Josep Ramoneda és filòsof i periodista. Primer vinculat al PSUC, fou durant molts anys un dels referents intel·lectuals del PSC, però en canvi ara votaria sí a la independència. De fet, diu que el 27-S va votar la CUP. Assegura que el republicà Carod-Rovira va ajudar-lo a sentir-se còmode en aquest camp, perquè és dels primers que va dir que es podia ser independentista sense ser nacionalista. I ell, de nacionalista, no ho és. Ramoneda durant molts anys va ser el director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i ara és el president del Grup 62, escriu als diaris Ara i El País i dirigeix dos projectes que li fan una il·lusió especial: la revista de pensament la Maleta de Portbou, i l’Escola Europea d’Humanitats. El senyor Ramoneda rep VilaWeb al seu estudi del carrer de Ganduxer per valorar l’actualitat política, el Grup 62 i el periodisme.

Comenteu-me aquesta frase extreta d’un article vostre de l’Ara, si us plau. ‘Els que havien de ser motors de canvi han quedat atrapats en el vici d’un estil de governança que els està igualant molt de pressa als seus adversaris.’
—Sí. Trobo que als nous, els de Podem, els ha faltat cintura. No estic segur que els surti bé la jugada. Podem tenia dues opcions. Una, intentar estirar cap al govern de coalició d’esquerres. I crec que aquí s’ha equivocat perquè ha tingut massa pressa a tallar. I l’altra opció, que deia ‘siguem astuts i deixem que PSOE i Ciutadans governin, ens abstenim, i des de l’oposició lluitem per l’hegemonia a l’esquerra. Crec que es podien fer les coses d’una altra manera. Ho he trobat a faltar. Barallant-se entre ells, creant crisi interna resolta d’una manera molt fosca… Això volia dir parlant dels vicis.

Una altra: ‘Els emergents no sembla que hagin debilitat gaire la força neutralitzadora del sistema’. ‘No es pot’, doncs?
—S’hauria de poder. Però és veritat. Dit això, Podem ha fet una aportació, com Barcelona en Comú: demostrar que es pot portar a l’escena política sectors socials que representava que no hi tenien lloc. Hi ha uns moviments socials que decideixen de fer el pas a la política, els surt bé i trenquen el bipartidisme. Ara es posa a prova la resistència del bipartidisme. Aquestes segones eleccions em semblen importants en aquest sentit: si hi ha una possibilitat d’obrir joc i de posar més veus sobre la taula, i donar resposta a la gent que ha portat una certa expectativa. Aquí hi ha una dada que ningú no té present. Des que Podem ha fet el salt a la primera línia de la política s’ha acabat la conflictivitat social en aquest país. Han baixat una barbaritat les mobilitzacions socials de tota mena. Què vol dir això? Que la gent encara confia.

Hi ha gent que ho veu com una crítica. Podem ha buidat el carrer.
—Cert, si no passa la prova llavors haurà estat simplement una desmobilització. Una prova més de la capacitat de succió del sistema.

Josep Ramoneda
Ramoneda, en una imatge d’arxiu (fotografia: ACN).

—També dieu que ‘del nacionalisme en pot sortir el feixisme, però també l’estat republicà francès’.
—És clar. La història ho demostra. En contra del discurs reiteratiu i pesat que el nacionalisme és el germen inexorable del feixisme. Molt bé. Una cosa és que el feixisme es recolzi en un discurs de caràcter nacional, i una altra que això sigui un determinisme. A la nació francesa ha estat el marc de la cultura republicana francesa. I això també és nacionalisme. Més que això: l’estat nació és la forma sobre la qual s’ha construït la democràcia parlamentària moderna.

La darrera frase: ‘Els que parlen castellà saben que socialment parlar català és bo per a ells.’
—Sí. Una de les coses que s’ha aconseguit en aquests temps, em sembla que és objectiu, és que a la societat catalana el català sigui llengua d’estatus. Quan he estat en algun lloc que la gent m’ha vingut a demanar feina, per exemple, els castellanoparlants em parlaven en català. I quan el meu fill, de jove, jugava a futbol jo l’acompanyava i parlava amb els pares; a Badalona, per exemple. Doncs jo parlava als pares en castellà, i em responien en català gairebé sempre.

Dieu que un govern de concentració PP-PSOE seria el pitjor per al sobiranisme. Per què?
—Perquè ens fa entrar dins un carreró inacabable i sense sortida. És evident que Catalunya té un sol instrument: el vot. Hi ha un famós editorial del Financial Times just després del 27-S (que va ser llegit interessadament per uns i altres) que per mi deia la cosa més elemental del món: amb aquest resultat encara no heu aconseguit l’autoritat moral per a exigir un referèndum. Amb això diu: el dia que aconseguiu un resultat que sigui manifest, aquell dia tindreu autoritat moral. Per mi era claríssim que l’editorial deia això. Catalunya no té capacitat coercitiva, no té complicitat internacional i no té complicitat en el món financer. Ara, si d’alguna manera o altra demostres que tens el vot, llavors se suposa que Europa haurà de dir: escolti, faci alguna cosa.

Tiraríeu pel dret?
—El problema de tirar pel dret és que et porta a una situació sense sortida. Imaginem-nos que d’aquí a quinze mesos comença la desconnexió. Què passa l’endemà? No passa res. És l’angúnia que em feia el 9-N, o el 27-S, quan alguna gent que em trobava em deia: dilluns, independents! Home, que es pensa que la delegació d’Hisenda haurà tancat? La guàrdia civil haurà marxat? Conec el país i no m’imagino uns milers de persones ocupant la plaça de Catalunya fins que rebenti alguna cosa. No m’ho imagino. S’ha de ser conscient de les relacions de força. Una vegada, en Solchaga em va dir una maldat que té un punt de veritat: Catalunya és l’únic país del món on ser independentista surt gratis. Aquest és un dels perills d’aquest país: pensar que és gratis. I això no és gratis.

Hi ha gent que ha anat a la presó pel fet de ser independentista.
—Sí, però poquets.

Va haver-hi fa poc un manifest de gent que venia del PSUC, com vós, que s’havien passat a l’independentisme. Sou un d’aquests també?
—Si hi ha un referèndum a Catalunya sobre la independència jo votaré que sí. Ho he dit més vegades: en principi jo voto l’esquerra i, de les esquerres, al partit que proposi la independència. No em sap greu de dir-ho perquè ja ha sortit a alguns diaris i ho va publicar Gregorio Morán a La Vanguardia: jo a les autonòmiques vaig votar la CUP.

La CUP, vau votar?
—Com que els altres anaven amb Convergència… A un amic d’ERC vaig dir-li: escolta’m, m’ho heu posat d’una manera que si vull votar esquerres he de votar la CUP. Que a sobre em prometen com a propina que faran fora el Mas. Ha! No crec que hi torni, però sí, sí. Vaig votar la CUP. Jo ja tinc una edat que em puc permetre vots ocasionals, diguem-ne.

Segurament em vaig començar a prendre seriosament la independència quan a la campanya del 2003 Carod-Rovira va exposar allò que jo en dic la 'laïcització de la independència'. És a dir: jo no sóc nacionalista, jo vull un estat propi

Ramoneda ha votat un partit independentista. Si mon pare aixequés el cap, no s’ho creuria.
—Vols dir? No ho sé. Jo sempre he estat ideològicament antinacionalista, però en el sentit negatiu de la paraula. No contrari a reconèixer una nació. I ho continuo essent. El discurs nacionalista em resulta pesat, diguem. I sempre he votat en l’àmbit de l’esquerra. Segur que la tradició del PSUC pesa. Però a mi em va semblar molt interessant, i segurament em vaig començar a prendre seriosament la independència, quan a la campanya del 2003 en Carod-Rovira va exposar allò que jo en dic la ‘laïcització de la independència’. És a dir: jo no sóc nacionalista, jo vull un estat propi. On s’ha de firmar? Vaig trobar que amb aquest home, en aquests termes, m’hi entenia. Crec que en Carod segurament no ha estat un bon polític, però sí un gran ideòleg.

Carod, Rufián, etc. Independentistes sense els quatre avis d’aquí. Aquests treuen de polleguera l’equip rival.
—Hi ha un punt de reconeixement de la realitat, i ja es tracta d’això. En això de la independència o hi va tothom, o no hi va ningú.

Valoreu-me Ada Colau, si us plau.
—És allò que s’anomena un animal polític. Jo alguna vegada he dit que la sensibilitat que he percebut en ella només l’he vista en Jordi Pujol i Felipe González. És d’aquella gent que quan els parla gent com jo, del món intel·lectual, ja veus que els importa un ou. Però, en canvi, tenen la capacitat que, de tot allò que dius, hi ha una cosa a la qual potser tu no donaves gens d’importància, que ells se l’agafen i la transformen. I fonamentalment m’ha passat amb aquests tres. Té dots. Ara, necessita un entorn més sòlid. Tant de majoria municipal com d’estructura pròpia. I crec que ha de fer el pas de la paraula a l’acció. El projecte de ciutat l’ha anat apuntat, però encara no es veu. Aquest salt l’ha de fer. I aquest salt implica potenciar la política dels barris, però també trobar elements de dinamització de la ciutat, que, sense negar els actuals, no han de ser necessàriament els mateixos.

A Colau li passa factura la indefinició en la qüestió de Catalunya o al seu públic això no l’afecta?
—Jo crec que no està mal situada. És patent que si un dia s’arriba a una situació es decantarà del costat de la independència genèricament. La independència en el sentit del referèndum. I que dirà sí en aquest referèndum. A mi m’ho sembla. No en tinc cap dada objectiva, i ho dic pel tipus de discurs que fa.

Vós vau militar a Bandera Roja?
—Sí.

I què hi feu en un consell d’administració? No hauríeu d’estar en una cooperativa?
—[Riu.] Fa molts anys, eh? I el consell d’administració on sóc és del Grup 62. Una editorial. No és cap multinacional, diguem-ne.

Grup 62, per a tenir perfil propi, ha de marxar del grup Planeta?
—Això és impensable. Planeta n’és l’accionista principal, amb el 79% de les accions. Impensable, inviable.

Si per alguna raó vaig acceptar de presidir Grup 62 és per si puc contribuir al fet que mantingui un paper central en l'espai cultural català. 62 estava per tancar fa 15 anys. Ara per fi s'ha estabilitzat

On el veieu, el futur del grup?
—Si per alguna raó vaig acceptar de presidir Grup 62 és per si puc contribuir al fet que mantingui un paper central en l’espai cultural català. 62 estava per tancar fa quinze anys. Ara per fi s’ha estabilitzat. Amb un deute acumulat, però és viable. Cosa que no era segura no fa ni cinc anys. Ha tingut un paper important i s’ha de procurar de no perdre’l. Això vol dir que continuï essent referent en el món literari. I en llocs més complicats i difícils, també, com el de l’assaig. I que és molt difícil, perquè en català, castellà i el que vulguis, l’assaig és complicat.

Potser al món anglosaxó és més fàcil?
—Mmmm. França. És espectacular. No només d’assaig. El llibre en general. L’endemà dels atemptats de París es van vendre milers d’exemplars de ‘París era una festa’, de Hemingway. A quin país li passa? A França. Com que es va dir molt que era un atac a les maneres de viure en el terreny de la diversió, doncs, mira, els va agafar per aquest llibre. En tenia les xifres, i era espectacular. Allà hi ha una tradició. I amb l’assaig no té color. Aquí 3.000 ja és molt. Allà, 30.000 exemplars venuts no és estrany.

Escriviu opinió al diari Ara i a El País. El País era la Bíblia de certa esquerra. Potser ha deixat de ser-ho.
—El País pateix el mateix mal que la resta de grups mediàtics: el desconcert de cap on ha d’anar. Aquí s’ha imposat la idea que el paper s’ha mort. I ara què? Perquè el món digital no acaba de monetitzar prou. Per tant, el paper encara és necessari. I això val per a Le Monde, The Guardian i The New York Times. A banda, i molts periodistes estrangers t’ho expliquen, quan s’ha renovat la redacció s’ha trencat la línia entre el redactor sènior i el jove. En resum, que El País ara és un diari molt important en un context de diaris en crisi.

I la relació de l’amo d’El País, Cebrián, amb els ‘papers de Panamà’, com la valoreu? Pot ser una estocada?
—No. En aquesta societat aquestes coses s’amortitzen molt fàcilment. Es gira full.

M’ha xocat molt que prohibeixi a la gent del grup Prisa de participar en La Sexta.
—No ho sé. No ho sé.

Vós llegiu en paper o per internet?
—Encara tendeixo a llegir en paper. Però cada vegada menys. Avui mateix encara no he anat a buscar els diaris. Però el dissabte tinc l’hàbit de comprar Le Monde Weekend, Financial Times Week-end i el New York Times Week-end en paper, en un quiosc d’aquí al barri. I a Begur, el cap de setmana hi ha una llibreria que també els té.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb