El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

Fa uns quants articles vam explicar per què els catalans no podíem ser víctimes de delictes d’odi: el truqui és que, segons la fiscalia, no som cap col·lectiu nacional i, per tant, si no hi ha manetes, no hi ha galetetes. Quin descans, eh? Partim, doncs, de la idea que els catalans no som víctimes de cap dels centenars de milers de casos aïllats d’una xenofòbia que no existeix. Si no hi ha víctimes, no hi ha agressors, i escolta, ‘what a wonderful world’.

Doncs en aquest ‘wonderful world’ on els col·lectius no nacionals ens queixem per vici, cada vegada que algú ens deixa caure una bomba d’odi, per a més humiliació, hem de dir que plou. Un exemple recent de bomba d’odi és la llançada abans-d’ahir pel ciutadà (del món) De Azúa sobre una població de quaranta-sis milions de censats: ‘L’educació a Catalunya és a mans de talibans.’ Sí, dic quaranta-sis milions perquè l’odi se sembra, i on hi hagi dues orelles que l’escoltin, plim, allà va a parar la llavoreta. Després només cal regar i esperar.

Una bomba d’odi funciona així: l’atacant, situat en una posició elevada –com ara una cadira de la RAE–, deixa anar la infàmia que li dóna la gana, i plis-plas, ja està fet: ara només cal contemplar-se les ungles mentre l’odi es dispersa i s’acumula a l’odi dels projectils anteriors, re-minant i penetrant encara més endins de les ànimes de la població. L’èxit està garantit: els catalans, per més que bordin, no els entendrà ningú (qui pot defensar a qui no entén?), i els quatre que no protesten en la seua llengua infecta, segons asseguren les bombes d’odi anteriors, són com Goebbels, l’Estat Islàmic, Mussolini i Kim Jong-un. Sembla que faig broma, però el mal és irreparable.

De bombes d’odi n’hi ha recopilacions suficients per a empaperar les torres d’ivori dels que afirmen que ‘els catalanistes també tacatà’, com si aquesta munició se la pogués permetre qualsevol.

. Si no, com a molt és una cebeta, una rebequeria, un nyenyenyè. L’antiespanyolisme, per parlar amb propietat, no té cap poder a Catalunya, ni entre els dos milionets d’indepes, mira què et dic. L’antiespanyolisme és inútil, i essent antiespanyol no vas enlloc. Amb l’anticatalanisme, en canvi, les portes del poder se t’obren, les catifes et corren per sota els peus, les lloances s’eleven fins al cel. Sembrat i adobat sistemàticament sobre quaranta milions d’espanyolets, esdevé poder, i si ve de catalans, mmm, és PODER amb majúscules. Eficàcia provada, que deien als anuncis de Bloom.

Ara semblarà que canvio de tema, però no: l’altre dia vaig poder veure el fantàstic documental de Ventura Pons sobre la Colita, on tot de dones de la Gauche Divine recordaven la seua feina, els seus viatges i els seus Boccaccios. Ja sabeu que De Azúa era d’aquesta colla, no ho dic per dir. Gent d’esquerres no practicant que arribaven a Boccaccio, a les festes, als hotels, i demanaven: ‘Que ja s’ha mort Franco?’, ‘Encara nooo’, els deien, i així anar passant. El documental el resumiré amb tres frases, una de cap al principi: ‘Nos reíamos tanto…’; una de cap al mig: ‘Nos divertíamos muchísimo…’, i una altra de cap al final: ‘… hasta que nos dimos cuenta de que también nos mataban’. Però no ens posem tristos! Entremig de les anècdotes sortien fotos meravelloses d’intel·lectuals i artistes fent les seues coses d’intel·lectuals i d’artistes, i entre els que encara són vius s’hi reconeixien els cantants i escriptors progres que segurament us vénen al cap, gent que encara tenen la barra de dir que són d’esquerres mentre callen com putes cada vegada que un dels seus sembra l’odi que plau a la ultradreta. Deu ser divertit, m’ho imagino. Perquè aquesta gent sí que sabien divertir-se mentre la foscor tocava als altres.

El dubte que em queda és: al final, qui de tots fa més mal? L’intel·lectual que desbarra com un enze, o el que davant del foc amic s’amaga callat com un puta? L’apologeta de l’odi que menteix per la seua causa, o el covard que no té la vergonya de desmentir-lo? Bé, com que no ho puc portar al fiscal, tindré més temps per a pensar-hi. Mentrestant, una cosa sí que em té tranquil·la: que aquesta causa que necessita tant d’odi per a prosperar, sigui la contrària de la meua causa.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.