Josep Maria Pou: “Els meus plans són retirar-me”

  • Entrevista biogràfica a l'actor i director que aquest novembre compleix vuitanta anys

VilaWeb
Josep Maria Pou, dimecres passat al centre de Barceloa (Foto: Adiva Koenigsberg)
Andreu Barnils Adiva Koenigsberg (fotografies)
06.07.2024 - 21:40
Actualització: 08.07.2024 - 11:07

Josep Maria Pou (1944) és l’actor total i definitiu. Nascut a Mollet aviat farà vuitanta anys, té una carrera artística impressionant. Premi Nacional de Teatre (2004), Premio Nacional de Teatro (2006), Premi Gaudí d’Honor (2017), quaranta anys de carrera a Madrid, i vint a Barcelona, fent teatre, cinema, televisió i ràdio, que la seva gran passió és el periodisme. Home de veu i tècnica actoral que marquen, seus són personatges que recorden generacions senceres: des del Rei Lear de Shakespeare amb Calixto Bieito, a Torvald Helmeral, el marit masclista de Casa de Nines, passant pel Manel Garcia d’Estació d’enllaç, Roy Cohn d’Àngels a Amèrica amb Josep Maria Flotats i l’inspector Ferrer de Policías. En aquesta entrevista feta al centre de Barcelona, Pou explica que tot i tenir ofertes que li donen feina per a cinc anys més (aquesta tardor s’estrena la pel·lícula La família, en què fa de Jordi Pujol), Josep Maria vol retirar-se. I vol fer-ho en silenci.

Josep Maria Pou. Actor.

Fareu aquest novembre vuitanta anys. Quins plans teniu?
—Retirar-me. S’ha de ser molt realista. Et vas fent gran, ho has d’assumir. Hi ha una cosa que t’avanço ara: el dia que jo em retiri ningú no ho sabrà. Vull guardar-me el plaer, plaer molt personal, del dia que jo faci l’última funció dalt d’un escenari, o rodi l’últim pla davant d’una càmera, només ho gaudeixi jo, només ho sàpiga jo. Seré l’únic que sabré que aquella funció que estic fent és l’última. I quan acabi me n’aniré a casa com un dia normal, però sabré que allà s’haurà acabat. És una cosa que em guardo per a mi, per a mi sol.

Sou nascut el 1944 a Mollet. La vostra mare a què es dedicava?
—Mestressa de casa. Venia de pagès de Lliçà de Munt, es va casar amb el meu pare que era de Mollet, i es va dedicar a la criança. Va tenir quatre fills: Vicenç, jo, Montserrat i Núria. El Vicenç va morir i en aquest moment, i em deixa una mica garratibat, sóc el més gran de la família.

I quin tipus de família era? Una família de pagès, obrera, catalanistes, no catalanistes, republicans?
—Era una família molt coneguda a Mollet. Vaig néixer al carrer Jaume I número 87. Els meus avis tenien dos negocis, una botiga d’ultramarins molt gran, molt ampla, molt ben assortida, i una empresa de transports en una casa de tres plantes de poble. Quan jo vaig néixer els dos negocis ja estaven tancats, però la botiga existia amb els seus taulells, les seves vitrines plenes de pots de vidre, la seva màquina de triturar cafè (el joc infantil més gran que mai vaig tenir), la caixa registradora, etc. Totes aquestes coses eren els materials amb els quals els germans jugàvem.

I el pare era obrer.
—El pare s’havia encarregat de l’empresa familiar de transports fins que va tancar i llavors es va haver de col·locar en una empresa, de conductor, que tenia la seu aquí a Sant Andreu. Però la seva gran passió era ser arxiver. El meu pare guardava a casa tota la història de Mollet i gran part de la història del Vallès Oriental. En aquest moment, a l’Ajuntament de Mollet hi ha tot un arxiu històric que es diu Arxiu Martí Pou.

Quins valors us van transmetre?
—Es parlava molt poc de la guerra. Amb el temps vaig saber de manera molt concreta que durant la guerra a casa havien tingut amagada una persona notable del poble, i això havia unit molt a les dues famílies. La gran herència que em van deixar els meus pares és una casa on hi havia una biblioteca. Allò era un tresor brutal. Allà va néixer la meva passió per la lectura. Va arribar al moment que treia tots els llibres, un al costat de l’altre, i els havia vist tots. Hi havia molts llibres de teatre (jo de petit anava al teatre cada diumenge a Mollet amb tota la família; la fila 4 era assignada a la família, que el meu pare era un dels responsables del teatre). En aquella biblioteca vaig fer un petit descobriment que durant un temps em va intrigar molt, respecte de la situació política. Vaig descobrir una caixeta petita en una calaixera amb unes xapes de cartó, que deien “Sóc del Mollet neutral” [en castellà]. Això em va quedar a mi molt gravat. He de dir que estaven noves per estrenar.

Josep Maria Pou. Actor.

He llegit que cada dia anàveu a esperar el tren que tornés el vostre pare de treballar per poder llegir la premsa que ell duia.
—Sí, a casa es llegia molt la premsa. Estic subscrit a La Vanguardia, El Periódico i El País. Cada dia em passo una hora i mitja llegint premsa. I si he quedat a les nou, em llevo a les set. I el que més m’interessa és l’opinió de certa gent que s’han guanyat la meva confiança.

Per exemple?
—Enric Juliana, Màrius Carol, López Burniol, que és una persona que mereix molt de respecte. He estat durant dotze anys fent una columna setmanal per a El Periódico. Si no arribo a ser actor, hauria estat periodista. Volia ser periodista, vaig lluitar per ser periodista i vaig fer tot el possible per començar a treballar com a periodista.

Què vau fer, per a ser periodista?
—Mira, anar a la Universitat Laboral de Tarragona quan les mutualitats donaven beques per als fills dels treballadors. Vaig anar-hi que devia tenir catorze o quinze anys, a fer el batxillerat. Vaig crear una emissora de circuit intern que mitjançant els altaveus es retransmetia a tots els dormitoris i a totes les dependències de la residència d’estudiants. Cada nit, quan tothom se n’anava al llit i es tancaven les llums (perquè hi havia un règim no militar, però un règim molt disciplinari), començava a fer programes de ràdio, llegia notícies, posava discos. La meva vocació era arribar a ser un periodista com Joaquín Soler Serrano, Iñaki Gabilondo, Luis del Olmo, aquesta mena de periodista global.

I a Tarragona, què vau estudiar?
—A Tarragona jo no volia continuar per acabar sent pèrit industrial ni enginyer i em va semblar que el millor era intentar suspendre. I els professors es quedaven bojos. “Què li passa? Un alumne tan brillant!” L’últim any vaig caure tant que vaig perdre la beca i em van fer fora, que era el que jo volia.

I on vau anar?
—Vaig fer la mili a Madrid, a la secretaria particular del ministre de Marina. Pedro Nieto Antúnez. Era un íntim amic de Franco. Tenia totes les tardes lliures i el primer que faig és anar-me’n a l’escola oficial de periodisme, a veure si em puc matricular. Em van dir que no podia fer-ho el mes de gener. Me’n vaig també a l’escola oficial de ràdio i televisió i em diuen exactament el mateix. Però a l’Escuela de Arte Dramático sí que tenien finestres obertes per poder-hi entrar cada trimestre. Hi havia assignatures que es deien tècnica de veu, preparació de la veu, dicció, pronunciació i vaig pensar que això em servirà molt quan tornés a Barcelona a fer ràdio. I amb aquest motiu em vaig matricular. Però amb cap intenció de ser actor ni de dedicar-m’hi.

I mira, seixanta anys de carrera.
—Pensa que el mes de juny de l’any 70, que jo feia els exàmens finals d’art dramàtic, tenia les maletes fetes per tornar a Barcelona i posar-me a treballar a la ràdio, on ja havia fet algunes coses a Ràdio Barcelona i a Ràdio Nacional. Aquell mateix dia, el director del Teatro Nacional María Guerrero, José Luis Alonso, em diu: “Escolta, m’agradaria comptar amb tu.” Decideixo que allò és un senyal que he d’aprofitar. I allà comença la meva carrera d’actor. I per això vaig ser a Madrid quaranta anys, pràcticament.

Josep Maria Pou. Actor.

Frase: Sondheim! De rodillas!
—Sóc un gran afeccionat al teatre musical. Tinc encara uns set mil discos o vuit mil de teatre musical. I vaig fer durant vint anys un programa de ràdio sobre teatre musical. I va ser en aquest programa on va néixer la frase “De rodillas!” Sondheim em sembla el gran mestre i el revolucionari del teatre musical.

Quants personatges deveu haver fet?
—En aquest moment porto estrenades unes 60 obres de teatre. Són poques. Hi ha actors que a les meves alçades n’han fet ja 200. Jo faig una obra de teatre i dura dos anys, o dos anys i mig, l’explotació. Unes 50 obres de teatre vol dir 50 personatges de teatre, molts més a televisió i cinema.

Algun que porteu al cor?
—Hi ha personatges que porto més al cor perquè són els que han construït la meva carrera, i que m’han ajudat a pujar un esglaó.

Per exemple?
—El de Casa de Nines, d’Ibsen, que vaig fer al Teatro de Bellas Artes de Madrid, l’any 1982. El personatge del marit, un personatge molt desagradable, perquè és un dels primers exemples al teatre de masclisme extrem. Vol tenir la dona tancada a casa, com si fos una nina. Aquell personatge em va colpir molt, em va afectar molt, i va ser molt reconegut.

Un altre?
—A Coronada y el Toro feia un personatge que es deia el Hombre Monja, que era meitat home, meitat monja. Meitat ministre del govern de l’Opus i meitat Macarena. Era ja un transsexual en aquella època.

I aquest per què us va fer créixer?
—Perquè era un personatge amb una enorme dificultat exterior, una espècie de transsexual que em va obligar a sortir d’una zona de confort, a perdre la vergonya, a créixer com a actor. Em va obligar a trencar moltes cadenes de vergonya, de pudors, que és fonamental.

Josep Maria Pou. Actor.

No vau actuar en català fins l’any 1987.
—Vaig venir a Barcelona contractat per la televisió per fer una sèrie sobre la novel·la de Josep Maria de Sagarra Vida privada, en què faig de Frederic de Lloberola, que dirigia en Francesc Betriu, una coproducció amb Itàlia, França i amb grans noms internacionals. En una entrevista al diari dic que sóc català, perquè la gent no sabia que jo era català, perquè quan venia a Catalunya, feia teatre en castellà, i me’n tornava a Madrid. I em truquen per a fer un text de Pirandello en català. Aquest és el que m’obre les portes del teatre català, que Flotats em crida de seguida. I llavors, faig un personatge fonamental que és el Roy Cohn, d’Àngels a Amèrica, que inaugura el Teatre Nacional de Catalunya.

I aquest per què us fa créixer?
—Perquè era assumir la responsabilitat d’un espectacle compromès políticament, socialment, i perquè era un personatge que necessitava una autoritat dalt de l’escenari. Va ser la primera vegada que vaig sentir que tenia poder. Un actor ha de manar des de dalt de l’escenari. Ha de tenir poder, autoritat. I tot això ho vaig sentir aquell dia.

Com es nota aquest poder?
—Es nota quan tu fas un silenci, o quan tu et quedes callat al mig d’una frase, i el temps s’atura. Com dic sempre, el públic està com si begués de la teva mà. Pots fer el que vulguis amb ell. Aquí és on notes que tens poder dalt de l’escenari. Tu com a actor, i aquí ve la prova que fas d’autoritat, has de saber com tractar aquell públic. Si hi ha un públic inquiet, el que has de fer és parar-lo i fer més pauses, i baixar el ritme. Fins i tot et diria, abaixar una mica el to de veu, de tal manera que obliguis el públic a callar i a escoltar-te.

Quin seria l’últim personatge que us hagi marcat una mica, o que us hagi fet créixer?
—El rei Lear, que vaig fer amb el Calixto Bieito. El primer Shakespeare que feia. Ha estat, per a mi, la meva graduació d’actor. Jo em deia: “Ara sí que em crec.” Perquè he portat molt de temps una càrrega de tipus psicològic, la síndrome de l’impostor.

Perdoneu?
—He tingut la síndrome de l’impostor durant molt de temps. Sí, fins al rei Lear, pràcticament [Pou tenia 60 anys]. 

Qui em va parlar de vós amb elogis és Joel Joan, tan diferent de vós políticament, i tant de respecte que us teniu.
—Amb en Joel, per descomptat, no combreguem amb moltes coses, però no vol dir que jo sigui l’oposat. Ho he dit sempre, jo no he tingut mai ni tinc un sentiment separatista, independentista, portat a l’extrem. Crec en les condicions singulars, per parlar de l’actualitat, de Catalunya, sí. Però no crec en el camí que s’ha pres últimament. Però amb en Joel, a qui admiro molt, ens uneix la passió. Fem les coses amb passió.

Heu estat durant anys director artístic del Romea, el Goya i el Latina.
—És a dir, teatres d’una empresa privada, Focus. L’única empresa privada que ha considerat que els seus teatres han de tenir un director artístic. L’obligació del director artístic consisteix a donar personalitat específica a aquell teatre. Ho vaig aprendre tot al Teatre Goya. Vaig voler que el Goya s’inaugurés amb Els Nois d’Història, que va ser un èxit molt gran, una funció que parlava del valor de l’educació, la cultura i la poesia. Em semblava que era una declaració d’intencions. La cabra o qui és Sylvia?, on va debutar Pau Roca, és un altre espectacle que ha marcat la meva vida brutalment, perquè allà vaig ser productor, director, traductor, vaig assumir-ho tot. Si hi ha un producte a la meva carrera que és essencialment Pou, totalment jo, tant per bé com per mal, és La cabra.

Josep Maria Pou. Actor.

L’última: per què coneixem tan poc de la vostra vida privada? Parelles, no parelles, fills, no fills?
—Perquè separo molt la vida privada de la vida professional. Puc estar-me catorze hores, quinze hores en un teatre assajant, fent dues funcions, i arriba un moment que arribo a casa, tanco la porta, m’hi recolzo i dic, uau.

Però si jo us demano, per exemple, heu tingut sort amb l’amor?
—Mira, a mi la veritat és que no m’agrada gaire parlar d’aquestes coses. T’ho dic sincerament. Sóc molt reservat. Et diria quasi que em fa vergonya, em fa pudor. Jo no ho vaig decidir, ha vingut marcat a la meva vida. Sóc una persona amb una vida personal crec que molt plena. He tingut èpoques amb parella, èpoques sense parella, no tinc fills. No he sentit la necessitat de formar una família. Sóc un personatge, també és veritat, i això m’ha marcat, molt solitari. No sé si per biologia o psicologia.

Potser és l’alçada. Què feu, dos metres?
—No, 1,95. Més ben dit, feia 1,95 a la meva època d’esplendor. Lògicament, era tímid i em feia vergonya perquè tothom em mirava. I em vaig inventar un mètode, quasi psicològic, de superar la timidesa. I saps què feia? Pot resultar risible. Els diumenges o dissabtes a la tarda, les cafeteries de Barcelona s’omplien de gent berenant. I jo agafava, per exemple, Rambla de Catalunya, i m’obligava a entrar a totes les cafeteries, i fer veure com si estigués buscant algú. Veia que tothom em mirava i en el meu interior em deia: “Sí senyor, sí senyor, té tota la raó, quin paio més alt.” I tornava a sortir i em ficava al portal següent. I sortia, i el següent. I sortia, i el següent.

Josep Maria Pou. Actor.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor