Josep Murgades: “El català pot acabar essent una llengua de cultura sense ús social”

El catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona Josep Murgades publica 'Escrits sobre Noucentisme', compilació d'estudis de tota una vida · Parlem amb ell de la seva trajectòria, marcada per la literatura, la llengua i la universitat

VilaWeb
Joan Safont Plumed
21.06.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El professor Josep Murgades (Reus, 1951) es va jubilar l’any passat com a catedràtic de filologia catalana a la Universitat de Barcelona. Ara acaba de publicar Escrits sobre Noucentisme, sobre una etapa de la història cultural i política de Catalunya a la qual ha dedicat mitja vida. De tota manera, la curiositat de Murgades no s’ha centrat tan sols en Eugeni d’Ors, a qui va dedicar la tesi, i el moviment literari que va promoure, sinó que l’ha dut des de la literatura medieval fins a les darreres generacions literàries. Alumne de Gabriel Ferrater i deixeble de Joaquim Molas, ha fet classes també a l’Estudi General de Lleida i a la Universitat de Ratisbona, a Alemanya.

Traductor de l’alemany i cofundador de la revista els Marges, que continua dirigint, va redactar el manifest “Una nació sense estat, un poble sense llengua”, que va aixecar polseguera pel diagnòstic i el pronòstic sense pal·liatius sobre la llengua, que avui dia sembla premonitori. Hem quedat amb el doctor Murgades a l’Ateneu Barcelonès, per parlar de Noucentisme, de la universitat i de la llengua, entre més qüestions.

Les Edicions de la Universitat de Barcelona acaben de publicar els vostres Escrits sobre Noucentisme, temàtica a la qual heu dedicat més de mitja vida.
—Vaig començar a interessar-me pel Noucentisme per esperit de contradicció. Formo part de la primera promoció d’estudiants de la Universitat Autònoma, que havia estat una creació del règim, però es va acabar convertint en un centre molt esquerranós i progressista. A Filologia hi havia molta fascinació pel Modernisme i les Avantguardes, però jo, tot i que em considerava i em considero d’esquerres, em vaig sentir atret pel Noucentisme.

Un Noucentisme amb mala premsa…
—Llavors, com ara, se’l tenia com una cosa de dretes i decadent. A les classes de Joaquim Molas havíem parlat d’Eugeni d’Ors, de qui vaig llegir un aforisme on deia que el primer deure del paisatgista és no formar part del paisatge. Com que no formava part del paisatge noucentista, era la persona indicada per a estudiar-lo amb el distanciament propi de provenir d’una altra òrbita. A partir de llavors el Noucentisme ha estat el meu camp de referència, d’una manera equànime, deslliurat de fílies i fòbies. No tinc els noucentistes a la tauleta de nit!

Eugeni d’Ors, objecte de la vostra tesi doctoral, continua al purgatori?
—Al món espanyol, on va anar a parar perquè aquí el van defenestrar, se l’anomenava “Eugenio Dos”, perquè el número u era José Ortega y Gasset. I per al món català era un caragirat. No es tracta de justificar-lo, però sí que l’hauríem de comprendre. En pocs dies se’l va fer fora de totes les institucions de la Mancomunitat i se’n va anar a l’altra banda perquè s’havia de guanyar la vida. I a Madrid no se li va perdonar mai el seu origen català.

Després de quaranta anys, quina percepció en teniu, de l’estudi del Noucentisme?  
—Per comparació amb els estudiosos que s’han dedicat al Modernisme i les avantguardes, el Noucentisme sempre ha estat una ventafocs. El Noucentisme no va ser tot flors i violes i romaní, va ser un dels períodes més trasbalsats de la història de Catalunya. Però va aportar uns fonaments que fins fa quatre dies n’hem anat vivint. Els qui ataquen el Noucentisme carreguen en contra d’Ors, Pompeu Fabra i Josep Carner de manera analfabeta i l’acaben convertint en una diana per a tertuliaires, que ni en saben res, ni en volen saber res ni en poden saber res.

Parlàveu del vostre mestre, Joaquim Molas. Què en vau aprendre?
—A banda dels seus coneixements i de la seva capacitat d’engrescar i d’obrir nous horitzons, en Molas era una persona que sabia escoltar. Nosaltres només érem uns pipiolis i ell, en canvi, ens feia cas, no ens interrompia ni ens volia enlluernar. Aguantava les nostres sortides de to, les nostres ximpleries i impertinències.

Com a estudiant de la primera promoció de la Universitat Autònoma, vau tenir de professor Gabriel Ferrater. Què ens en podeu dir?
—En Ferrater ja era un mite amb potes. La fascinació que exercia sobre tots nosaltres era total i absoluta. Tenia una intel·ligència enlluernadora, uns coneixements extensos i intensos i, alhora, anava revestit d’una aurèola d’outsider. Tots els qui el vam tenir de professor en tenim un gran record. Tant a l’aula, com a les tertúlies del Mesón de Sant Cugat. Li agrada el tracte amb la gent jove.

En vós hi ha una singularitat, el vostre germanisme. Com va ser que us decidíssiu a aprendre alemany?
—El mateix dia que em vaig matricular a la Universitat Autònoma també em vaig matricular al Goethe Institut, que llavors era al carrer de la Diputació, entre Balmes i rambla de Catalunya. També va ser per esperit de contradicció. Tots havíem estudiat francès i l’anglès començava a sonar, i vaig decidir d’apuntar-me a alemany. Això em va permetre d’anar-me’n quatre anys, durant la Transició, a la Universitat de Ratisbona, com a lector d’espanyol i català. Em sento molt vinculat al món germànic.

De fet, heu traduït grans noms de la literatura en alemany. Us n’ha quedat cap per traduir?
—He traduït Kafka, Goethe, Thomas Mann, Hermann Hesse, Thomas Bernhard, que em va xuclar el cervell, perquè és algú que es complau a caragolar la sintaxi alemanya, ja prou complicada. Kafka te’l xucla d’una altra manera: no té un alemany caragolat, sinó que, atesa la dimensió simbòlica de la seva prosa, et trobes amb el dubte de què et vol dir exactament. Ara em plauria traduir els aforismes de Schopenhauer.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Us vau jubilar com a catedràtic de la Universitat de Barcelona l’any passat amb la lliçó “Esbós d’escrits que ja mai no escriuré”. Us ha restat cap recança?  
—Si hagués tingut temps, hauria volgut aprofundir en allò de què parlo a la darrera classe. Però un ja té setanta anys i arriba un moment que cal ser conscient dels límits. Començant pels temporals. Continuo escrivint algun article, si me’l demanen; tanmateix, ja no puc endegar les intuïcions que assenyalava.

Ben segur que heu observat canvis a les aules amb el pas dels anys.
—La universitat s’ha burocratitzat enormement. L’adveniment d’internet no ha simplificat la paperassa, sinó que l’ha multiplicada. S’ha perdut la llibertat de càtedra, que es prestava a abusos, però que donava un marge de llibertat del qual ara no es disposa.

I els alumnes, com han canviat?
—Una anècdota trivial: quan el juny del 1968 em vaig examinar de Pre-universitari a la Universitat de Barcelona, no van deixar entrar un estudiant perquè no duia corbata o una estudiant perquè duia pantalons i no faldilles. Ara, sovint no saps si vénen de fer la Pica d’Estats o de la platja. A banda d’això, la massificació ha comportat una baixada del nivell. A les facultats de lletres trobem estudiants que hi aterren de rebot, sense haver fet cap lectura per gust, pel seu compte.

Sou més aviat apocalíptic o integrat sobre el futur de la universitat?
—La universitat persistirà, no vull profetitzar l’apocalipsi. Però, arreu del primer món les universitats es van convertint en empreses. I les empreses aspiren, legítimament, a guanyar diners.

No voldria deixar passar la qüestió de la llengua. Vau redactar l’anomenat “manifest dels Marges”, l’any 1979. Us va sorprendre la reacció que va generar?
—Com he dit, els anys de la Transició els vaig passar a Alemanya, però recordo que l’any 78, quan vaig venir, vaig descobrir que era una llufa. Tot i la democràcia, la llengua entrava en un procés de recessió. Vaig redactar el manifest a Ratisbona i va acabar sortint el novembre del 1979. Va provocar un gran cacau. Ens van dir moltes coses; així i tot, valia més pensar que brams d’ase no arriben al cel. Ara, hi va haver un personatge que al Llibre de l’any de 1980 –que llavors publicava Edicions 62–, ens va equiparar amb els feixistes italians. El mateix personatge va formar part dels primers governs de Felipe González, en els anys que els GAL segrestaven, mataven i enterraven en calç viva!

Ara que l’alarma sobre el futur de la llengua és compartida, diríeu allò de “jo ja ho deia”?
—Tant de bo que no l’haguéssim encertada tant! No reclamo cap mena de justícia retrospectiva. Fins i tot penso que cal fer autocrítica, com en l’èmfasi que vam posar en l’obtenció de grans mitjans de comunicació. Perquè, al mateix moment que ha crescut l’oferta en català, ha augmentat l’oferta en espanyol. I no es pot parlar de si el català desapareixerà o no, si no ho enquadrem en el marc d’un conflicte amb una llengua mastodòntica que de fa segles només aspira a fagocitar-nos.

Quin futur li espera a la llengua?
—Depèn, en primera instància, dels catalans. I si hi ha catalans que es diuen independentistes que creuen que en una Catalunya republicana i independent el català i el castellà han de tenir el mateix rang o que, per captar segons quin vot, s’ha d’afeblir l’exigència del català; o si, per comoditat o botiflerisme, es passa directament a l’espanyol, malament rai. No s’hi val, llavors, a fer victimisme, si mercadegen amb la llengua!

Proposeu de fer “objecció de llengua”.
—Fer objecció de llengua vol dir parlar l’espanyol només per plaer o per obligació, i servir-se sempre del català a Catalunya en tot moment. Una cosa és que et trobis la Guàrdia Civil en un control de carretera i t’apuntin amb el naranjero, però, si no és el cas, per què he de parlar espanyol a Catalunya?

En les entrevistes que us van fer amb motiu de la vostra jubilació, l’any passat, dèieu que la vitalitat de la literatura catalana no es corresponia amb la que tenia la llengua. Tenim el risc d’acabar amb una literatura sense llengua?
—Aquest procés és el de la llatinització. Podem tenir una gran cultura literària, mentre una llengua va essent gradualment substituïda. Què va passar amb l’occità? La literatura catalana actual està molt bé, però si compares la puixança amb la situació recessiva de la llengua pel que fa als usos pràctics, hi ha un gran contrast. Si no s’aconsegueix d’anivellar aquesta situació, podríem acabar com el llatí, essent una llengua de cultura sense ús social.

Ara que esteu jubilat, recuperareu el temps que no heu pogut dedicar a la muntanya?
—No desisteixo de tornar a la muntanya. Perdre’m pel Pirineu o passar una setmana sencera al Montsant, que és la meva muntanya de referència.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes