Les banderes tenen una càrrega simbòlica tan gran que, per protegir i exhibir els conceptes, idees, valors i actituds que representen, hi ha lleis i protocols que regulen com, quan i on han de mostrar-se. Es controla com es relacionen amb més banderes, hi ha prohibicions de desplegar-les en determinades situacions i contexts; crítiques, sancions i càstigs per a qui les ultratja o en fa un ús que no toca, i polèmiques recurrents al seu voltant.

I més enllà de l’ús solemne i institucional, inclosos els petons per a jurar-los fidelitat, les banderes pertanyen a la gent, a tothom qui se les vol fer seves i les dota de significat.

Hi ha banderes estimades i banderes detestades. N’hi ha que desperten passions i n’hi ha que causen indiferència. D’acomplexades, d’estigmatitzades i de vanitoses. D’agressives i de pacífiques. N’hi ha de feixistes i de revolucionàries.

I hi ha banderes que emocionen
La bandera d’aquesta història és robusta i fa 185 centímetres d’amplada per 171 centímetres d’alçària. Té els pals en vertical i les vores esfilagarsades, alguna taca, senyals d’haver estat penjada i inscripcions que donen pistes a l’hora d’establir-ne la cronologia. És una bandera catalana republicana, confeccionada a Orà (Algèria) durant els primers anys de la postguerra. Al llarg del temps ha anat canviant de mans. Ha estat durant molts anys a l’exili, cuidada com un tresor per diferents  persones que l’han protegida, sentint-se responsables del seu destí i amb la convicció que arribaria un dia, tard o d’hora, que ocuparia el lloc que li pertocava.

Bandera d’Orà. Fotografia: Jordi Carreño.

‘Fou confeccionada per persones treballadores, i per militants de base d’alguns partits com ara ERC i el PSUC, i ha estat custodiada, des d’aleshores, per persones de la mateixa condició social: humils, senzilles, compromeses, que van suportar les inclemències de l’exili a Algèria, al Rosselló i a Xile. Ha estat guardada per mans fermes, mirades clares, horitzons oberts, esperances infinites.’ Ho explica, amb l’emoció als ulls, Andreu Camps i Figuerola, el darrer dipositari, fins avui, d’aquesta bandera. La seva mare, Iris Abril Figuerola, que també va estardurant molt anys exiliada, primer a França i després a Xile, la va rebre el 1979. Durant trenta-vuit anys, la seva família l’ha conservada, plegada dins una tela negra de vellut, a les poblacions de Barcelona, Girona i Vilanova i la Geltrú.

L’emocionant periple d’aquesta bandera i de les persones que n’han tingut cura es va donar a conèixer públicament per primer cop amb motiu de l’homenatge que es va fer a l’Aula Magna de la Universitat de València el febrer del 2014 a l’últim bastió republicà, exiliat el  març del 1939 cap a Orà a bord del vaixell britànic Stanbrook. Aleshores, VilaWeb el va explicar a partir del testimoni del mateix Andreu Camps i Figuerola.

Bandera d’Orà. Fotografia: Jordi Carreño.

L’actual família Camps Figuerola Penadès, fins fa ben poc era del parer que, pel valor que tenia i la seva trajectòria, la bandera havia d’acabar passant, ben aviat, a mans de les institucions públiques que treballen en la recuperació, arxiu i estudi de la història de Catalunya, per contribuir a divulgar la dignitat i la resistència de la ciutadania catalana a l’exili.

Però els fets tan greus esdevinguts durant els mesos de setembre, octubre i novembre del 2017 han alterat aquesta intenció.

La indignació davant la injustícia i la repressió, la necessitat de fer un gest reivindicatiu i alhora de suport al govern reprimit n’han estat els detonants: ‘El moment que vivim ​reprèn amb força la tradició repressora d’Espanya contra les realitats nacionals que no l’obeeixen. Ara ens toca als catalans. L’estat espanyol actua atacant la voluntat catalana de ser i d’afirmar la nostra identitat, diferència, pluralitat i llibertat, i la voluntat de determinar el nostre avenir, democràticament, modernament, obertament, inclusivament i civilitzadament. La bandera d’Orà adquireix novament tot el seu sentit com a conseqüència del violent i pervers nou atac del règim espanyol a les llibertats i drets de la ciutadania de Catalunya. L’exili al qual s’han vist abocats el president de la Generalitat i una part del govern n’assenyala el camí’.

Per això han decidit de lliurar-la al president Carles Puigdemont, a les conselleres Clara Ponsatí i Meritxell Serret i als consellers Antoni Comín i Lluís Puig, a Brussel·les, el lloc d’exili de Francesc Ferrer i Guàrdia i de Francesc Macià. ‘Calia fer arribar la bandera als qui són perseguits, encara més quan es tracta del nostre govern legítim, destituït i perseguit de manera arbitrària, abusiva i profundament injusta i malvada. Fem allò que considerem que cal fer: un acte de ciutadania, de maduresa civil, de compromís amb el president, amb el govern i amb tot el país, tot ell’. ​

Andreu explica que el president va rebre l’oferiment de la bandera amb impressió, emoció i respecte, i li va manifestar que estava disposat a rebre aquest tros viu de la història de Catalunya.

Avui, quan fa un mes de l’inici de l’exili del president Puigdemont i els quatre consellers i conselleres que l’acompanyen, acaba de començar un nou capítol en la història d’aquesta bandera desbordant de dignitat, aquest cop de manera solemne i reivindicativa.

I després? ‘La destinació final de la bandera ha de ser l’arxiu nacional de Catalunya quan esdevinguem una república independent i un estat de dret, democràtic i social. Fins aleshores, aquesta bandera ens alerta que som víctimes de la negació, la repressió, la persecució, les falses acusacions, la humiliació i l’escarni, i que ens vol assimilar per mitjà d’actituds pròpies de l’autoritarisme.’

Bandera d’Orà. Fotografia: Jordi Carreño.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb