Josafat a l’ombra de la catedral de Girona

Jo no sé si la meva besàvia o algú de la seva parentela havien llegit Josafat, però tots havien viscut en aquella Girona que li havia fet merèixer l’adjectiu de levítica, per la presència dominant del clergat –la tribu de Leví era l’encarregada del culte al regne d’Israel– als carrers que avui els turistes ressegueixen cercant les traces del call jueu. Una autopercepció de la ciutat, amb les muralles, les casernes i els militars, la burocràcia…, que la feia sentir inferior davant la liberal i republicana, afrancesada i comercial, moderna i cosmopolita Figueres. D’aquesta Girona en recordo una anècdota explicada per la meva tia i protagonitzada per un capellà que caminava a recules per no creuar la mirada amb alguna meuca del barri xino, que s’estenia al voltant de la catedral i Sant Feliu, en aquells carrers que avui deuen formar part de l’àlbum de fotografies d’algun visitant, on de segur que hi ha alguna botigueta o algun restaurant modern. Uns carrers que motivaven tant l’atracció com el rebuig d’un joveníssim Josep Pla, en aquella edat en què, tal com escriu, vivia en tal pulsió eròtica que era com si la portés sota el braç.

L’escàndol d’una novel·la

En aquesta Girona, tan llunyana i tan diferent de l’actual, convertida en destinació gastronòmica, espai predilecte dels ciclistes i plató de rodatge de sèries de televisió, un escriptor i pintor anomenat Prudenci Bertrana va tenir la gosadia d’escandalitzar aquella ciutat reprimida i provinciana, amb una novel·la de què enguany s’escau el cent vintè aniversari i que acaba de reeditar l’editorial gironina Ela Geminada, amb edició i pròleg de Xavier Pla i lectures d’Adrià Pujol, Clàudia Rius i Núria Bendicho. Novel·la en alguna època obligatòria als instituts, s’ha reeditat unes quantes vegades, i continua essent l’obra més important de Bertrana. Un autor potser no prou present en el nostre imaginari i panteó literari, malgrat que Ela Geminada n’ha recuperat l’obra completa.

Fill d’un petit propietari rural que va ho va deixar –i ho va perdre– tot seguint les carlinades i l’antiga minyona de la llar paterna, va néixer el 1867 a Tordera, on el patriarca havia arribat seguint la partida d’un capitost tradicionalista. El fet d’haver arribat al món en el punt d’intersecció entre les comarques d’influència de Girona –on es formà com a autor– i les de Barcelona –on acabà vivint–, semblava una premonició de la seva vida, tantes vegades trista. Però l’espai de la felicitat serà al mas Espriu, la propietat familiar de l’Esparra, prop de Riudarenes, on és feliç, en contacte amb la natura i els seus homes, temes que es trobaran en la seva obra posterior. Fracassat com a estudiant d’enginyeria, tornà a Girona engrescat per la pintura i s’enamorà de Neus Salazar, nascuda a la província castellana de Conca, i filla d’un militar retirat establert a la ciutat de l’Onyar. Dedicat a l’ensenyament artístic per portar un rosegó de pa a casa, s’integra en la colla de l’Enderroch, la publicació que reuneix inquiets gironins com l’arquitecte Rafael Masó, Miquel de Palol, Xavier Montsalvatge i Carles Rahola, entre més. A quaranta anys descobreix la seva vocació literària. Al periodisme hi entra si us plau per força. La premsa i la política, dins els rengles del catalanisme republicà, li reportaran alguna topada amb la justícia militar, però l’escàndol més sonat serà el que causaran les seves obres.

L’aparentment inofensiu Bertrana va presentar a un certamen literari anomenat Festa de la Bellesa de Palafrugell una novel·la protagonitzada per un campaner de la catedral de Santa Maria, Josafat, un personatge solitari i feréstec tan obsedit per la religió com pel sexe i les bagasses. És gràcies a una de les seves velles amistats en aquest ram que coneixerà Fineta, una noia amb qui viurà una relació obsessiva, violenta i, especialment, sacrílega, amb la seu catedralícia per escenari, i que acabarà amb la mort d’ella. Tot i no guanyar el premi, el secretari del jurat del certamen palafrugellenc, Joan Vergés i Barris, va escriure a la seva memòria:

“Josafat és una concepció grandiosa, magistralment desenrotllada. Son realisme quasi brutal a voltes, apareix com ennoblit, com dignificat per la fantasia de l’artista que ens afalaga l’esperit d’un encís irresistible. El drama intern, violent, intensíssim, la poderosa lluita que es rebolca per l’ànima petita d’aquell cos gegant, d’en Josafat, el campaner salvatge, brutal, luxuriós i fanàtic; l’esclat de ses passions que es desborda en la plenitud de sa bestialitat, topant violentament contra sa consciència rudimentària, endurida de supersticions i fanatisme, tot això ens ho presenta l’autor viu, palpitant, immens, amb un vigor, amb una força, amb un relleu que meravella. En les escenes de seducció en què apareix com el símbol de la temptació carnal, la meretriu impúdica i fastigosa, el cuadro esdevé llotós i repugnant a força de detalls infectes que enterboleixen i profanen la puresa de l’obra d’art. Mes, malgrat això i fins en aquests moments, el drama punyent que batega en l’interior d’aquell home, les violentes convulsions de son esperit aturmentat, que es transparenten en ses accions i en ses paraules, ens suggestionen tan fortament, que ens produeix la noble fruïció de l’art i redimeixen l’obra.”

La miopia de la bona societat gironina

És lògic que, amb aquest argument, la bona societat de la ciutat tres vegades immortal posés el crit al cel, tot i que, publicada primer a Palafrugell i, més tard, a Barcelona, l’obra rutllés fins a esdevenir un èxit. Aquella gent benpensant se sentia atacada en les seves essències, malgrat que l’autor es defensà dient que no va agafar un fet real de la crònica negra –qui sap si protagonitzat per un sacerdot, i no un simple campaner– per escandalitzar ni fer-ne bandera política, sinó per pura passió literària. Tant se valia per als retrògrads, perquè una cosa és que la seva catedral fes ombra als carrers més secrets i prohibits i una altra és que aquell escriptor els posés en relació i denunciés la hipocresia de tot plegat. Només va faltar que amb el seu amic Dídac Ruiz, el peculiaríssim metge psiquiatre que dirigia el manicomi de Salt, publiquessin a quatre mans La locura de Álvarez de Castro, una mena d’estudi psicològic que feia baixar del pedestal l’heroi dels setges de Girona. Amb allò es van acabar de girar la ciutat en contra.

Quina miopia, no veure que, amb aquella història, el modernista Bertrana –que per aquella acumulació d’enemistats va haver de marxar cames ajudeu-me cap a Barcelona– situava la catedral de Girona en la història de la literatura, de la mateixa manera que, mutatis mutandis, havia fet el gran Victor Hugo amb Nostra Senyora de París. El paral·lelisme del nostrat Josafat amb la història del parisenc Quasimodo sembla evident i, llegint ambdues novel·les, hi veus un aire de família. Perquè, en totes dues, el recinte catedralici té la presència callada d’un autèntic protagonista. La catedral, explica Pla, és la fascinant metàfora de la literatura en Marcel Proust o l’obsessió de Claude Monet, pintant una vegada i una altra la seu de Rouen. Però també serà un espai narratiu per excel·lència durant el segle XIX i començament del XX. Són els casos d’Émile Zola, de Joris-Karl Huysmans i de Vicent Blasco Ibáñez. Amb Josafat, la catedral de Girona, tan totèmica amb la seva torre, esdevé un element simbòlic que relliga la història, prohibida, salvatge, destructiva i mortal, que encara avui ens incomoda, com ho fa sempre la bona literatura. Quan travessant el pont de pedra alcem la mirada a la catedral, recordem-nos uns segons de Bertrana, si us plau.