José Antonio Martín Pallín és un d’aquests lletrats i magistrats que el judici contra els presos polítics ha convertit en tertulians i entrevistats recurrents. El seu testimoni té un valor especial perquè va ser jutge de la sala segona del Tribunal Suprem espanyol, que aquests dies jutja els dirigents independentistes. A pocs minuts caminant del tribunal, a l’anomenada milla d’or del barri de Salamanca, aquest jutge gallec ens rep al despatx d’advocats en el qual treballa actualment. Manté l’opinió de sempre: no hi ha rebel·lió ni sedició, i el judici és un pas més en la ‘criminalització innecessària d’una activitat política’.

Com vàreu començar la vostra carrera?
—En la meva època era l’escola judicial la que convocava les oposicions. I en cada convocatòria s’oferia un nombre de places per a fiscals i per a jutges. Llavors, en la meva convocatòria en van oferir cinc de fiscal i deu de jutge. Per una sèrie de raons –més aviat sociologia urbana– en els primers números de l’oposició s’escollien places de fiscal perquè normalment t’enviaven a una capital de província en lloc d’anar a Calamocha, com li va tocar al que anava darrere meu i que va triar plaça de jutge. És clar, als anys seixanta, imagina’t haver d’anar a Calamocha, a Terol, i sense que hi hagués bones comunicacions. Jo vaig triar d’anar Tenerife. A més, el meu preparador era fiscal, això també em va influir.

I com és que vau entrar de magistrat al Tribunal Suprem?
—Vaig estar vint-i-tres anys a la fiscalia, però al cap de poc vaig venir a Madrid, on he fet tota la meva carrera. Concretament va ser l’any 69. Llavors, el 1989, vaig ingressar com a magistrat del Tribunal Suprem en el torn per a juristes, reservat a advocats de l’estat, notaris, professors d’universitat i fiscals. I m’hi vaig estar fins que em vaig jubilar.

Quina etapa heu gaudit més?
—Doncs crec que tots dues coses m’han proporcionat grans experiències. Com a fiscal, el millor ha estat de veure el dret en viu. És a dir, jo acusava però a la banqueta dels acusats s’hi asseien persones de carn i ossos, que veies que tenien mare, familiars, i que l’abraçaven. Això em va acostar molt a la sociologia criminal. I després el debat viu del judici oral, amb l’interrogatori, el contrainterrogatori… No eren judicis com el d’ara, amb aquesta transcendència, sinó coses de la vida diària. I com a jutge, és clar, com que vaig entrar directament al Suprem, no vaig tenir l’experiència del jutge instructor, que és el que també veu ja al minut u com es crea el cas. Cal tenir present que en el Suprem, no com al cas d’ara, l’acusat no hi va mai. I, per tant, mai no li veia la cara, només als seus advocats. No veia el dret en viu com quan era fiscal.

Es guanya bé la vida un jutge?
—Doncs jo crec que no. Es tracta d’una feina en la qual s’han de reunir una sèrie de qualitats, entre les quals saber una mica de dret, estar format. Tens responsabilitat, però també has de tenir valor i fortalesa d’ànim perquè el bombardament de la premsa pot ser ferotge. Llavors, hi ha judicis paral·lels, i tot això fa que el jutge hagi de tenir  resistència. I si un país ha de tenir bons jutges, ha de tenir un bon sistema de selecció –que aquí no hi és–, i un bon sistema de remuneració, –que aquí no hi és tampoc.

Quina és la mancança del sistema de selecció dels jutges?
—L’aberració és que tenim un sistema memorístic, t’has d’aprendre de memòria moltíssims temes. En la meva època, ni més ni menys que 522. Ni un ni dos. Però no solament has de tenir memòria –fet que em sembla una aberració, perquè avui en dia més amb les bases de dades que tenim–, sinó que a més havies de tenir un cronòmetre a disposició, perquè si et passaves del temps establert et desqualificaven.

Una vegada un jutge em va dir que calia ser un magnífic lloro.
—Exacte. Jo ho substituiria per un sistema en el qual el candidat sigui avaluat pels seus coneixements i una experiència acreditada. No podem importar el sistema anglès, que exigeix deu anys de professió d’advocat per a ser jutge, però podríem importar l’alemany, que és mixt. Hi ha una part de la carrera de dret que és molt forta i, si la superes, llavors fas un recorregut per tots els poders de l’estat: l’administració pública, el parlament, notaries, registres, jutjats. I així et van avaluant. I al final, quan superes la nota de l’examen d’estat i l’avaluació, segons les ofertes d’ocupació pública, doncs pots entrar com a jutge.

Què us sembla Manuel Marchena com a jutge?
—Curiosament ha seguit, gairebé, una trajectòria similar a la meva. Primer fiscal i després magistrat. Ja a la carrera de dret va obtenir el premi extraordinari. Hi he coincidit força i és una persona molt preparada. Una altra cosa és que fem valoracions diferents. Però bé, en el dret sempre hi ha moltes discrepàncies. Que no hagi presidit gaires judicis, com s’ha dit, no té gaire importància. Fins ara, tal com he vist, gestiona el judici bastant bé. I mira que és un judici molt espinós. Aquests analistes exquisits que diuen que cal fer una defensa tècnica i política, jo no els entenc. No sóc capaç, en un judici d’aquestes característiques, de distingir què és polític i què tècnic, malgrat que l’advocat de Joaquim Forn vagi per un camí més tècnic. Però vaja, són dos conceptes que, per mi, van molt units. Llavors, per aquest motiu Marchena hi ha d’intervenir molt perquè sempre hi ha preguntes capcioses i amb valoracions. Jo fins ara el veig bé.

Les defenses han mostrat descontentament pel fet que Marchena limita les preguntes als testimonis. Considera que només poden indagar sobre allò que ha demanat la part que ha demanat el testimoni. També ho hauríeu fet?
—Això no hauria de ser així i no ho comparteixo. De preguntes no en pot repetir, però això sí. Un cop el testimoni és acceptat, la defensa ha de tenir llibertat total de moviment en les preguntes, encara que es desviï d’allò que ha demanat la part que l’ha proposada.

I que no deixa exhibir proves, documents, gràfics, durant la declaració de testimonis. Com a jutge com hauríeu actuat?
—Ell al·ludeix al fet que ja es mostraran a la prova documental. Jo els vídeos no els deixaria projectar sencers, però en aquest sentit és molt significativa la declaració de Jordi Sànchez, quan va dir que una imatge val més que mil paraules. Jo sí que permetria aspectes parcials dels vídeos. S’ha de donar l’oportunitat als advocats de seleccionar la part que més els interessa. Per exemple, s’haurien pogut mostrar les fotografies on es veuen periodistes a dalt del cotxe en què més tard es van situar els ‘Jordis’. Té valor, no per a demostrar que no hi va haver violència, sinó que als danys dels cotxes hi va contribuir molta gent.

Tenint present que Marchena vol enllestir el judici abans de les eleccions, creieu que l’accelera excessivament?
—No, i ara. Sempre que hi ha un judici amb molts testimonis, els anomenats macroprocessos, tots els tribunals solen fer una mena d’escaleta, com es diu a la televisió. Però la realitat és la realitat i, per exemple, Millo va declarar més de tres hores, i a l’escaleta era previst que hi intervingués mitja hora. Però és que és impossible de controlar i preveure un judici així. No hi ha dubte que es vol acabar el judici abans de la campanya. Ara, que s’aconsegueixi, ja es veurà. Cal considerar que falta molt, i entre les coses que falten hi ha els al·legats finals, al quals Marchena s’ha referit constantment. No crec que llavors limiti el temps i serà generós.

Fins ara heu vist un procediment jurídic just?
—Si per ‘just’ ens referim al respecte a les regles, és a dir, fent un símil futbolístic, si l’àrbitre ho fa bé, jo crec que sí. Però això no vol dir que el procediment sigui just. Jo hi veig un procediment amb una criminalització innecessària d’una activitat política… Tot això ens costa molts diners. La gent no ho veu, però tenir tot el sistema d’enregistrament i la logística per a desplaçar els presos, que pel cap baix durarà un mes més, doncs és molt car. Ja posats a parlar de malversació, aquest judici també ho és perquè es gasten diners públics. Ja ho he dit, però aquest cas no l’hauria portat a judici. Com a molt l’hauria remès al TSJC per un possible delicte de desobediència.

Amb els testimonis de Millo, Nieto o Pérez de los Cobos, a parer vostre la rebel·lió és acreditada?
—Jo és que la rebel·lió no l’he vista mai. Ho vaig dir ja al primer moment. Em sembla un disbarat i allò que va passar no té cap encaixament legal en el dret penal.

I la sedició?
—Aquí es manegen dos conceptes que, fins i tot, em fan gràcia. Un és el que diu que la sedició és una rebel·lió petita. O que la sedició greu és una rebel·lió de baixa intensitat. Em semblen jocs de paraules que no porten enlloc. Davant la conselleria d’Economia va haver-hi un intent, que crec que no va triomfar –per com es veu en les imatges–, d’impedir el compliment d’una resolució judicial. Ni més, ni menys. Qualsevol altra consideració o extensió és fora dels fets. Es van reunir un grup de persones amb l’objectiu de protestar i l’acusació sosté que van sortir per impedir la resolució judicial. Però això només són opinions, perquè la realitat és que la diligència es va practicar. Potser hi va haver desordres públics, però sedició, de cap de les maneres.

Com vàreu veure les declaracions de Rajoy i Sáenz de Santamaría?
—Rajoy va fer de Rajoy. Va fer el seu paper. Ja l’havia fet en el cas Gürtel i ja el tenia bastant assajat. És una persona que al llarg de tota la vida política fuig d’estudi i ho fa bé. Però és clar, amb un judici d’aquesta entitat i amb un conflicte polític d’aquesta naturalesa, a un president del govern li haurien d’exigir més. I Soraya va dir una cosa molt important, que la declaració d’independència no va ser simbòlica. Però és que no n’hi va haver. No es va publicar al butlletí del parlament. És que fins i tot ni es va despenjar la bandera espanyola.

Millo va dir que sí, i que tota la ciutadania, independentistes o no, se la creia.
—Les creences no poden ser base perquè un tribunal penal fonamenti el criteri. Ah, i el ministre de l’Interior va ser patètic. Que un ministre de l’Interior no es faci càrrec de les càrregues demostra la baixa qualitat democràtica d’aquest país. Va desviar la culpa cap al secretari d’estat, el secretari d’estat cap a Pérez de los Cobos, i aquest cap als mossos.

López Garrido, que tampoc no hi veu la rebel·lió, dubta que la causa pugui tenir èxit a Estrasburg perquè el TDEH no entra al fons de la qüestió i només té en compte les qüestions processals, les quals, segons ell, no s’han vulnerat. També ho creieu?
—Jo comparteixo en part això que diu. És cert que Estrasburg es fixa més en les garanties processals i de moment les han respectades. Però més conflictiu és la qüestió de la presó provisional. És clar, és una garantia que pot afectar el dret de defensa. Llavors, per aquí pot entrar Estrasburg i anul·lar el judici. Llavors, també és cert que gairebé mai no entra en el principi de legalitat, és a dir, si la tipificació és correcta o no. Però tampoc no es pot descartar que ho pugui fer.

És a dir, podrien dir que ells no hi veuen rebel·lió?
—Efectivament.

Com penseu que acabarà tot plegat?
—Malament. El mal ja és fet, ja no té remei.

Entenc que parleu de més enllà de la sentència.
—Sí. El fet d’haver començat a criminalitzar un procés que en alguns aspectes, i recalco alguns aspectes, s’assembla al que va passar al Quebec, i que va resoldre el Tribunal Suprem, deixa la situació política sense solució. Un cop s’ha començat la via judicial, ja s’ha causat un dany irreparable, hi ha moltes tensions. Jo crec que més enllà dels dos milions, també hi ha molts catalans indignats, sensibilitzats o dolguts amb el fet que alguns dirigents independentistes haguessin començat una activitat –que a parer meu és completament nul·la perquè és contrària a la constitució– que s’ha convertit en un delicte d’aquestes característiques. Per això als tribunals belgues i alemanys els costa molt d’entendre que una activitat parlamentària i governativa, que va ser això, pugui criminalitzar-se i considerar-se un delicte contra la constitució i el codi penal. I per això van dir que no hi havia rebel·lió. I el senyor Puigdemont no és un fugit, és a disposició de la justícia. Per malversació l’haurien pogut tenir. Però és clar, podia contaminar l’altra causa.

 

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb