Jordi Dausà és un paio ben plantat. Quan es mou amb la samarreta blanca i els texans, podria ser l’estampa viva d’un d’aquests obrers dignes de Pennsilvània quan tornen a casa després d’una jornada laboral dura a la coberta d’un disc de Bruce Springsteen. Acaba de fer quaranta-cinc anys i, per tant, és l’últim any que se’l pot considerar una jove promesa de la literatura –diu la dita que els escriptors són joves promeses quan els futbolistes ja fa deu anys que fan de comentaristes a la televisió, els que han tingut sort i són capaços de dir un parell de frases amb sentit. No passa res perquè amb De sobte pensa en mi ha deixat de ser una jove promesa per a convertir-se en una realitat sòlida, de pedra picada. Ha escrit la que molts consideren, de moment, la millor novel·la en català dels primers sis mesos de l’any. L’ha publicada a Llibres del Delicte. Molta gent deu pensar que és una novel·la negra. I ho és. Negríssima. Però també és moltes coses més i transcendeix el gènere per enfrontar-nos a les pors, angoixes i vergonyes de l’anomenat quart món: la pobresa latent a la societat que cada dia es va escampant més, com una taca d’oli. Una novel·la d’alt voltatge, amb un narrador sorprenent i ben ambiciosa literàriament. Una obra que consolida un escriptor que és mestre vocacional i a qui s’ha de llegir si es vol saber i entendre el rerefons ocult del país.

L’escenari de la novel·la és una d’aquestes anomenades urbanitzacions terciàries, és a dir, no les de primera línia de mar ni les que es van enfilar una mica més sinó les que eren més lluny de les platges, les darreres que es van fer. Per què?
―Faig servir aquest espai perquè em vaig mig criar en un lloc com aquest, el meu avi hi vivia. La urbanització del llibre no està inspirada en una en concret, sinó en dues. És un espai molt interessant perquè és una terra sense llei: estan deixades de la mà de l’administració i no depenen de cap poble. Molts casos de violència urbana i de violència domèstica passen en espais com aquests, on es planta marihuana des de fa molts anys. Són llocs molt interessants, sobretot per la mena de gent que hi va a parar. La policia no hi va si no l’avises expressament, passa com a molt un cop a la setmana i pots fer una mica allò que vulguis. Tothom calla perquè tothom hi fa tripijocs. Ho coneixia molt bé i ho he aprofitat.

També hi apareix un incendi paorós, semblant als que hem vist aquests dies a diferents llocs del país…
―Moltes vegades aquestes urbanitzacions són rateres autèntiques, es feien com a la gent li donava la gana. De vegades, com ha passat sovint a la zona de les Gavarres, no són urbanitzacions sinó nuclis disseminats. I, és clar, no estan preparades per a res. A Llagostera, per exemple, n’hi ha una dalt d’una muntanya d’on no es podria escapar, sort que ara hi han fet unes pistes. La gent que viu en aquests llocs, o molta gent que hi viu, té una lluita interna amb el foc: d’una banda, en tenen poca cura, i de l’altra, els fa molta por el foc perquè saben que poden estar ben fotuts. Tot i això, fan allò que volen; cremen branques a qualsevol època de l’any i males herbes a la vora de les cases…

I per començar, un protagonista ben potent: un escriptor en hores baixes que fa de negre d’una actriu porno…
―Els protagonistes sempre tenen una bona part de mi…

Voleu dir que heu fet de negre d’una actriu porno?
―No, mai no he fet de negre. Vull dir que he de fer personatges que em siguin propers. Si volgués crear una noia jove, em costaria molt. No tinc aquesta facilitat, per això necessito personatges que se m’assemblin d’una manera o d’una altra. El món del porno mou molts calés i la noia que vol que li escriguin la biografia és inspirada en l’Amarna Miller, que va fer un anunci pseudo-feminista i les feministes se la van apropiar una mica. Em va estranyar perquè el porno no és gens feminista. Les dones són objectes pràcticament, però a la vida passen aquestes paradoxes estranyes.

És una novel·la clarament de perdedors, fins i tot en la relació amorosa incipient amb un antic amor, com si les segones oportunitats no arribessin mai…
―Evidentment que és una novel·la de perdedors i, a més, els grans amors molt sovint són els no corresposts. Aquella noia que t’agradava i a qui potser tu també, però que per circumstàncies de la vida no arribàveu mai a estar junts. Quan ets gran, hi rumies, i et preguntes com hauria anat la cosa si haguessis estat més valent o ella més valenta. Són aquells amors recíprocs, però que no es consumen i que són els grans, els que et permeten pensar què hauria passat. Aquesta segona oportunitat arriba en una urbanització perduda, fora del seu entorn, en un moment molt baix per a totes dues parts. Hi ha la materialització de moltes fantasies que no fem a vida real.

També hi heu fet aparèixer un lumpen gairebé selvàtic. Hi heu posat més pa que formatge?
―No et pensis. Un dels dolents del llibre és clavat a un paio que vaig conèixer i que anava amb una corona d’espines tatuada al cap, un tatuatge que s’havia fet a la presó. En aquestes urbanitzacions hi va a parar una gent tremenda, és l’últim recurs per a molts. És ple de cases buides que són dels bancs d’ençà de fa molts anys o que directament estan abandonades i les ocupen. Imagina quina mena de persones hi viuen. També hi va gent que fuig de tot. Em vaig fer amic d’una parella de lesbianes, ja grans, i els vaig demanar com hi havien anat a petar i em van dir que consumien moltes amfetamines i que si es retiraven a la urbanització, no les tenien tant a l’abast. Fugien. Si l’has feta grossa i t’amagues en un lloc així, si no et delaten, la policia no sap on buscar-te i no et troben si no surts gaire.

Lògicament no hi podia faltar la plantació de marihuana, ara que tot el país n’és ple…
―Jo no sé si ha pujat gaire el consum o què, però en aquests espais he vist moltes plantacions molt ben muntades, amb els sacs d’adob i tot a punt. A muntanya, moltes vegades les divisions es van fer a ull i els límits no són clars. I mira, la gent planta. Hi havia una plantació a la vora d’una casa de la família que ja es va vendre, en un terreny que potser era meu i tot. Una plantació de marihuana és una manera de fer diners molt econòmica. Un laboratori de cocaïna és molt més car, en canvi, això, és regar i ficar adob, no cal un coneixement especialitzat. Qualsevol pallús sap plantar maria.

La vostra novel·la anterior, Lemmings, va tenir un èxit notable i us va col·locar al mig del panorama, per això ara hi havia aquesta expectativa?
Lemmings era la quarta novel·la que feia i provenia d’un deute. Mi m’hauria agradat ser lluitador, però no tinc allò que s’ha de tenir per a ser-ho. Puc dir que sóc un lluitador fracassat que escriu. Les arts marcials van reconduir la meva vida de manera important i tenia un deute amb elles, però no volia escriure una novel·la romàntica, un Karate Kid per a parlar de la redempció, sinó que volia parlar de les llums i les ombres de les arts marcials. El llibre és això, un relat fidedigne que va sortir bé perquè hi vaig posar el cor. En Marc Moreno, l’editor, es va entusiasmar, i si l’editor hi posa de part seva, fa que la gent sigui receptiva cap al llibre. També va funcionar bé perquè aquest tema no s’havia tractat gaire en català.

Abans havíeu publicat Nits de matapobres, una novel·la molt gironina i molt bèstia.
―Efectivament, era un homenatge a la nit gironina. Jo era molt calavera i havia sortit molt i volia fer una crònica de la nit gironina amb una trama pel mig. Va ser un divertiment, un homenatge a quan teníem vint-i-molts o trenta-pocs anys i tot era possible i érem immortals, o ens hi creiem.

Heu trobat el vostre espai literari, la vostra veu?
―Crec que sí. Ara tinc una novel·la a mig embastar i crec que he trobat un estil sense haver-lo buscat. Vas fent i acabes trobant un camí. Potser és perquè em fixo en coses en què ningú no es fixa i ja programo el cervell per veure coses diferents. Entro en un bar i veig el detall i miro el món amb ulls diferents. Em fixo en coses concretes que després apareixen als llibres.

Vau crear un blog mític, Tardes de birres. Què va ser i per què encara continua obert?
―Me l’estimo molt, però ara no és el moment dels blocs. La gent no està programada per llegir llarg a internet, ara tot és molt més curt i més breu. Si vols aprofundir, necessites un mitjà escrit. Pot ser un mitjà digital, que sí que tenen prestigi, però els blocs ja no tenen la tirada que havien tingut. Tardes de birres havia tingut moltes visites, algun post amb milers de visualitzacions i tot, però la gent ja no hi entrava. A la gent li agrada més Twitter. Amb la premsa és diferent, però si no, tot és l’ocurrència simpàtica, la frase o la foto de l’Instagram. Tot i això, em resisteixo a tancar-lo perquè sóc un romàntic.

Aquests darrers temps, la novel·la negra a casa nostra és ben arrelada i fins i tot hi ha un grup ben potent d’escriptors de Ponent. Passa res semblant, a Girona?
―A Lleida, tenen molta més consciència d’allò que són, de pertinença a un grup i més relació. A Girona, tenim relació molts escriptors perquè ens coneixem, però no hi ha un subgrup d’autors de gènere negre ni hi ha hagut mai la idea de fer un sopar o un dinar per a vertebrar-lo i cosificar la cosa. És curiós perquè en som uns quants, però aquí no hi ha hagut mai un festival. A Girona no hi ha hagut aquesta voluntat, que seria perfectament factible, tal com es va demostrar amb el Llibrestiu dedicat al gènere negre, que va ser tot un èxit.

Tornem al llibre. Una cosa que tothom destaca és l’ambició literària enorme que té…
―Quan vaig començar a escriure, explicar històries m’interessava més que no pas fer-ho bé. No tenia tanta cura del llenguatge, volia explicar històries divertides i prou. Ara que m’he fet gran, i en bona part gràcies a la influència d’en Damià Bardera, amb qui som amics, he après que si escrivim en català, també tenim un compromís amb la llengua. No només ens cal diversió salvatge, sinó que hi ha compromís. Per mi ara té tanta importància allò que explico com la manera en què ho faig. A més, aquesta urbanització que faig servir com a escenari és molt catalanoparlant, molt de pagès, i parlen un català molt de per aquí. A Lemmings era més complicat perquè l’entorn de les arts marcials és més castellanoparlant. Ara hi ha molt més compromís amb la llengua.

Cap on va la vostra carrera literària?
―M’agradaria que em cardessin una mica de cas. Ja sé que això que faig no és comercial. Faig una cosa molt més acotada, que li agradarà més a algú de la nostra edat que no a una padrina, però hi ha alguns cercles de cultura que són molt enllà i jo sóc molt aquí. No sé si tota la vida seré un outsider o, tal com diu el meu editor, un underdog –un terme que ve de la lluita–, però si em llegeixen mil persones i em publiquen els llibres, ja estic molt content. Sóc mestre i estic molt content de ser-ho. Potser la meva literatura és massa underground o massa perifèrica, però de moment continuaré per aquí i no crec que em mogui gaire d’aquests paràmetres.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.