pocs anys que llegia molt.

—Del viatge als Estats Units, què en traieu?
—Va ser l’hòstia. És avançar trenta anys les coses que després has hagut de viure. Viure-les en primícia. I estar en una llotja de prosceni. Venia en Nelson Rockefeller a fer un míting a la universitat i acabaves fotent-te un soparet amb ell. I quan venia en Martin Luther King a fer un míting, doncs passaves el plateret per recaptar fons per a ell. A la Universitat d’Ithaca, on vaig acabar de professor adjunt, hi havia una dona de vuitanta anys, que era la primera dona que havia estat ministra, la Frances Perkins. La ministra de treball del New Deal. La dona que va crear la seguretat social americana. Va ser la inspectora de treball de l’incendi del 1911, quan es moren totes les treballadores atrapades a dins. Des d’aleshores les portes als Estats Units s’obren cap enfora, no cap endins. La inspectora Perkins va fer això i la primera llei de la seguretat social. El dia que vaig tenir el meu primer sou, com a professor adjunt, vaig dir-li, miri què tinc? La targeta de la seguretat social. Ella ho havia fundat. I em va dir: ‘Aquest paper conservi’l sempre, perquè és el primer pas per a la ciutadania.’ I jo, a la meva filla, li he donat aquesta targeta. ‘Mai que vagin mal dades tu presenta’t als EUA amb aquesta targeta.’

—Parleu del vostre gran amic Armand Carabén. De fet, el llibre l’heu fet amb l’ajut d’un dels seus fills.
—De grans amics afortunadament n’hi ha més d’un. Jo tinc amics que els conec des de fa setanta-tres anys. I en Carabén és dels de fa cinquanta anys. Però gran amic, sí. Gran amic. Era divertit, enginyós, culte. Ell era d’una elit intel·lectual al voltant dels cotoners. Els Manel Ortínez, Riba Ortínez, cosí seu. Allà hi havia en Joaquim Maluquer, el gran ornitòleg.

—El llibre és ple d’anècdotes. Com la de Robert Mitchum jugant amb vós al futbolí durant un dels vostres viatges a l’Àfrica.
—Me’l vaig trobar a Zanzíbar, quan no era Tanzània encara, sinó independent. Jo muntava les missions comercials a l’Africa per a la Cambra de Barcelona. M’hi vaig passar dos anys, anant a l’Àfrica. Catorze països. A Zanzíbar a la nit es podia fer poca cosa. A Nairobi, millor. Recordo anar a un lloc tot decorat amb escultures africanes de fusta, i negres amb farbalans i timbals. I comencen: ‘Esperansa, tu no sabes bailar chachachá.’ Venir fins a Nairobi per a això… En Robert Mitchum s’avorria al bar de Zanzíbar, i hi havia un futbolí. Vols jugar al futbolí? A Robert Mitchum el vaig guanyar al futbolí, perquè n’havia après al carrer de Tuset. Ja ho veus, una amistat molt efímera, amb en Mitchum.

—Del capítol de l’Àfrica impressiona la idea següent: la descolonització de l’Àfrica va ser política, però no econòmica. Vós ho veieu en primera persona, això.
—L’espoliació de l’Àfrica, i els seus recursos naturals, no te relació amb la sobirania ni amb la independència. Té vinculació amb uns muntatges que hi havia, i encara hi són. Ara mateix, la De Beers Corporation, primer venedor de diamants del món, sud-africans blancs, aplica un sistema de tracte preferent als seus principals clients. Doncs la De Beer Corporation és propietat de l’Anglo-American Society.

—Brutal anècdota africana amb ‘lo Pepet’ de Vinaròs. Una pastera, però a l’inrevés: un de Vinaròs agafa la barca per anar a l’Àfrica des d’Europa.
—És possible que encara sigui viu, de tornada al casino de Vinaròs, jugant a cartes. És una autoritat, ara. Aquest home era un pescador que tenia deutes i era empaitat per creditors. La seva barqueta es deia ‘Lo Catalí’. Feia quatre metres i mig. I, veient que el volien embargar i que no podia pagar, va agafar el seu germà i va dir: ‘Hem de marxar d’ací.’ I enfilen cap a Gibraltar. ‘Hòstia, on anem?’ ‘Hòstia, no ho sabem, fugim dels creditors!’ I amb la barqueta van travessar l’estret de Gibraltar. I baixant baixant, per la costa oest de l’Àfrica, arriben a Lagos (Apapa), a Nigèria. Terra cristiana. Veu que la cosa està bé, es dediquen a pescar, i a cuinar a l’aire lliure. I els negres ho veuen. Els africans passaven fulles de palma amb un peix sec que venia del llac Txad. Allò, menjaven. I els negres van començar a menjar el peix fresc dels catalans. I van començar a comprar. I comprar. Al final frigorífics, vaixells grossos. Un imperi, va muntar. Ah, per cert, la subhasta del peix la feia en català. En català al mig de l’Àfrica. ‘Oh, ells tampoc no parlen la mateixa llengua. És un merder. A mi ja m’entenen.’ Ha ha!

—Expliqueu el pas per la Cambra de Comerç i transmeteu una idea: que es va usar el franquisme, en comptes de combatre’l.
—La constatació és que la dictadura, el règim, s’havia anat degradant i ella sola ja s’orientava, a través dels tecnòcrates, i tenien la gent que pensaven en els bancs de desenvolupament, pensaven en… Escolta, jo ara dic que Catalunya, veient com la tracta Espanya, ha de fer el ‘Catalexit’, que és una cosa anglosaxona: donar-se de baixa d’un club, o que et fotin fora del club. Però també pot fer el ‘Catalexodus’, que és el que hem de fer. Fotre el camp i que els bombin.

—Quan us feu independentista?
—A veure. Una cosa és allò per què pots lluitar a consciència, que saps que és viable o possible. I el nostre butlletí Endavant ja deia ‘Federació, Democràcia, Socialisme’. Només deia ‘federació’, perquè érem conscients que no teníem ni la més mínima llibertat. Però dins el cor sempre penses: cagum dena, quin país podíem haver estat. D’aquell sentiment, les coses han anat evolucionant. Per l’engany, la recentralització, el tracte discriminatori. Ara ha sortit en Mas-Colell i ha dit: ‘Som víctimes d’una asfíxia premeditada.’ Això ho va dir Ramon Trias Fargas fa trenta-cinc anys! Les tres paraules juntes. I si trenta-cinc anys després jo encara esgrimís la federació voldria dir que m’he equivocat. Per tant, quan te’n tornes? ‘Exodus’. És a dir: jo ja en tinc els collons plens. Jo no aguanto més. Que fotin l’AVE en un poble de vint-i-vuit habitants perquè és a prop de Zamora, on va néixer la ministra. Vint-i-vuit habitants i un AVE! Què és això? Això en un país al qual retallen l’estat del benestar, la sanitat pública, que et trituren la classe mitjana.

—Parleu molt poc de l’obra de govern. Sí que arribeu al 23-F. Resulta que sou amic de Guitérrez Mellado. Sempre coneixeu qui toca, en el moment adient.
—Guitérrez Mellado el coneixia d’abans. Mellado era el cap de compres de l’exèrcit espanyol. Mentre era a la Fira de Madrid vaig anar al ministeri i els vaig dir: ‘Vostès compren a l’estranger coses que es fabriquen a Espanya. No són uns patriotes. Vinguin a la fira de mostres en comissió de compres.’ I ens vam fer molt amics. Molt. Pensa que l’endemà del cop d’estat, el 24-F, Mellado va venir a Barcelona convidat per mi. Per consolar-lo.

—Per consolar-lo?
—Perquè a Madrid després del 23-F l’insultaven. ‘No els aguantis ni un minut més’, li vaig dir. El vaig portar a sopar, el primer dia, a casa d’en Pere Duran i Farrell. Duran pensava en gran. És qui va posar la Hispano Francesa Energía nuclear. Jugant la carta de la ‘grandeur de la France’. Gairebé ens ho van regalar. Jo vaig organitzar la fira de l’energia atòmica a Barcelona. I van venir totes les empreses mundials. I ara aquí foten firetes. No són fires. I si em dius el mòbil… Això és quan la fira fa de ‘meublé’, i lloga el llit als caps que organitzen la fira segons els seus interessos. Punt. Cosa que està molt bé, dóna riquesa a la ciutat, i em trec el barret. Però això no és política comercial pròpia. Ni pensar-hi. El 87% de les peles que recapta la Fira, avui, són de lloguer d’espais. De rentar els llençols.

—El llibre té grans anècdotes. Com quan us disfresseu de bisbe pel dia de Sant Nicolau, celebrant la festa a casa de Johan Cruyff.
—Jo hi anava cada any el dia de Sant Nicolau. Amb el fill del cònsol d’Holanda, el president de la Phillips, de la Seda de Barcelona. Els holandesos celebraven la festa de Sant Nicolau. La tradició holandesa diu que Sant Nicolau ve d’Espanya. Aquest era jo. Em vestia de bisbe a casa d’en Neeskens i ho celebràvem a casa d’en Cruyff. Sortia al carrer, vestit de bisbe, amb la barba i un bàcul. I la gent: mira, mira. I em pensava que em miraven a mi. I no. Era mira, mira el Neeskens! A mi no em fotia cas ningú. Ha ha!

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb