Divendres passat es va fer el judici oral a dos neonazis de Democracia Nacional, l’organització d’extrema dreta, per haver amenaçat el fotoperiodista Jordi Borràs el 12 d’octubre del 2015 a Montjuïc, Barcelona. Un dels detinguts pels atacs a la Blanquerna de Madrid el 2013, Pedro Chaparro, des de l’escenari de l’acte feixista, va dir el següent: ‘Abans de la marxa hem vist per allà aquella rata, en Jordi Borràs. Us demano a tots que mireu al voltant vostre i, si hi és, li claveu un clatellot: no gaire violent, no sigui que us detinguin… Claveu-li una bona hòstia i que se’n vagi.’ Parlem del judici amb Borràs i aprofitem per parlar de la repressió i la vulneració de drets i llibertats que aquests dies ha posat en marxa l’estat espanyol contra el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre.

—Esteu satisfet de com va anar la vista oral del judici per amenaces?
—Sí, molt satisfet. Sobretot després de dos anys d’espera –eren unes amenaces del 12 d’octubre del 2015– i quatre anys del començament de les amenaces d’aquests grups –un 12 d’octubre del 2013–. Veient com va el judici, crec que va valer la pena d’insistir en les denúncies. No hi ha gaires antecedents d’aquesta mena. Denunciar l’extrema dreta no és gens fàcil. I que arribi a bon port, a judici, encara és més difícil. S’ha de dir que el paper que va fer el fiscal, Miguel Ángel Aguilar, explicant i il·lustrant a la jutgessa amb tota mena de detalls com actuen aquesta gent de Democracia Nacional i l’extrema dreta, va ser molt bo. Hem de pensar que és un dels fiscals especialitzats en delictes d’odi i és un bon coneixedor del tema. L’estratègia de la defensa va ser força lamentable. No van aportar cap prova de res. Ja veurem quin és el resultat, però estic content de com ha anat el judici.

—Confieu que hi hagi una sentència condemnatòria per a aquests individus feixistes?
—És molt probable que almenys un dels dos sigui condemnat. Si no fos així, seria un escàndol majúscul. Aquest senyor està gravat en vídeo animant tres-cents neonazis a agredir-me. A ‘darme una buena hostia’, literalment. Això ho va dir Pedro Chaparro, vice-president de Democracia Nacional amb un micròfon a la mà a l’escenari de l’acte que van fer a la plaça de Sant Jordi de Montjuïc. De fet, ell va ho va reconèixer. No podia fer una altra cosa perquè estava gravat. Al judici va dir que havien estat unes paraules desafortunades. Més que desafortunades, van un delicte com una casa de pagès. Però, vaja, confio que sí que com a mínim un dels dos, el que ja acumula quatre anys de presó pel cas Blanquerna, sigui condemnat.

—Continueu rebent amenaces? Per poder cobrir les activitats de l’extrema dreta, heu d’anar a l’estranger?
—Sí, continuo rebent amenaces periòdicament. Amenaces, coaccions i assetjament per diferents canals. Des de fa quatre anys, això forma part de l’ordre del dia. I és cert que aquesta tasca informativa sobre els grups de l’extrema dreta he hagut de fer-la a l’estranger. He fet diversos viatges. He anat a cobrir actes de l’extrema dreta a Alemanya, a Suècia, a Letònia, a Occitània… Més que res perquè ha arribat un moment en què em sento més segur cobrint un acte de neonazis a Alemanya que un de suposats constitucionalistes a Barcelona. Entre més, perquè la cosa ja ha superat l’espai dels neonazis i a una concentració de Societat Civil Catalana no hi puc anar. Perquè també hi van elements de l’extrema dreta o de l’espanyolisme més intransigent. I m’amenacen i m’insulten igualment.

—La diferència entre els uns i els altres ja no és gaire clara…
—Exacte. No està de més recordar la campanya de descrèdit que van impulsar Somatemps i Societat Civil el juny de 2016 quan vaig anar al parlament europeu a parlar d’ells. Allà es va unir de nou l’extrema dreta i aquest suposat constitucionalisme democràtic que tots sabem per qui va ser fundat. Va ser cofundat per elements d’extrema dreta. Això està més que demostrat. Tornant a la pregunta d’abans: sí, és difícil cobrir convocatòries d’aquests grups des d’aquí. L’última a la qual vaig anar va ser la manifestació de l’extrema dreta que hi va haver a la Rambla l’endemà de l’atemptat d’aquest estiu. I hi havia elements d’aquests grups fent el senyal de tallar-me el coll des dels quinze metres que hi havia de separació entre els manifestants, els contramanifestants i la premsa. No és una feina fàcil, en aquest sentit.

—La legislació espanyola en relació al feixisme i la llibertat de premsa és prou sòlida?
—La llibertat de premsa a Espanya –i aquests dies ja ho veiem clarament– és més un titular que no un fet. Veiem la Guàrdia Civil entrant a les redaccions dels mitjans a repartir-los requeriments o assaltant-los directament, com en el cas del Vallenc. Demanant els DNI de periodistes. Requisant telèfons mòbils de periodistes. Tots sabem que s’han tancat molt pocs diaris a Europa en aquests últims anys, però Espanya s’ha endut la medalla. La llibertat de premsa a l’estat espanyol és molt relativa. Pel que fa al feixisme, la legislació espanyola, des d’una òptica periodística i no penalista, té articles com el 510 del codi penal que fan referència als delictes d’odi. Però s’apliquen amb comptagotes. És a dir, l’estat espanyol té les eines per jutjar i perseguir determinats delictes, però no les utilitza. Espanya no té allò que sí que tenen Alemanya i altres països europeus: una simbologia que està vetada perquè fomenta l’odi i la discriminació. A Alemanya ningú no es pot passejar amb una bandera feixista. En canvi, a l’estat espanyol, sí. Si s’apliqués la legislació dels delictes d’odi, segurament es podria impedir que algú es passegés amb banderes feixistes.

—Teniu alguna proposta, en aquest terreny, per a la nova república?
—Jo em fixaria en aquells països en què l’extrema dreta ha intentat campar impunement i el poder legislatiu ho ha sabut impedir amb èxit. Un dels exemples que podríem seguir és el cas d’Alemanya, on la presència de l’extrema dreta és molt més gran del que la gent es pensa, i sort n’hi ha hagut d’una legislació que els ha marcat de ben a prop. No n’hi ha prou tan sols una bona legislació, sinó que hi ha d’haver un consens social per a aïllar l’extrema dreta. Però és important que la legislació hi sigui. I aquí no hi és.

—El judici coincideix en un moment molt concret amb amenaces a la llibertat de premsa i d’expressió. Us esperàveu aquesta reacció a la convocatòria del referèndum?
—En bona part, sí. L’estat espanyol tan sols podia fer dues coses: fer com al 9-N, passar-hi de puntetes, intentar-ho minimitzar i ridiculitzar; o anar a per totes. Sembla que ha optat per aquesta segona opció i que està disposat a tot. I tanmateix, de moment, tan sols gesticula. Fa servir el Tribunal Constitucional i la fiscalia, i fa el ridícul. Veure el senyor Rajoy fora de si en un acte amb els seus anunciant que ha requisat cent mil cartells de la campanya com si haguessin requisat dues tones d’explosius d’un grup terrorista és d’un ridícul espantós. Veure el senyor Zoido, ministre de l’Interior, penjant un vídeo de la requisa de planxes d’una impremta per fer cartells ens recorda els pitjors anys de la propaganda franquista. És escandalós. Parlem d’un nivell de censura brutal. I el més escandalós no és això que passa –que també ho és–, sinó el silenci de tots aquells que s’han omplert la boca de llibertat, de democràcia i de fraternitat. On és tota aquesta gent?

—Teniu la impressió que el moviment independentista, el govern i la majoria parlamentària sabran esquivar l’embat i fer un referèndum en condicions?
—De moment, sembla que guanyem 5 a 0. Guanyem en el sentit que tenim totes les policies de l’estat –policies locals incloses–, els serveis d’intel·ligència, un desembarcament policíac i militar brutal a Catalunya cercant urnes i butlletes… I només han requisat pals d’escombra, cartells i planxes d’impressió. Si ho analitzem fredament, seria per demanar la dimissió del ministre de l’Interior avui mateix. El ridícul és espantós. Cada dia que passa és un dia més que assegura el referèndum. Cada dia que passa sense que apareguin les urnes i les butlletes –i encara que apareguessin, perquè hi ha un pla B–, és una demostració de la força d’organització popular i col·lectiva, que és molt difícil que l’estat espanyol pugui aturar. Sóc molt optimista. Crec que el dia 1 d’octubre hi haurà urnes.

—I si fossin capaços d’impedir el referèndum, quina sortida ens quedaria?
—El referèndum tan sols es pot impedir amb una repressió altament violenta. És a dir, anar als col·legis electorals, entrar-hi de manera violenta –perquè hi haurà resistència pacífica per a evitar-ho– i retirar les urnes i les butlletes. Si això passa i, per tant, tenim la fotografia de la policia retirant les urnes el dia 1, no tinc cap dubte que tan sols hi haurà una sortida: la declaració unilateral d’independència. Estaria més que justificada. Amb tot, el referèndum s’haurà d’acabar fent. Encara que sigui després de la declaració de la independència. Els ulls de tots els països del món ja veuen com tracta la democràcia l’estat espanyol. Amb policies arrencant urnes de les mans d’aquells que només volen votar. És un fet intolerable. I davant d’un fet intolerable només queda l’opció de continuar avançant i prendre decisions de manera unilateral.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb