Amb el seu característic aire de savi anglès, flegmàtic, irònic i somrient, Juli Peretó (Alzira, 1958) desgrana explicacions no pas per demostrar coneixements sinó per compartir-los. És professor de bioquímica i biologia molecular a la Universitat de València i quan ha d’enumerar els seus punts d’interès científic destaca ‘l’origen de la vida i la seva primerenca evolució’. O també ‘la història de les idees sobre l’origen natural i la síntesi artificial de la vida’. Per exemple. Entén la divulgació de la ciència com una necessitat, i s’hi dedica. El seu darrer llibre és una adaptació: juntament amb Andrés Moya ens posa a l’abast L’origen de les espècies, de Charles Darwin (Bromera).

Quin és el darrer llibre que heu llegit?
Encara no és tard, d’Andreu Escrivà, sobre el canvi climàtic. Absolutament recomanable. Ara tinc començats, simultàniament, les darreres narracions de Jaume Cabré i la selecció d’obres de Shakespeare que ha editat Núvol.

I ens oferiu un altre Darwin…
—Sí. Perquè és un clàssic i, com a tal, no passa de moda. És un llibre fundacional de la ciència biològica. Qualsevol que vulga acostar-se a una perspectiva moderna per a entendre com hem de contemplar la natura i els humans necessàriament ha d’assimilar les idees que hi ha a L’origen de les espècies.

En què ha consistit l’adaptació?
—Ja d’entrada, per a Darwin, el llibre era un resum del que volia publicar. Però li va quedar un resum de quasi sis-centes pàgines! Així que, sobretot pensant en un públic més jove, n’hem reduït l’extensió: Darwin és molt exhaustiu pel que fa als exemples; nosaltres hem delimitat aquesta exhaustivitat sense perdre les idees centrals que transmet. També n’hem actualitzat un poc l’estil: hem fragmentat algunes frases, per exemple, perquè la prosa victoriana pot ser recaragolada.

Afirmeu que és el llibre amb més vigència i influència intel·lectual de la història. Déu n’hi do.
—[Somriu.] Bé, potser és una exageració per a captar l’atenció del lector. Però si tenim en compte que posa les bases d’una teoria científica que avui continua vigent i que, com a bona teoria científica, ha permès d’estendre prediccions, desenvolupar aplicacions de moltes menes, sobretot en el camp de la medicina, potser ens hi acostarem. I si hi sumem el fet que aquesta teoria, introduint l’element de l’evolució humana, té implicacions que podríem dir filosòfiques, creix en importància. És influent fins i tot per a la gent que no sap que és influïda per Darwin.

Per què?
—Doncs perquè el pensament evolucionista ja s’ha introduït tant en la ciència contemporània que ho tenim assumit. Per exemple, en la medicina: moltes pràctiques mèdiques, especialment pel que fa al tractament de les malalties infeccioses, tenen una base evolutiva. I encara que els metges no tenen necessàriament un bon coneixement d’aquesta base evolutiva, n’utilitzen les conseqüències, les aplicacions.

Com tants clàssics, és més citat que no llegit?
—Sempre que en tinc ocasió, faig la prova de preguntar, en auditoris d’estudiants o de professors, quanta gent l’ha llegit. I no ha arribat mai al 10%. És un problema, crec, generalitzat: penses que hi ha un conjunt de lectures importants per a saber d’on venim, intel·lectualment o culturalment, i et trobes amb això. També és cert que no sempre hem tingut un accés fàcil a aquests llibres o, fins i tot, l’oportunitat de llegir-los en el context del procés educatiu.

No ser ‘de ciències’ és excusa per a ometre L’origen de les espècies?
—Independentment que estigues en l’àmbit de la biologia o no, val la pena llegir-lo. És un llibre que ha tingut un paper important a l’hora de modelar la nostra visió de la natura i dels humans. A final del segle XIX ja tenim plenament assumit que el planeta Terra no és el centre de l’univers. Avui, malgrat L’origen de les espècies, Darwin i tota la teoria evolutiva, amb la seua evolució (precisament) al llarg del segle XX, encara té molt de pes la creença que els humans som aquí per a treure profit de la naturalesa, com si tot existira per a servir les nostres necessitats. Aquest llibre ajuda a destronar els humans d’aquesta posició, cosa que considere important en el context de més problemàtiques globals, com és el canvi climàtic, que deriva precisament de negligir o de menysprear la resta de la natura.

Si parlem del personatge, pot sorprendre com un jove tirant a, diguem-ne, diletant, fill de la burgesia acomodada, estudiant de teologia, pot arribar a convertir-se en el savi que ens revoluciona així el coneixement…
—És un jove educat en un context burgès, benestant, que fa un intent frustrat de seguir la carrera del pare, de medicina, que entra a la Universitat de Cambridge a cursar els estudis eclesiàstics, que té una formació acadèmica en filosofia, teologia, llengües clàssiques… i que és seguidor de les idees de la teologia natural, és a dir, que planteja una visió de la natura en la qual la complexitat dels éssers vius és entesa com una de les proves de l’existència de Déu. Però és també una persona molt curiosa, molt inquieta, l’atrau molt la natura, fa excursions geològiques, col·lecciona escarabats… I, fora de les aules, fa amistat amb professors d’història natural, de botànica, de zoologia… Després, la pura casualitat fa que s’embarque en el Beagle.

Darwin abans del Beagle i Darwin després del Beagle...
—Cinc anys fent la volta al món amb un vaixell de l’armada britànica que tenia com a missió cartografiar les terres de l’Amèrica del Sud li canvien la manera d’entendre el món. El viatge i les lectures que fa durant el viatge, especialment els Principis de geologia, de Charles Lyell. I les pròpies observacions. I, sobretot, la insatisfacció que li causen les explicacions del tipus ‘això és així perquè és així’ o ‘perquè hi ha hagut dissenyador’. Ell en busca una de racional, que, com ha fet Lyell en el camp de la geologia, explique el funcionament del món, també dels éssers vius, a partir de les causes ordinàries de la naturalesa.

Mira el món, es fa preguntes i cerca respostes.
—Explicacions racionals. Per què han existit, per exemple, determinats tipus d’animals que ara trobem com a fòssils en determinades localitzacions geogràfiques? Per què unes plantes i uns animals tenen una determinada distribució geogràfica en el planeta i no una altra? Simplement perquè ha estat decidit per un creador o perquè hi ha causes naturals per les quals plantes i animals s’han distribuït? I per què apareixen noves espècies, assumint que hi ha un canvi en el temps, un procés evolutiu? Quan torna a Anglaterra no és encara una ment evolucionista, però en té les bases fonamentals.

El pensament també evoluciona.
—Es conserva una quantitat brutal de documentació, tant de cartes (més de vint mil), com de notes en quadernets que portava sempre a la butxaca, d’apunts al marge de la seua biblioteca. Això ha permès de reconstruir pràcticament dia a dia com evolucionava el seu pensament. I sabem que l’any següent de tornar del viatge del Beagle ja fa els primers dibuixos d’una relació entre els éssers vius no jeràrquica. Fins en aquell moment, s’entenia de manera lineal, amb animals superiors i inferiors, en una escala amb els humans al final i, més enllà, la perfecció dels àngels, i de Déu. Ell trenca aquest esquema i diu que la relació entre animals i plantes no és jeràrquica sinó que les espècies tenen relació amb un avantpassat comú, i que es representa millor amb un arbre. I a penes dos anys després del viatge ja apunta que un dels mecanismes importants en la generació d’aquesta diversitat i d’aquestes bifurcacions de l’arbre és la selecció natural.

El mecanisme de l’evolució.
—Un dels mecanismes. I ell no va ser el primer a parlar-ne, però sí el primer a donar prou informació i observacions de tota mena perquè es poguera acceptar que, efectivament, com s’havia acceptat en geologia, l’acumulació de petits canvis origina grans modificacions. En el cas de la biologia, noves espècies i diversificació. La teoria de Darwin explica moltes observacions aparentment inconnexes, que fins i tot pertanyen a compartiments d’estudi separats, els dóna sentit, les uneix en una mateixa explicació. Això, en filosofia de la ciència, es diu consiliència.

Heu dit que la selecció natural és un dels mecanismes de l’evolució, no pas l’únic.
—Eixa explicació darwiniana té un ingredient essencial que és la selecció natural, l’extrapolació al món natural del principi de la població de Malthus (on es proposa una possible explicació sobre la manera com les poblacions humanes poden arribar a un equilibri tenint en compte que creixen exponencialment, mentre que els recursos creixen més lentament: hi ha d’haver, per tant, frens —epidèmies, guerres, etc.— que porten a un equilibri. Malthus parla de les poblacions humanes, però Darwin immediatament fa l’associació amb la naturalesa en general). En tot cas, la selecció natural no és ingredient únic ni exclusiu. Darwin mateix ho deixa clar i introdueix la possibilitat de selecció sexual, que després desenvolupa en una altra obra, com a mecanisme addicional.

La cua del paó?
—Sí. Els plomatges que, per selecció natural, no pots explicar com han pogut ser seleccionats, per exemple. De fet, mecanismes de creació de novetat ja sabem que n’hi ha més. Durant el segle XX la teoria evolutiva s’ha anat enriquint quant a mecanismes i maneres de poder explicar altres fenòmens. Amb la simbiosi, per exemple.

La col·laboració, diguem-ne.
—Sí. Darwin no hi va pensar. En canvi, va incloure entre els mecanismes d’evolució l’herència dels caràcters adquirits, que avui sabem que no té preeminència en el procés.

Què significa?
—Es pensava que l’ús i el desús dels òrgans podia modificar-los i heretar-se.

Per què va trigar tant a publicar L’origen de les espècies?
—Van passar vint anys des que començà a cristal·litzar la idea fins que va publicar, sí. Hi ha qui diu que temia l’impacte del que plantejava. No em sembla una explicació prou ben sustentada. Però és que era molt perfeccionista, i volia reunir el màxim de dades i d’observacions que donaren suport a la seua teoria. I anticipar-se als problemes i a les crítiques. De fet, dedica un capítol a explicar els problemes que té la teoria. Això poques vegades ho veuràs.

Ni en ciència ni en res.
—De fet, ell va ser el seu crític més sever. Va tenir molt d’interès a pensar quins són els problemes que li podien plantejar, i d’anar buscant-hi explicacions o solucions. Tenia un pla de publicació molt ambiciós, en uns quants volums, en el qual es presentaren totes les dades i totes les observacions que pensava que eren necessàries per a acceptar la teoria. Aquest pla es va capgirar completament amb la irrupció de Wallace.

Ho explica Darwin mateix a la introducció: ‘M’hi ha induït sobretot el fet que el Sr. Wallace, que actualment estudia la història natural de l’arxipèlag malai, ha arribat quasi exactament a les mateixes conclusions que jo sobre l’origen de les espècies.’
—Sí. Ho diuen els historiadors: li devem a Wallace que L’origen de les espècies siga un llibre… llegible [riu]. Un coetani, també britànic, que, vint anys després que Darwin, té la mateixa idea arran de la lectura del mateix llibre de Malthus. Com que Darwin ja tenia un cert reconeixement, li escriu preguntant-li si li sembla raonable aquesta idea.

És preciós.
—Sí. I Darwin, que passava unes circumstàncies familiars molt fotudes perquè se li moria una filla, gairebé engega a rodar tot el projecte. I són els seus companys, Lyell i Hooker –que li havien insistit perquè s’apressara a publicar perquè es deia que algú altre podia parlar del mateix–, els qui arriben a la solució de la comunicació simultània. I, el juliol del 1858, ho exposen conjuntament a la Societat Linneana. S’ha discutit molt sobre si Darwin li va furtar les idees, a Wallace, si va ser una mala jugada.

Ho va ser?
—Sempre que algú em comenta aquesta possibilitat, recomane la lectura de Wallace. Era més jove que Darwin i li va sobreviure. L’any 1909, en el centenari de Darwin i cinquantenari del llibre, la Societat Linneana va crear la medalla Darwin-Wallace. El primer receptor en va ser Wallace mateix. Només cal llegir l’article de recepció d’aquest premi. És un discurs d’agraïment a Darwin, de reconeixement de la prioritat, de la superioritat de la presentació de la idea en L’origen de les espècies. Tot i les discrepàncies i les discussions que havien tingut, hi expressa el seu agraïment intel·lectual. De fet, l’inventor del terme darwinisme és Wallace. Té un llibre on explica la teoria evolutiva que duu aquest títol, precisament.

Tal com exposeu la història d’aquest llibre, és un procés modèlic: curiositat, observació, contrast, reflexió, acceptació de les crítiques…
—Sí. I experimentació, que és un aspecte poc conegut de la biografia de Darwin: era un gran experimentador. Amb experiments originals per a comprovar algunes de les seues hipòtesis. Per exemple: si les llavors s’han de dispersar del continent a unes illes volcàniques, quant de temps pot sobreviure una llavor en contacte amb l’aigua del mar?

Per acabar, desfeu-nos, si us plau, alguns tòpics erronis sobre la teoria de l’evolució.
—Com ara que l’home ve del mico?

Per exemple.
—Cap espècie actual no prové de cap espècie actual: les espècies actuals tenen avantpassats comuns. Com més semblants siguen les espècies, més pròxim serà aquest avantpassat comú. Per tant, no hi ha relació evolutiva de descendència entre humans i ximpanzés, per exemple, sinó que tenim un avantpassat comú que va viure a l’Àfrica fa sis o set milions d’anys i que no seria ni un ximpanzé ni un humà. Si comparem humans i xampinyons podem fer el mateix exercici: si mirem en profunditat, a escala cel·lular i molecular tenim coses en comú, i podem ser capaços de reconstruir aquest avantpassat compartit. Però, és clar, aquí hauríem de recórrer com a mínim cinc-cents milions d’anys. I si comparem humans i bacteris actuals, també podem fer aquest recorregut, però ens n’hem d’anar tres mil cinc-cents milions d’anys enrere.

Un altre tòpic: la selecció natural és el triomf del més fort.
—Fa temps, hi havia una etiqueta publicitària, molt bonica, d’un anís que es deia ‘del tigre’: s’hi veia un tigre atacant i ferint un mico. És ben sabut que la imatge de l’etiqueta de l’Anís del Mono és una caricatura de Darwin. En tot cas, i encara que pot semblar que un tigre hauria de prevaldre sobre un mico, l’Anís del Tigre ha desaparegut [ampli somriure], s’ha extingit. Bé, vull dir que no és la força, el tret que explica la supervivència, és la capacitat d’adaptació a unes circumstàncies. I aquesta adaptació pot ser una variació irrellevant als nostres ulls però crítica per a determinada espècie en determinat moment i en determinades circumstàncies. Associar la supervivència amb la força és simplista i prou incorrecte: no representa la realitat.

Trenquem un altre tòpic i afirmem que sí que hi ha llibres que transformen el món?
—Sense dubte, hi ha llibres que ens fan: com a persones, com a cultura o com a societat o civilització. En aquest cas particular, com a finestra que ens obre una perspectiva que trenca amb la tradició de considerar els humans com a éssers superiors que han de dominar la natura. De tota manera, ja fa més de cent cinquanta anys que es va publicar i no estic segur que haja penetrat prou en la cultura en general, més enllà de l’estricta aplicació científica d’aquestes idees.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.