Senyores, com que la complexitat és una merda, davant de l’empresa més complexa que mai durem a terme com a país, n’hi ha que tenen la sort de saber a cada moment què convé més per a fer una república, qui s’equivoca més que l’altre i qui ha de quedar-se a la banqueta sense jugar. És envejable, però mentre aquests entrenadors de sofà no es presentin a les eleccions i els puguem votar massivament, hi ha molts altres indepes que no sabríem per on començar a fer la independència, i hem hagut de delegar les decisions en uns representants imperfectes.

Així mateix, en una democràcia representativa, tenim que el votant de la candidatura imperfecta de JxSí té 62 imperfectes representants al parlament, i que la imperfecta CUP en té 10 d’igualment imperfectes, que al seu torn representen la majoria de les seues imperfectes assemblees, les quals representen els seus tres-cents mil votants que no hi tenen accés (per resumir, perquè ja hem dit que la complexitat és una merda). Doncs tots aquests votants, tots, es mereixen un respecte. Una manera de faltar al respecte és, per exemple, tractar d’ignorants els uns dient-los que ‘no sabien’ que votaven divuit mesos de president Mas, o els altres dient-los que ‘no sabien’ que vetaven Mas de president. Doncs això: un respecte per la intel·ligència del votant.

Escric aquestes ratlles pensant, innocentment, que fins el dia 9 encara poden passar coses. Però en aquest moment només sabem que JxSí no ha presentat cap alternativa a Mas, i no em vull imaginar que sigui perquè el ‘malvat’ té Junqueras i Romeva emmordassats a les catacumbes del parlament. En el punt que estem, doncs, crec que molts votants de JxSí tenen la sensació que els han castigat pels ‘pecats’ de Mas. Dit d’una altra manera: que el seu vot majoritari ha estat anul·lat, col·lateralment, per una minoria en el seu camí de castigar a Mas.

La cosa és clara: en l’opinió dels qui en saben més, la mala estratègia de Mas ha fet que els seus votants no siguin prou per a no dependre dels qui el volen agenollat, arrossegat, humiliat nacionalment i internacionalment, des de l’extrema esquerra a l’extrema dreta, com vàrem veure diumenge. Perquè el ‘malvat’ Mas només ha aconseguit aixecar la camisa a ERC, a Romeva, a Llach, a Casals i a la resta d’independents, més els 140.000 candidats simbòlics de JxSí i un milió i mig de votants, però no ha estat capaç de convèncer 4.500 idiotes més per obtenir l’escó 63 i arrodonir el xantatge. DONCS QUE ES FOTI. Ah, el poder… Que difícil que és, QUAN ES TÉ PODER, resistir la temptació de ser implacable.

Doncs bé, entre el Mas i el no-Mas no sé fins a quin punt ens hem oblidat expressament que JxSí ja era un consens amb potes. Un consens fet com tots els consensos: imperfecte, fruit de renúncies, sacrificis i plors, però també d’una voluntat ferma d’avançar i de construir plegats per sobre de les diferències ideològiques. En definitiva, un assaig general del que seria fer una independència: tots perdent-hi de ‘allò que és nostre’, uns més, uns altres menys, nyenyenyè, però per a acabar guanyant-hi col·lectivament.

Els votants d’aquest projecte, mirant lluny, van voler sumar-se entre els qui volien la transició AMB Mas, i els qui la volien MALGRAT Mas. Els ‘Amb’ ja ho sabem, que tenen la síndrome d’Estocolm i es pensen que Mas és el més ben preparat per a una transició que requereix cap fred, reconeixement internacional i experiència en alta política, però la generositat dels ‘Malgrat’ només els ha servit per a rebre desqualificacions; el seu error: saber sobreposar-se a la decepció d’un 9-N que no volien; al desengany d’unes eleccions massa tardanes pel seu gust; a una candidatura que no els feia el pes, o que haurien fet diferent; a un president que no és dels seus, i, malgrat tots aquests malgrats, ser conscients que en una oportunitat única de la Història calia ser pragmàtics: senyores, ARA hi ha el que hi ha ARA, i som els que hi som ARA.

Aquests votants de JxSí van fer càlculs, van prioritzar, van dir vinga, va, la meua estratègia serà utilitzar l’instrument JxSí per sumar majoria encara que sigui votant amb una agulla d’estendre al nas. Doncs és l’esperit d’aquesta gent, em permeto de dir-ho, el que ha passat l’autèntica prova de foc de l’independentisme. L’esperit crític i alhora constructiu de qui sap que la independència mai-no-es-farà-al teu-gust-princesa-del-pèsol, i si en vols una de particular, a l’Ikea venen aquella estora que fa: ‘Benvinguts a la república independent de casa meva’.

Posem-nos-hi fulles: Junts pel Sí tornarà. Tranquils, és una metàfora. Dic que tornarà perquè arribarà el dia que, malgrat els ‘malgrats’, els qui volem les nostres independències perfectes haurem de SABER ANAR JUNTS per assolir una sola independència imperfecta. ‘Amb’ i ‘malgrat’ milers de factors i esculls que ens anirem trobant pel camí, ‘amb’ la gent que ens agrada i ‘malgrat’ la que no ens agrada. No sé si tindrem gaires oportunitats, com la que hem perdut –i que vull creure que no és perduda encara– però per a aprendre dels errors de tots i de tothom em fa l’efecte que ens sobraran lliçons.

Aquest article que llegiu es publica gràcies als subscriptors voluntaris, que amb el seu suport econòmic i periodístic són la clau perquè VilaWeb us arribi cada dia. Si podeu contribuir amb una petita quota a fer de VilaWeb un mitjà encara més independent i de més qualitat, us demanem que us apunteu clicant ací.