La caiguda de la xarxa de delators deixa Síria dividida per la traïció

The Washington Post · Louisa Loveluck, Zakaria Zakaria i Salwan Georges

Damasc. El règim d’Al-Assad va convertir Síria en un estat de delators, amb un sistema de vigilància que va fer que el país es girés contra si mateix. Els veïns i companys de feina s’espiaven els uns als altres a cada barri i lloc de feina: què deien, on anaven, qui sopava a casa.

Després de més de mig segle, aquell règim asfixiant es va esfondrar d’un dia per l’altre, el desembre passat, quan les forces rebels van avançar cap a Damasc. Allò que en resta és una societat marcada per la desconfiança i la traïció, amb la pregunta persistent de qui havia col·laborat, en silenci, amb la tirania dels Assad.

En un sol carreró, les ferides de la traïció continuen obertes.

Hamdy al-Barbary era al terrat cuidant un grup de coloms quan va sentir com una bala li passava a frec de la cara. Es va ajupir, va esquivar una altra bala per poc, i va caure enrere mentre corria cap a l’escala. De seguida va saber d’on havien sortit els trets.

Els veïns menyspreaven el seu pare, Abu Ayman, forner, a qui titllaven d’informador del règim d’al-Assad durant la llarga guerra civil. Abu Ayman ho nega, però en una entrevista recent admetia que una vegada havia conduït agents de la temuda branca de la intel·ligència militar de Palestina fins a cases de coneguts seus, a qui acusava d’haver-lo amenaçat. Tots van morir sota custòdia, segons ell i el seu fill Hamdy.

A uns quants portals de distància vivia la família Moghrabi, coneguda a la zona com a opositora del règim. Van explicar que, durant la guerra, una milícia pro-Assad local –en què hi havia Abu Ayman i el seu fill gran, Wassim– va estendre el terror al barri. Ahmed Moghrabi i el seu cosí Moussa foren detinguts per aquesta milícia i torturats, segons que relaten.

“El delator era Abu Ayman. Ens va fer molt de mal”, diu Ahmed Moghrabi. Abu Ayman nega haver tingut res a veure amb la detenció de Moghrabi i assegura que només va denunciar una vegada uns altres sirians. “Sempre he estat a favor de la gent del meu barri”, diu.

D’ençà de la caiguda de Baixar al-Assad, aquest tipus de conflicte entre famílies sunnites s’ha repetit per tot el país. Els qui van ser delatats exigeixen explicacions als qui consideren que els van trair. I aquestes fractures són un gran desafiament per al nou govern sirià, que també ha d’afrontar la divisió sectària i el ressentiment generalitzat envers la minoria alauita, d’on provenia el suport principal d’Assad. Les noves autoritats han fet crides a la unitat i a la reconciliació, però sense propostes concretes.

Una deriva cap al règim

Les famílies Barbary i Moghrabi viuen al districte de Tadamon, a Damasc, que el règim d’Assad retratava com un model d’harmonia social. Però, durant la guerra, milers de veïns van desaparèixer –alguns, a les presons; uns altres, enterrats en fosses entre les cases. Sovint, víctimes i botxins havien estat veïns.

A les escoles, els mestres informaven dels comentaris que feien els alumnes sobre allò que havien sentit a casa. Després de la caiguda del règim, un d’aquests alumnes –convertit en combatent rebel– va tornar per enfrontar-se a la directora, a qui acusava de la desaparició dels seus pares. Una altra dona va explicar que uns amics del seu ex-marit l’havien denunciada per sospites d’antipatia cap al govern.

Abu Ayman Barbary es va enriquir durant el règim, i va arribar a tenir una dotzena de propietats i uns quants negocis petits. Quan uns veïns d’un altre barri el van intentar d’extorsionar, diu que va col·laborar amb els serveis de seguretat per identificar-los i conduir-los, de nit, fins a les respectives cases.

També es va unir a la milícia local pro-règim, anomenada Forces de Defensa Nacional (NDF). Si no ho hagués fet, diu, li haurien pres la casa. Els milicians, fins i tot, van instal·lar un control davant de casa seva i disparaven aleatòriament contra vianants.

Ahmed Moghrabi recorda que el van detenir quan feia poc que la seva germana havia insultat una fotografia del president. El seu cosí Moussa va ser arrestat al cap d’uns mesos, després d’una disputa amb un veí de dalt, també integrant de la NDF. Uns agents de paisà el van fer baixar del camió, i van deixar els seus fills petits tots sols al seient del darrere.

Un cop sota custòdia, segons que diu Moussa, els carcellers li van apagar cigarretes als braços i a les cames, li van clavar vidres, i van penjar Ahmed pels canells fins a trencar-los. Quan la família els va poder visitar a la presó, no els van reconèixer fins que no els van sentir dir els seus noms.

Els comptes pendents esclaten

Quan els rebels van arribar a Damasc el 7 de desembre amb la dictadura d’Assad en el punt de mira, Hamdy va despertar son pare a mitjanit, diu. Al cap de poques hores, la família va decidir que Abu Ayman havia de fugir. Va fer una bossa amb diners i roba.

Als carrers, la gent plorava i cridava, desfermada després d’anys d’opressió. Abu Ayman va dir als fills que tard o d’hora vindrien a agafar-lo. Al cap de tres dies, ell, la dona i el fill Wassim ja eren al Líban.

L’endemà, Moussa i Ahmed Moghrabi miraven atònits com la gent arrencava els cartells d’Assad dels murs. El control de la policia havia desaparegut, i també la por. Moussa va deixar que els seus fills juguessin al carrer per primera vegada en anys.

Tres dies després, les tensions van esclatar. Mentre els Barbary preparaven el pa a la fleca, una dotzena d’homes emmascarats van arribar-hi amb armes, segons diu la família. Els van fer posar contra la paret mentre els veïns els escridassaven.

“El vostre pare va participar en assassinats”, cridava un. El van acusar de ser un xabikha, un lleialista del règim.

“Si el voleu acusar, necessiteu proves!”, cridava Hamdy. Sentia la dona plorar i suplicar. Finalment, els atacants se’n van anar.

En el seu primer discurs, el nou president, Ahmed al-Sharaa –abans conegut com a Abu Mohammed al-Jolani–, va dir que la victòria era dels qui havien patit la repressió. La justícia, va dir, consistia a “aconseguir la pau civil i perseguir els criminals tacats de sang siriana”, tant si s’amagaven dins el país com si havien fugit.

El govern va crear aleshores centres de reconciliació, on antics soldats i agents podien lliurar les armes en canvi d’un carnet civil. Però el procés era voluntari, i molts lleialistes es van estimar més d’anar-se’n cap a unes altres zones.

Justícia o revenja

A Tadamon, alguns veïns van intentar de reconciliar-se. Un antic delator va cedir el seu pis als rebels retornats. La família que Moussa culpa de la seva detenció li va oferir un cotxe de luxe, segons que explica. La família Moghrabi diu que va haver de pagar més de 200.000 dòlars en suborns per saber on era Moussa i aconseguir-ne l’alliberament.

Els ex-presoners tenien malsons i insomni. “Hi ha crims imperdonables”, diu Moussa. “La meva dona s’entesta a perdonar. Em diu que tots tenim fills.”

Quan es van obrir les presons, els periodistes van revelar què hi havia als arxius: qui havia estat delator i què havia explicat a la intel·ligència.

Les xarxes socials han escampat la por entre antics lleialistes, amb notícies d’atacs de revenja. Els germans Barbary només surten per anar a treballar. Un grup d’ex-rebels els ve a demanar feines petites. Hamdy les fa en silenci, sense mirar-los als ulls. Li diuen “el gosset”.

Els infants ja no pregunten per l’oncle Wassim. Ara demanen a Hamdy que se’n vagi, per salvar la vida.

Ens diu que ja no combat les acusacions contra el seu pare, però no li té rancúnia. “Només demano que entenguin que jo no sóc ell”, diu. “Els dic: ‘Mireu, ell va fugir. El vostre problema és amb ell, no pas amb mi.’ Però si algú ha perdut un germà o un pare, em sembla que em voldran fer mal a mi, per sentir que s’han venjat.”

Hamdy no ha tornat a pujar al terrat d’ençà del tiroteig. Ara vol fugir de Síria. “No vam tenir l’opció de no ser de part del règim”, diu. “No defenso mon pare. Només vull dir la veritat.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb