El viatge de Gonzalo Boye al cor de les tenebres

La imatge era colpidora: la testa inconfusible de Gonzalo Boye sobreeixint enmig d’una mar policromada de desenes d’acusats asseguts en una de les grans sales de vistes que té l’Audiència espanyola en l’edifici llòbrec de San Fernando de Henares, a prop de Madrid. És una imatge que Boye no ha volgut defugir, perquè, com a advocat, hauria pogut demanar de seure al costat del seu lletrat, Eduardo García Peña. Però, ja que el volien al banc dels acusats, hi ha volgut ser, vestit amb pantalons, americana i corbata blava, no pas amb la toga que sí que duien la desena d’advocats catalans que l’han acompanyat en aquest tràngol. Perquè, a desgrat de la tranquil·litat i la confiança que ha exhibit en tot moment, abans de començar el judici, durant el recés i també a l’acabament de la sessió, l’acusació és molt seriosa i ha arribat viva fins avui, malgrat la fragilitat de les proves. La fiscalia li demana nou anys i nou mesos de presó i la inhabilitació com a advocat.

El mig centenar d’acusats que hi ha en aquesta causa, batejada “operació Mito”, tenen peticions de pena molt altes per delictes contra la salut pública (tràfic de cocaïna, fins a quatre mil quilos intervinguts), d’emblanquiment de capitals i falsedat documental, per exemple. A Boye l’acusen d’haver ajudat a ocultar l’origen il·lícit de prop de nou-cents mil euros que van intervenir a l’aeroport de Madrid a cinc dels acusats el febrer del 2017, quan anaven a Colòmbia; i concretament d’haver falsificat contractes de compra-venda de lletres de canvi. Boye ho nega, afirma que els diners no provenien del narcotràfic, sinó d’una de les persones a qui els hi van intervenir i que li va demanar ajuda per a recuperar-los perquè els volia invertir en els seus negocis. Hi ha proves de l’acusació que trontollen, i n’hi ha que pràcticament són invalidades amb documentació de darrera hora que ha aconseguit d’aportar la defensa de Boye.

Un judici gros, per narcotràfic i amb molta gent acusada. Ingredients típics per a enviar-los tots a la seu fosca de l’Audiència espanyola, que de lluny estant sembla un tros gegant de carbó deixat caure al bell mig dels carrers bruts i quadriculats del polígon Las Fronteras de San Fernando de Henares. És un indret isolat on costa de trobar res que no siguin naus industrials, un aïllament ideal per a dur-hi malfactors, a un cop de cotxe de la presó d’Alcalá-Meco, amb l’aeroport a tocar i amb molt lloc per a aparcar.

I, cercant aparcament, una hora abans de començar el judici, un cert trànsit de primera hora, amb uns quants cotxes de luxe esporàdics, Jaguars i Mercedes de gamma alta i semblants, encreuant-se amb tràilers enormes que sortien a distribuir o que arribaven a descarregar. Expectació mediàtica pel mediàtic Sito Miñanco, que és el malnom de José Ramón Prado Bugallo, el presumpte cap de la trama, però sobretot interès per l’advocat de Carles Puigdemont.

Un núvol de càmeres i fotògrafs a la vorera de davant de l’entrada de l’edifici, que just acaba d’obrir les portes, i dos agents de la policia espanyola fent guàrdia. Més presència policíaca als voltants, algunes furgonetes fent ronda, però discretament. Un conductor empipat que fa sonar el clàxon per tant periodista que és a punt de ser atropellat i finalment, a la vorera de davant, l’arribada de Boye, que tomba la cantonada que porta a l’entrada del tribunal acompanyat de la plana major de Junts, Albert Batet, Míriam Nogueras, Jordi Turull, Laura Borràs, i el president Quim Torra.
 

I tot seguit es troba amb el grup d’advocats catalans que li han vingut a donar suport, i despleguen una pancarta amb la inscripció “Never surrender” (‘No et rendeixis mai’) i una estelada. Un dels agents, molt empipat, els recrimina que s’estiguin allà, a tocar de l’entrada, i els fa anar a l’altra vorera, on hi ha la premsa. Però abans els advocats, tots convenientment togats, es planten al bell mig del carrer, amb la pancarta desplegada i acomiadant-se de Boye. Hi havia Jordi Domingo, Agustí Carles, Judit Rossell, César Lagonigro, Dolors Alegre, Isa Castell, Càndid Jornet, Pere Grau, Eva Rocafiguera, Olga Amargant, Jordi Cabré i Elena Gaju.

Tots han entrat tot seguit al tribunal i han estat presents a la sala de vistes on es fa el judici. I allà, entre tants acusats, Gonzalo Boye, adés escrutant la sala adés mirant al mòbil.

El judici ha començat tard, amb el jutge Guevara perdent la paciència fàcilment, com és habitual en ell. És el jutge del judici del 17-A, que ja va causar polèmica pel seu tracte despectiu envers els advocats i en general envers tothom qui prengui part en el concert que ell dirigeix. Avui ha rebut fins i tot la lletrada de l’administració quan ha vist que no l’havien avisat que hi havia algun dels acusats que faltava. Resulta que no ha vingut perquè sembla que ha fugit, i ja han dictat l’ordre de crida i cerca contra ell.

Guevara ha ventilat molt ràpidament el primer tràmit del judici, el de les qüestions prèvies, com si això s’hagués de fer així, perquè és on els acusats exposen les vulneracions de drets. Però ell sí que ho fa així, la mà al front, els ulls tancats, com cansat, i fent un gest de “passa, passa” amb la mà, “vinga, el següent”. Quina murga, els drets fonamentals vulnerats. L’home veu quaranta-set acusats davant seu i pensa que això –que de moment es preveu que acabi ben entrat el gener– no s’acabarà mai.

I quan arriba el seu torn, l’advocat de Boye proposa la nul·litat de les proves obtingudes per la policia quan va entrar al seu despatx i a casa seva, i se li van endur el mòbil, i van copiar tot el seu correu professional durant onze anys, inclosa documentació molt important sobre la seva estratègia de defensa que va elaborar quan va veure que un parell de mesos abans un altre dels acusats era alliberat després d’haver demanat de declarar voluntàriament i d’haver-lo incriminat. Premi per haver disparat contra un tal Gonzalo Boye. I el tal Boye va veure-les venir, va preparar un quadre amb tot allò que deia aquell acusat, Puentes Saavedra contra ell, en una columna, i tot allò que ho desmuntava, en una altra. Doncs això també s’ho van endur en l’escorcoll, i ho va tenir la policia i la fiscalia i finalment ho van tenir tots els advocats de totes les (infinites) parts implicades en la causa quan se’n va alçar el secret.

“Sóc aquí per haver fet la meva feina com a advocat. El mateix fiscal que té aturada la investigació del cas Koldo és el que va demanar que s’intervinguessin totes les meves comunicacions advocat-client, i nosaltres hem plantejat que això havia vulnerat el secret professional i el dret de defensa”, ha declarat Boye quan ha acabat la sessió. “És una acusació totalment especulativa i contra això hem aportat més proves objectives i científiques que demostren que els fets no són com diu la fiscalia, que sosté l’acusació amb una única prova: un presumpte assassí que va canviar la seva declaració en canvi de sortir en llibertat.”

Boye s’aferra a la contradicció de la prova reportada pels fiscals contra ell amb tots els documents que ha anat aportant, fins avui mateix, que desmenteixen aspectes fonamentals de l’acusació. Serà un judici dur. El primer policia a testificar ja l’ha assenyalat, dient que ell era un dels advocats conxorxats amb els capitosts de la trama per emblanquir els diners de la droga. Sorprenia que li costés recordar el nom de Boye, “l’enemic públic”. “González… Boye?” Ah, no, Gonzalo Boye. Hi ha cap policia espanyol avui que no sàpiga qui és Gonzalo Boye?

La resolució de tot plegat en forma de sentència és incerta, trigarà molts mesos a arribar i no serà pas ferma, però tant Guevara com els fiscals com els policies són de l’equip rival de Boye. I és així, amb (gairebé) tots els elements en contra, que comença el viatge a les tenebres de Gonzalo Boye.