La Meritxell Moreno té vint-i-un anys i tota la vida ha hagut de fer front a comentaris sobre el seu cos. Quan de petita tenia sobrepès, a l’escola es reien d’ella; quan va aconseguir aprimar-se a l’institut després de moltes dietes, continuava sense ser feliç. Va ser llavors que es va adonar que alguna cosa no anava bé. La Marta Pedregal estudia periodisme i té una lluita interna al voltant de la depilació. ‘Quan faig natació al gimnàs no em depilo, però a l’estiu, si vaig a la piscina, em veig obligada a depilar-me perquè em fa vergonya que la gent que em coneix em vegi els pèls’, diu. Totes dues han descobert fa poc el moviment body positivity (‘positivitat del cos’, en anglès) i miren de canviar el pensament al voltant dels seus cossos.

El body positivity és un moviment que pretén desterrar la idea que només uns determinats cossos són dignes de ser acceptats; és entendre que tots els cossos mereixen de ser valorats sense rebre els prejudicis dels altres ni els propis. Quan es parla d’un ‘model’, es pensa en un exemple o paradigma de com hauria de ser la societat si es plasmés en una sola persona. Malgrat això, la societat sempre ha actuat com a limitador individual.

Tot i que la pressió social no és un afer femení i els homes també la pateixen, les més afectades acostumen a ser dones. Des de la infantesa, les noies es veuen més pressionades amb motiu del seu aspecte. Els estímuls que reben de la televisió, la publicitat i l’statu quo els fan estimar-se menys. Però la pressió també ve de l’entorn més proper.

La Meritxell sap de primera mà que les paraules més subtils, i més amables, poden fer mal. Malgrat que la seva mare li digués que estava ‘grassoneta’ per no fer-li mal, el simple fet d’evitar el terme ‘grassa’ portava interioritzat el sentiment que estar grassa era dolent i, per tant, havia de mirar de no estar-ho. ‘Que em mentís per suavitzar la realitat em feia encara més mal.’ Després es va aprimar i no va canviar res: ‘La meva vida i la meva felicitat sempre havia depès de voler estar prima, però quan ho vaig estar em van començar a anomenar sac d’ossos’, explica.

Pel que fa a la Marta, sovint es culpa pel seu dilema sobre la depilació: per una banda, es vol convèncer que l’opinió dels altres no li importa, i per una altra, sent que la pressió és més forta en alguns casos encara que abanderi un pensament contrari. Però, per què costa tant deslliurar-se de les imposicions de la societat?

Un mal social
Naomi Finkelstein és educadora i directora de programes i comunicació de la web thebodypositive.org i explica aquest fenomen social des d’un prisma feminista: ‘Les dones aprenen des de petites que la seva aparença és una de les coses més importants. De nenes, els diuen constantment que són bufones o maques, les afalaguen segons la roba i les jutgen pel seu aspecte.’

La bellesa és subjectiva i el sentit comú diu que no es pot crear una imatge general considerada bonica en detriment d’altres models, però la realitat és diferent i tothom que no se senti identificat amb el cànon de bellesa establert quedarà automàticament degradat al grup dels ‘no-normatius’. Finalment, aquesta visió de la bellesa contribuirà a fer-ne un pensament hegemònic que pot arribar a modificar el punt de vista personal.

Generalment, es desvincula la bellesa femenina dels cossos grassos, però el body shaming, o la culpabilització del propi cos, no és cosa només de dones grasses. També el reben les qui són molt primes, les qui tenen cel·lulitis, estries, pèls, pigues, dents separades o alguna singularitat o diversitat funcional. Cadascuna de les característiques físiques d’una dona se sotmet a una anàlisi exhaustiva que acaba amb judicis de valor sobre ella.

Aquest comportament, que transcendeix les barreres socials i s’endinsa en la pròpia mentalitat, fa que moltes vegades siguin les dones les qui es critiquen entre elles. És per això que entre les usuàries de la body positivity s’estableix un codi de sororitat, és a dir, germanor entre dones. Aquest sentiment cada vegada s’endinsa més en les xarxes socials per fer front a les modes nocives que objectiven la dona i la valoren segons la seva adequació als cànons de bellesa.

Influenciadores body positive a les xarxes socials i a la vida
Les referents mediàtiques del moviment body positivity femenina són dones que han deixat enrere la pressió i es mostren com són per tal de crear consciència al voltant dels prejudicis socials. Fotografies de pits caiguts, cel·lulitis, greix, estries i aixelles sense depilar omplen les xarxes amb missatges d’apoderament femení. Aquestes dones tenen per missió mostrar que elles són igualment valuoses i belles malgrat els trets que la societat considera ‘defectes’.

Una de les principals influenciadores d’aquest moviment a casa nostra és Cinta Tort, coneguda pel sobrenom de Zinteta. Amb les seves pintures, aquesta artista de vint-i-dos anys desafia els tabús que envolten la dona i alhora expressa la pressió que ella mateixa ha patit pel seu cos: ‘Jo sóc dona i tinc un cos que no entra en el cànon de bellesa establert. Això m’ha portat a molts conflictes durant la meva vida.’

‘Pèls, cicatrius, estries, panxa, són coses que jo tinc i sempre s’han considerat horribles, però alhora tothom es treu pèls, tothom es tapa les estries o prova de dissimular la panxa, i al final és un despertar i dir: tothom ho té, estimem-ho’, explica la Cinta. El seu art consisteix a pintar sobre dones per apoderar-les, tenyir les estries de molts colors i tacar calces, compreses i tampons amb diferents pintures.

Les seves obres tenen una doble visió: d’una banda, pretenen donar un gir a la percepció del cos femení embellint amb colors la seva naturalitat, però d’una altra, són una crítica més profunda. ‘La regla no és bonica perquè la pintem de colors i li posem purpurina, sinó perquè simplement és una característica nostra. No es tracta de fer-ho bonic perquè no sigui tan real, sinó de veure la bellesa en la realitat a partir de l’art.’

Sang de colors, de Cinta Tort.

Tot i l’esforç que comporta fer activisme per a l’alliberació dels cossos, la pressió social està tan interioritzada que ningú no se’n pot deslliurar, ni les persones més convençudes. ‘Jo, Cinta Tort, que vull acabar amb la grassofòbia i encoratjo dones d’arreu a alliberar-se, encara em dic: m’he d’aprimar’, comenta. Fa deu mesos que no es pesa, però ara li fa por pujar a la bàscula: ‘El simple fet que em faci por ja em diu alguna cosa’.

Malgrat aquest sentiment intern, la Cinta se sent segura i plena per la tasca que fa lluitant contra un impuls que la societat li ha inculcat des de petita: ‘Estimar-se és l’acte més revolucionari que pots fer, perquè envies a la merda tot el sistema’. La qüestió, diu, és: ‘Jutjar-nos siguem com siguem, per això hem d’enfrontar-nos juntes a la maquinària social en lloc de competir; cal entendre que per sentir-te bé amb tu mateixa no és necessari fer de menys l’altra’.

Així i tot, el pensament de la Cinta es repeteix en moltes dones malgrat que professin un estil de vida basat en l’acceptació corporal. La Marta està molt integrada en el feminisme, però sovint reflexiona sobre les idees que li ronden pel cap i que no considera apropiades en consonància amb la seva ideologia. A part dels pèls, li preocupa el seu pes. ‘Sé que em veuria molt millor si estigués més prima, però això em molesta perquè en part seria perquè està socialment més acceptat, no perquè realment jo fos més feliç si estigués més prima’.

Dibuix natural de Cinta Tort.

El paper de les grans indústries
Naomi Finkelstein responsabilitza en part la indústria de la moda i la cosmètica de la infelicitat amb el propi cos. ‘El món de la publicitat es repenja en la insatisfacció amb els nostres cossos per tal que gastem diners comprant productes que venen amb la promesa de la felicitat.’ Cremes antiarrugues, roba compressora, cera indolora per treure aquells pèls tan molestos; així es crea un constructe social que posa l’individu contra ell mateix.

‘La majoria d’imatges que veiem als mitjans són de dones joves, blanques i primes. Això envia un missatge molt clar a l’espectador que aquest és l’ideal, i tothom que no s’identifiqui amb aquestes imatges se sent infrarepresentat.’ Per això, per a la Naomi, les xarxes socials són una bona manera d’estendre el moviment de la body positivity, ja que permeten ‘veure cossos i experiències que s’assemblen als nostres’: ‘Això ens dóna coratge per a ser visibles i deixar de culpar-nos.’

Quan la nostra singularitat es converteix en una barrera que ens impedeix de ser feliços, la body positivity esdevé una sortida col·lectiva per a qui se sent apartat d’allò que la societat considera adient. Segons Finkelstein, aquest model ‘proveeix persones de totes les edats, talles, orientacions sexuals, gèneres, ètnies i nivells socioeconòmics de la capacitat d’estimar-se holísticament’.

D’aquesta manera, la body positivity vol fer un món millor i més inclusiu en què la dona no sigui jutjada pel seu aspecte i, en general, ningú no se senti menyspreat. És per això que té abanderats de tota mena i forma que lluiten per la visibilitat i l’acceptació de tots els cossos i intel·lectes: dones, homes, transsexuals, blancs, negres, persones amb diversitats funcionals… Tothom hi té cabuda.

Heus ací alguns alguns exemples d’influenciadors de la body positivity:

 

Missatge de Vicent Partal

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb