Juan Álvarez pare de Pedro Álvarez

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

‘Cada vegada estic més orgullós que em diguin antisistema. “Anti” aquest sistema, que només defensa l’elit i la burocràcia i abandona el poble.’ Juanjo Álvarez es defineix com un lluitador de carrer, que sempre ha estat implicat en mil causes, molt conegut entre el moviment veïnal de Barcelona. Fa vint-i-vuit anys que brega, juntament amb la seva família, en la lluita de la seva vida: aconseguir que l’assassinat del seu fill, Pedro Álvarez, no resti impune. El principal acusat d’aquell crim comès a l’Hospitalet de Llobregat, un agent de la policia espanyola, va ser empresonat preventivament durant sis dies i, en acabat, posat en llibertat. Malgrat que el cas es va reobrir anys després, no ha arribat mai a ser jutjat i és a punt de prescriure.

Dilluns l’Audiència de Barcelona va refusar el recurs de la família i no reobrirà la investigació perquè considera que ja ha prescrit per al principal investigat i que s’han exhaurit els esforços d’investigació. Tot i la mala notícia, ni la família ni la defensa no es consideren vençuts: ahir van presentar un recurs al Tribunal Suprem espanyol per no perdre ni un dia fins que el cas prescrigui del tot, d’ací a tres mesos. Parlem amb Juanjo Álvarez, que veu molt clarament que la lluita continua, tant per a aclarir el cas del seu fill com per a denunciar tots els casos d’impunitat policíaca que fa anys que resten silenciats. Álvarez té una fortalesa, una persistència i un coratge admirables, i alhora és també una persona encantadora, afable i amb les idees molt clares: ‘Jo no em rendiré. Lluitaré fins al final.’

Com esteu ara, després de la darrera notícia sobre el cas?
—No ens ha agafat del tot per sorpresa, veient l’actitud que van tenir a l’Audiència de Barcelona. S’havia convocat una vista que teòricament era pública, però finalment van prohibir l’entrada de familiars i de mitjans. El nostre advocat, Benet Salellas, va dir que havia copat la majoria del temps. Per tant, al·legacions de fiscalia, ben poques… Personalment, crec que entre fiscalia i jutges ja havien parlat sobre què havien de fer, perquè és incomprensible que una vista pública es tanqui. L’emprenyada és majúscula, veient la seva incompetència, però no ens sorprèn. Entre la família ens donem el màxim suport, el coratge no ens falta. Dilluns vam fer cinquanta anys de casats, i és quan em van donar la notícia. M’ho van amargar força, però no van aconseguir d’amargar-m’ho del tot…

Juan Álvarez pare de Pedro Álvarez

Com encareu la lluita d’ara endavant?
—La lluita continuarà, per més traves que hi posin. I crec que la superarem, sobretot pel suport que rebem del carrer. Hem presentat un recurs al Suprem. Després queda el Constitucional i Europa, esgotarem totes les vies. També volem fer denúncia social contra els ens públics, que se suposa que ens han de representar, però que no ho fan. Nosaltres ja no volem agafar l’assassí i prou, sinó saber què va passar i què hi ha darrere, perquè cada vegada creiem menys la versió que s’ha donat, veient el comportament que té la judicatura, la fiscalia… Creiem que hi ha alguna cosa molt grossa darrere l’assassinat. No crec en les casualitats, i aquell dia Pedro no havia de ser al carrer a aquelles hores. L’únic àpat que fèiem tots junts era el sopar. Aquell dia no es presenta i és el dia que el maten…

Com van anar els fets aquella nit?
—Cap a la una de la nit Pedro i la seva xicota travessaven un carrer. Va venir un cotxe a tota velocitat, que va haver de frenar per no envestir-los. Llavors la noia i el conductor es van insultar mútuament. El conductor va sortir, va clavar bufetades a la noia i la va tirar a terra. Pedro va anar a defensar-la i l’home el va agafar pel braç, el va posar contra el cotxe, va treure una pistola i va disparar-li al cap. És la versió que nosaltres tenim. També que l’acompanyant del conductor, una dona, va cridar: ‘No ho facis, no ho facis!’

Heu explicat que el tracte que vau rebre després als jutjats no va ser bo. 
—Dies després de l’enterrament, el secretari del jutjat ens va dir que no teníem el dret de rebre cap mena d’informació. Jo vaig agafar una emprenyada de por. És un trauma que no desitjo a ningú. Que després de tot el que et passa et diguin això… Has d’anar a buscar un notari per aixecar una acta notarial per després buscar un advocat i donar-li poders perquè et representi. Tot això dura uns quants dies. Durant aquests dies aquest element va estar detingut. Quan el meu advocat podia entrar en acció el van deixar anar…

'La lluita de Pedro continuarà, per més traves que hi posin'

En principi, semblava que hi havia moltes proves contra el principal acusat, l’agent de la policia espanyola, però després el cas va fer un tomb i la jutgessa el va deixar en llibertat. Què va passar?
—L’acusat va ser reconegut en una roda de reconeixement, coincidia en l’aspecte físic que havien descrit els testimonis, dos dels nombres de la matrícula del seu cotxe coincidien amb els dos nombres que recordava la noia, tenia el mateix cotxe que havia fugit… I l’arma que va matar Pedro era una arma que utilitza la policia, això és al sumari. Pel que fa a la roda de reconeixement, la noia la van venir a buscar a l’enterrament. Eren cap a les onze del matí i la van tenir a la prefectura fins a la una de la matinada… Parlem d’una noia molt jove, amb l’estat d’ànim que podia tenir en aquell moment. Malgrat tot, no va dubtar ni un segon a marcar l’acusat. Però si no interessa allò que has dit, comencen a fer-te dubtar, fins que va arribar un moment que els va veure tots iguals. Vam tornar a demanar una roda de reconeixement i ens la van denegar perquè ens van dir que ella ja coneixia l’acusat. Hi han posat totes les traves possibles, han rebutjat sistemàticament les proves…

Quines altres irregularitats us vau trobar?
—No van acordonar la zona del crim ni van aïllar res. No es va fer res! Si al primer moment no es fa res, tot desapareix. I el cotxe, que era una prova pericial fins que el cas es tanqués, va ser destruït l’any 2002. Va ser abandonat a Badalona i el van destruir a consciència, perquè no es pogués investigar més.

Juan Álvarez pare de Pedro Álvarez

Ningú de la policia no va mostrar interès a investigar més a fons?
—Crec que la brigada de policia no ha investigat mai. L’única persona que hi ha tingut interès ha estat un tal Lacasta, que llavors era cap de la brigada d’investigació criminal de Barcelona. Li vaig donar un nom perquè investigués sobre l’acompanyant de l’assassí. Al cap d’uns quants mesos em va dir que no podia continuar investigant perquè l’havien ascendit. Jo, en canvi, crec que el van degradar perquè no investigués més. Enrique de Federico, cap superior de la policia a Barcelona, em va demanar què buscava. Em va dir que qualsevol altre pare s’hagués assegut a plorar. ‘Jo no sóc qualsevol altre pare’, li vaig dir. ‘Han matat el meu fill i tinc tota la vida per a plorar-lo, però per a agafar al seu assassí no sé quant temps tinc…’ Jo vinc de la lluita del carrer. Tota la meva vida he lluitat, i amb la lluita de Pedro amb molta més ràbia i coratge.

De fet, vau fer una vaga de fam i després es va reobrir el cas. Les investigacions, però, van anar encaminades a uns altres individus. Com va ser?
—No sé qui les va fer fer, perquè els indicis estaven sobre el mateix individu. Van portar dos membres de la Guàrdia Civil per uns camins que no tenien res a veure amb el cas: que si un cementiri de cotxes que portaven unes persones de l’est d’Europa, que si un havia dit no sé què a la presó… No sabem qui va fer anar la investigació cap aquí.

Abans ja havien investigat una altra persona, a més del principal sospitós.
—Sí, els primers dies. Volien carregar el mort a un professor d’autoescola del Prat que tenia permís d’armes perquè era tirador olímpic. Quan vaig fer la vaga de fam aquest home em va dir que l’havien tingut cinc o sis dies al calabós sense donar-li menjar ni res gairebé perquè es declarés culpable.

També heu parlat d’amenaces. De quina mena?
—Quan va passar tot, veient que no cessàvem en la lluita, ens van començar a trucar a totes les hores de la nit. Vaig anar al jutjat i ho vaig dir. Em van dir que em canviés de telèfon. Vaig preguntar de què em serviria, si qui trucava eren ells… Ara no truquen de nit, però sí de dia. Despenges i no respon ningú. A mi em van despatxar de la feina suposadament perquè s’havia de remodelar la plantilla, però a un encarregat se li va escapar que era perquè portava massa problemes. La meva dona ha rebut amenaces i el meu germà l’han seguit.

'Veient que no cessàvem en la lluita, ens van començar a trucar a totes les hores de la nit'

Un dels principals arguments de la defensa és que amb la tecnologia actual es podrien revisar les proves, però l’Audiència de Barcelona ho ha refusat. 
—Sí, i que diguin que la tecnologia no ha avançat no se sustenta…

També heu demanat que els Mossos d’Esquadra es facin càrrec del cas perquè són els qui tenen potestat a l’Hospitalet, perquè aquests últims anys han resolt casos difícils amb noves tecnologies i perquè és una mala praxi que un cos policíac investigui un membre del seu cos. 
—Sí, però el jutjat no vol que s’investigui. Els Mossos em van dir que ells estaven disposats a fer el que calgués, però que si el jutge no dóna l’ordre en teoria no es pot fer res. Però jo crec que podrien… Hi ha un desinterès normalitzat i jerarquitzat.

Juan Álvarez pare de Pedro Álvarez

Quin paper hi han tingut en tot el cas els polítics?
—Al congrés Pilar Rahola va presentar el 1993 una pregunta que va ser rebutjada per falta de formulació. Encara esperem que ens diguin com s’ha de formular… M’agradaria preguntar on són els polítics que van signar actes institucionals a favor d’aclarir el cas, com ara Ada Colau, Jaume Asens, Núria Marín, Gerardo Pisarello… On és Gabriel Rufián? Li va demanar a Juan Ignacio Zoido si coneixia el cas, però ara hi ha ministres nous… Pisarello va ser el primer que em va obrir les portes de l’ajuntament, vint-i-tres anys més tard. Això li ho agraïm, però només han fet una moció de suport. Ningú no ho ha volgut saber res mai. Ni Jordi Pujol, ni Pasqual MaragallTeresa Cunillera fa uns anys em va rebre, però res més… No es poden posar tots al mateix sac, però la majoria menteixen molt.

I els mitjans?
—Hi ha un documentari de l’any 1993 que s’havia d’emetre a Antena 3 que va ser segrestat, mai no s’ha arribat a emetre, tot i que nosaltres l’hem passat a molts llocs. Tot el sistema és còmplice… Ara té molta repercussió un documentari nou, Nosotros no olvidamos. La pròxima projecció la tenim el dia 15 a la CGT de Barcelona, després el 16 a l’Ateneu Llibertari de Gràcia i el 17 a la Bisbal d’Empordà.

Un documentari que ha vist la llum gràcies, també, a la vostra persistència. Com heu viscut aquests vint-i-vuit anys de lluita?
—Quan va passar vaig estar quatre o cinc mesos en xoc. No m’ho creia… Les primeres mobilitzacions les va organitzar el meu germà, amb una cinquantena d’entitats, perquè jo era molt conegut als moviments veïnals. Es va fer una cadena humana, una tancada a l’església de Sant Martí… Quan vaig agafar les regnes vam crear l’Associació contra els Abusos de Poder i el 1995 vam fer una gran manifestació, la primera que sortia de la plaça de la Universitat. Llavors van començar a agafar respecte al moviment de Pedro. També vam fer una vaga de fam de divuit dies acampats davant el jutjat. No he volgut que cap partit polític utilitzés el cas. És una lluita del carrer per al carrer, que ha despertat molta solidaritat i suport mutu. El suport de la gent és allò que sempre ens ha donat força per a continuar endavant, perquè sols poca cosa podríem fer.

A la Plataforma Pedro Álvarez no heu denunciat només el cas de Pedro, sinó molts més. Per què?
—És inqüestionable que no és tan sols el cas de Pedro, que ha quedat impune. N’hi ha molts més: Toni Cordero, Juan Andrés Benítez, Jonathan Carrillo, el cas 4-F, Mustapha al-Marrakchi, Idrissa Diallo, Wandi Ferreira, Sergio Escobar, Juan Pablo Torroja, Iassir el-Younossi, Bolan… Ens deien que això no tenia res a veure amb el cas de Pedro, però tots tenen una cosa en comú: intervenció d’un cos de policia amb resultat de mort. Tenim una infinitat de casos en què la justícia s’inhibeix clarament. Només durant l’octubre del 1993 hi ha una llista llarguíssima d’abusos de poder per la policia. Com voleu que no tinguin privilegi els policies, si són els qui defensen l’elit i mantenen el sistema? Com voleu que lluitin contra ells?

'Hi ha tota una sèrie de casos que tenen una cosa en comú: intervenció d'un cos de policia amb resultat de mort'

Què en penseu del corporativisme en els cossos de seguretat, que no ajuda a aclarir aquests casos?
—És una cosa que no he entès mai, de cap sector. Si hi ha una ovella negra s’ha de treure, per la imatge que donen. Ningú no és exempt de fer una barbaritat, però si algú la fa s’ha de netejar per tenir un mínim de credibilitat. Si ho van tapant, demostren que tots són iguals.

Després de tota aquesta lluita hi ha més consciència de la importància de lluitar contra la impunitat de la policia?
—És inqüestionable. Hi ha un infinitat de casos que han aconseguit de fer callar, però amb el de Pedro no ho han aconseguit. No sé si mai arribarem a resoldre el cas, però és cert que arran de la seva lluita la gent s’ha atrevit a denunciar més, a sortir més al carrer. Es va sortir al carrer amb el cas Esther Quintana, per exemple, quan sobre altres casos anteriors no s’havia dit res. El de Juan Andrés Benítez també n’és un reflex. La nostra lluita s’ha sostingut. Hem persistit i hem estat coherents.

Què creieu que hauria de canviar perquè casos com el de Pedro no es repetissin?
—Hauria de canviar tot el sistema, que el considero corrupte, caduc i prevaricador. Cada vegada estic més orgullós que em diguin antisistema. ‘Anti’ aquest sistema, que només defensa l’elit i la burocràcia i abandona el poble. Aquests senyors es manifesten de manera prepotent, amb poca empatia. No sé si quan fan el jurament juren impartir justícia o impartir el codi penal a partir de la seva manera d’interpretar-lo. La jutgessa que va tancar el cas, María José Magaldi, buscava un ascens. Va ser ascendida després del cas de Pedro. Al cap de dos o tres anys va passar a formar part de la secció novena de l’audiència provincial. Un ascens meteòric… Ningú no té cap interès que aquest cas s’investigui. Jo no em rendiré. Lluitaré fins al final. Tant si s’acaba tancant el cas com si no, els mitjans que ells tenen per a fer-me callar ja els saben: o agafar l’assassí o venir a buscar-me a mi.

Juan Álvarez pare de Pedro Álvarez

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.