Jordi Coca: “Shakespeare era molt prudent… Devia ser de Convergència”

L'escriptor Jordi Coca, professor durant quaranta anys de l'Institut de Teatre, publica 'El teatre de Shakespeare en el seu context', en què situa el dramaturg anglès en l'època que va viure

VilaWeb
Joan Safont Plumed
22.02.2022 - 20:31

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’escriptor Jordi Coca (Barcelona, 1947) ha estat vinculat durant quatre dècades a l’Institut del Teatre. N’és catedràtic emèrit, n’ha estat vint anys professor de Teoria i Literatura Dramàtiques i en va ser director general entre el 1988 i el 1992. Novel·lista i autor teatral, acaba de publicar El teatre de Shakespeare en el seu context (Edicions de 1984), un volum de més de vuit-centes pàgines en què aprofundeix en el sentit primigeni de les obres de William Shakespeare, autor que va explicar als seus alumnes durant anys, tot situant-lo en l’època en què li va tocar de viure, l’Anglaterra elisabetiana.

Dediqueu el llibre als vostres alumnes: “Perquè amb ells he après a llegir Shakespeare.” Però quan el vau llegir per primera vegada?
—És difícil de dir perquè des de nanos hem vist Shakespeare, sigui Romeu o Julieta o Hamlet. Però m’hi vaig posar sistemàticament a partir del moment en què em vaig ocupar d’explicar el teatre elisabetià a l’Institut del Teatre. Per això dedico el llibre als estudiants, perquè gràcies a ells he pogut escriure aquest llibre de divulgació. També m’hi va impulsar l’entusiasme de Josep Palau i Fabre, que em va animar a seguir la idea que Shakespeare té un peu a l’edat mitjana i un altre al Renaixement.

Convidàveu els vostres alumnes a perdre-li el respecte reverencial i situar-lo en una època convulsa, el regnat d’Isabel I i del seu successor, Jaume Estuard, plena de violència, en què floreixen el comerç i el teatre.
—El fals coneixement que tenim de Shakespeare, a partir d’alguns tòpics, és una dificultat per a entrar a la comprensió de l’autor. És com una barrera. Per això els proposava que s’oblidessin de tot i miressin de llegir i entendre l’obra. Per a fer-ho, és útil de situar-lo en un context que et permeti de connectar amb les referències i els acudits que omplen les seves obres. És erroni pensar que la lectura que en fem ara és l’única bona, i que Shakespeare tan sols escrivia sobre conceptes universals, obviant la seva època, les modes, els esdeveniments que va viure, la censura…

Shakespeare era un geni singular o el nom que ha romàs d’una època prolífica en el teatre anglès?
—Hauser ja deia que Shakespeare no feia res diferent respecte dels autors de la seva època, però ho feia més bé. Realment és així. Ni era el que tenia més èxit, ni el més valorat, ni el més pròxim al poder. Era algú amb molt d’ofici.

Shakespeare és un personatge desconegut. Se n’ha dit, fins i tot, que potser no existia i era una creació acadèmica.
—Dels més grans, sempre se’n dubta. Però, per mi, Shakespeare és un noi que va marxar del seu poble després d’haver deixat embarassada una dona més gran i fugint de les pressions que patia la seva família per ser catòlica. I va anar cap a Londres, on es va enrolar en una companyia de teatre i va aprendre a guanyar-se la vida fent allò que feia tothom i allò que agradava a la majoria de la gent.

Dieu que Shakespeare es va saber adaptar a les modes, però també beu de l’actualitat: les guerres, les idees, els conflictes successoris…
—Quan avui un espectador va a veure una obra de Shakespeare, pensa que allò que va escriure és universal i per a tots els temps. Però hem de tenir en compte que escrivia sobre allò que passava, amb la impossibilitat d’oposar-se a la monarquia, als poders fàctics, a la religió i fent allò que podia. Segurament era una persona molt prudent. Tal com dic de broma, devia ser de Convergència! [Riu.] Això li va permetre de viure molts anys en una època molt violenta.


Al llibre doneu les claus de les obres de Shakespeare. A vegades, sorprenents. Romeu i Julieta, el gran drama sobre l’amor entre oposats, en realitat és una defensa del sacrifici necessari per a restaurar l’ordre.
—Els seus versos meravellosos fan de tan bon sentir que no ens adonem que és una defensa de l’ordre. L’ordre i la idea de la legitimitat reial és l’obsessió dels monarques anglesos, que després de la guerra de les Dues Roses temien una guerra civil. Això domina durant tota la vida de Shakespeare.

El mercader de Venècia és una obra sobre la venjança i sobre la clemència, en què treu el cap l’antisemitisme de la societat anglesa del temps de Shakespeare.
El mercader de Venècia és molt curiós: el protagonista no és Shylock, el jueu, sinó Antonio, que confia cegament en els seus negocis marítims i els seus vaixells. És una obra sobre els diners, l’especulació i la burgesia, que apareix en aquella època. Respecte de la qüestió jueva, Anglaterra va expulsar els jueus al segle XIV i l’antisemitisme va impregnar la societat.

Hamlet dieu que no és la millor obra de Shakespeare i, de fet, que la clau és que el seu protagonista era gras!
—Continuem representant Hamlet com un jove atractiu romàntic, quan en realitat a l’obra diu que és gras i s’ofega quan fa esforços. Aquest sobrepès i la dificultat física expliquen la seva indecisió, el seu fer-se el boig, la incapacitat d’actuar…

Otel·lo és una obra sobre l’estrangeria, quan el nou rei d’Anglaterra és d’una dinastia escocesa.
—Com s’entén que un home negre –o bé, molt bru– sigui el protagonista de l’obra, quan a l’Anglaterra d’aquell temps es perseguien els negres, tots els estrangers i, fins i tot, els catòlics anglesos? L’ordre i la legitimitat de la monarquia era per als blancs, no per als jueus o per als negres.

I El rei Lear?
—És una obra plenament política, marcada pel somni de Jaume Estuard, rei d’Escòcia i d’Anglaterra, d’unificar totes dues corones i els seus enfrontaments amb els parlaments de tots dos regnes. A l’obra es planteja què i qui és un rei. Però també és una obra sobre la cura dels vells per part dels fills, que era una qüestió que preocupava molt la societat d’aquell moment.

Finalment, Macbeth, que sempre hem vist com una obra sobre l’ambició de poder, té un rerefons més vinculat al rei Jaume, un home obsessionat per la bruixeria.
—La bruixeria era una obsessió d’aquell temps, i el rei era un entusiasta de les tortures contra aquelles pobres velles, sobre les quals va escriure dos llibres i tot. Però la història de Macbeth era una legitimació dels Estuard, que van pacificar Escòcia després de l’època convulsa en què se situa l’obra.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Si n’haguéssiu de triar solament una, de les obres de Shakespeare, quina seria?
—Escolliria Antoni i Cleòpatra, per l’exemple del foc interior, de la contradicció en un mateix, que Shakespeare pren de Marlowe. Antoni és un home madur, un personatge important de l’imperi romà, però se sent vell i menystingut en aquell racó de món que és Egipte. I ella no deixa de ser reina, però és una dona jove i apassionada.

En aquests anys a l’Institut del Teatre deveu haver tingut molts alumnes que, bé com a actors, bé com a directors, han fet obres de Shakespeare. Els heu anat seguint?
—Han estat quaranta anys i, per tant, he tingut alumnes que són actors, directors, escriptors… Però ja no els veig com a alumnes, els veig com a col·legues que fan coses extraordinàries. Del punt de vista de l’autoria, de la direcció, dels actors i actrius fantàstics, dels escenògrafs, som en un moment fantàstic… Si comparem el teatre català de fa quaranta anys amb el d’ara, no ens en sabríem avenir! Potser falta desenvolupar la dramatúrgia en el sentit de rellegir i interpretar els clàssics.

Parlàvem fa uns dies amb Oriol Broggi i ens deia que, així com Shakespeare s’ha muntat i desmuntat de maneres molt diferents, amb els clàssics catalans hi ha un cert temor o prudència.
—Suposo que és perquè ens ha costat molt d’assumir que tenim una tradició. Perquè sovint ha semblat que un dia, del no-res, va aparèixer Guimerà, després va venir Sagarra i, finalment, Benet i Jornet i Belbel, i que no hi havia res més.

Com veieu l’Institut del Teatre, amb la vostra experiència?
—Hi ha hagut pràcticament una tempesta perfecta, amb una actitud de maccarthisme intolerable i posant tothom sota sospita. He estat quaranta-dos anys en aquella santa casa i no hi passava res que no passés a tots els àmbits de la societat. En tot cas, després d’aquesta patacada forta, es va reconduint la situació. Hi ha hagut una desmotivació que fa que la gent no vulgui assumir responsabilitats, però la nova directora, Sílvia Ferrando, és una persona intel·ligent que pren decisions adequades.

Creieu que s’ha posat en qüestió la tasca de l’Institut del Teatre?
—Les institucions en aquest país són poc respectades. En un país amb solidesa –i potser amb estat– no es maltracten d’aquesta manera les institucions. A França, abans de malparlar del Col·legi de França, haurien de passar coses molt grosses. I l’aportació que ha fet l’Institut del Teatre, especialment des de l’etapa d’Hermann Bonnín, ha estat importantíssima.

Us definiu com a novel·lista. Creieu que la vostra generació literària ha estat prou ben valorada?
—Penso que no, però realment m’és igual. No escric perquè em reconeguin! L’artista entre seixanta anys i setanta, o ha triomfat des del punt de vista de la taquilla i les vendes, o deixa d’existir. I aquí, com que no tenim l’hàbit de pensar en termes de tradició, de recorregut històric i de les coses que consoliden el funcionament de la societat, vivim dia a dia. Sempre hi ha una flor nova, sempre és primavera. Quan la cosa important són totes les estacions. També l’hivern. A més, veig que van desapareixent persones de la meva generació, abans d’hora…

Prepareu alguna novel·la?
—Ara n’acabo una que publicarà Edicions 62 i que es dirà El darrer dia.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes