L'escriptor Joan Todó.

Joan Todó (la Sénia, 1977) no havia nascut quan Joaquim Soler Ferret es va presentar per primera vegada (la primera de moltes) al premi Sant Jordi, que no va guanyar ni guanyaria mai. Per edat, doncs, hi ha moltes coses de la història de la dècada dels setanta i vuitanta que desconeixia. Per exemple, com va ser que l’escriptor Àlvar Valls acabés a l’exili; quins fets hi ha darrere el cas Bultó; què era Trencavel… També desconeixia la vida i pràcticament tota l’obra de Quim Soler, de qui no es troba cap llibre a les llibreries. Amb tot, va acceptar l’envit d’escriure’n la biografia.

Ara, els qui coneixen Joan Todó saben, per la seva vàlua literària i originalitat, que era difícil que en fes un panegíric. La primera condició que va posar va ser poder exercir una llibertat total i qüestionar-ho tot. Durant quatre anys, Todó s’ha dedicat a aquest projecte, no ha fet res més sinó llegir (diríem que s’ho ha llegit tot) i escriure. I el resultat és una obra important: La verda és porta. Vida i opinions de Joaquim Soler Ferret. El llibre, de sis-centes cinquanta pàgines, conté una primera part de ficció, en què reviu els últims dies de la vida de Quim Soler, que es va morir de càncer el 1993. La segona part, a partir de la plana 200, es transforma en un assaig que es llegeix com una novel·la, en què ressegueix la biografia de l’escriptor tot pintant la vida literària dels anys setanta i vuitanta del segle XX.

Enguany per a Joan Todó és un any important, perquè, a més de publicar La verda és porta (Godall Edicions), ha aplegat la seva poesia en un volum, La vista als dits (Labreu Edicions). Abans de prendre’s l’any sabàtic literari que diu que es prendrà, li hem fet aquesta llarga entrevista, que té la voluntat d’entendre alguns aspectes de La verda és porta i de traslladar al lector una idiosincràsia, que és el que trobarà si s’endinsa en l’obra.

La verda és porta és en origen un encàrrec. Per què el vau acceptar i quins desafiaments significava?
—És una coedició de Godall Edicions i el Centre Quim Soler. L’encàrrec me’l va fer Matilde Martínez, de Godall Edicions, que ens coneixem, i jo ja havia publicat en aquest segell la traducció del llibre de poemes de Mark Strand, Rufaga d’un. Roser Vernet, del Centre Quim Soler, havia posat com a condició a Godall que fes l’encàrrec a un autor que no l’hagués conegut en persona. I van pensar en mi perquè hi havia un precedent: quan va sortir París-Bis [la novel·la inèdita de Quim Soler, que el 2013 va publicar Lleonard Muntaner], jo feia articles a Revista de Letras i vaig escriure’n un article. M’havia agradat. Sabien, doncs, que el projecte em podria interessar. La primera idea que tenien era fer un llibre d’entrevistes, a l’estil del que Laia Altarriba havia fet sobre Ramon Barnils. Però si l’havia de fer jo no podia ser un llibre d’entrevistes, perquè no en sé, de fer entrevistes.

I com va acabar prenent la forma definitiva el llibre? Perquè té dues parts, una de ficció i un assaig sobre la generació dels setanta, dit a grans trets.
—Se’m va acudir de fer un llibre en dues parts, una de fictícia i una de real. La primera part, si no quedava bé, es podia eliminar i quedaria la segona, de quatre-centes planes. Quan es va veure que el llibre seria molt llarg i s’hi podien enganxar els dits, vaig proposar d’eliminar la part inicial. Però ‘no!’, van dir. Doncs tallem la no-ficció que gira entorn de Quim Soler, però que no parla d’ell, sinó de Pedrolo, de Perucho, de Quim Monzó… ‘No!’, em van dir, això tampoc, que és molt interessant. I les parts de Soler no les podíem treure perquè eren bàsicament l’encàrrec.

Joan Todó amb el llibre ‘La verda és porta’.

Quim Soler ho guardava tot. Tinc entès que l’arxiu consisteix en caixes i més caixes plenes de material. Us va acovardir tant de material?
—No sé fer entrevistes, però, en canvi, m’agrada molt tractar amb papers, treballar en arxius i biblioteques. I he acabat ordenant el material o més aviat dient-los què hi havia. Vaig fer un buidatge per ordenar-me jo també la biografia i trajectòria de Soler. Vaig trobar un volum enorme, que és un diari escrit per ell. En diuen “el Dickens”, perquè originàriament era un llibre de Dickens que es va comprar i quan va arribar a casa va descobrir que estava en blanc. No és publicable aquesta biografia, però a mi em va anar molt bé perquè és com una mena de plantilla per a veure què li anava passant del 1972 al 1993. I la vaig anar completant amb coses que havien passat.

És a dir, aneu més enllà de Quim Soler, hi doneu context literari i sociopolític.
—Sí. Hi havia moltes coses que no sabia. Per exemple, no coneixia les revistes satíriques El Drall ni l’etapa postfranquista d’El be negre, que es va acabar dient Amb potes rosses. O el cas Bultó. I posant-me en el lloc del lector, vaig pensar que potser calia explicar tot això. Aquest farcit em permetia de ser meticulós i construir un ham, per anar més enllà de la vida i la literatura de Joaquim Soler Ferret.

Joaquim Soler Ferret, un secundari de luxe, que us serveix per a explicar una època en l’àmbit literari, però que també explica la història del país.
—Hi havia una via possible, que era escriure la història de Quim Soler a la manera dels llibres que publica l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Que són molt útils, però tenen una certa tendència a convertir-se en un panegíric que no va més enllà d’això. Per evitar-ho, per una banda, em van donar la llibertat de poder-ne qüestionar l’obra. Per una altra banda, vaig voler explicar bé algunes coses que no són tan òbvies. Ell, cada vegada que tenia una novel·la, la presentava al Sant Jordi. I no solament explico que no va guanyar-lo cap vegada, sinó qui el guanyava en cada ocasió i qui formava part del jurat. Ara, explicar una època potser és massa gros. Sí que dónes una idea d’una època. Una cosa que em trobo també quan començo a mirar és la cosa dels articles, dels quals no tenia cap consciència.

El Joaquim Soler columnista, voleu dir?
—Sí. No és que fos el gran columnista, però quan t’han venut una versió de la història com ara que es va morir Franco, va venir la democràcia, va venir el rei Juan Carlos I, va aturar Tejero, que als anys vuitanta lligàvem els gossos amb llonganisses i estàvem tan feliços… tens en Soler un cop per setmana al diari Avui dient que tot això és una merda, critica el suquet d’en Portabella (també explico què era el suquet d’en Portabella)… En Soler donava una perspectiva de l’època diferent, que és la seva, però que és bastant més interessant i valuosa ara que no quan la va escriure. Aleshores es devia percebre com un escriptor que sempre remugava; en canvi, ara sabem més clarament que tenia raó.

Tot i que la segona part és més assagística, no és ficció, té una voluntat literària claríssima, que fa que es llegeixi gairebé com una novel·la. L’única cosa que ho impedeix una mica és que us dediqueu a explicar cada llibre que va fer, que us hi atureu. El punt de vista és molt literari. I us adreceu directament a una lectora anònima i això fa que el lector se senti molt a prop de l’autor.
—L’encàrrec que em van fer comença a partir de la pàgina 200. Però en un moment determinat se’m va acudir que podria escriure una història a la manera d’en Soler. Aleshores començo a treballar paral·lelament tots dos textos. I la intenció era que un text contaminés l’altre; que la part real fos molt més informal i que parlés a una lectora. De fet, en gairebé tots els meus llibres acabo parlant a un lector.

Què en sabíeu, de Quim Soler, abans de posar-vos a escriure La verda és porta?
—En aquell temps de lectura del París Bis, que estava sense feina i vivia a la Sénia, va passar que en un quiosc vaig trobar la novel·la Camil i Adelf. M’havia llegit aquests dos llibres d’ell, només.

I ara que en sabeu tant, com el definiríeu en poques paraules? Qui era aquest escriptor de qui no trobem a les llibreries cap de les novel·les que va escriure? Què en destacaríeu?
—Ara que la gent ja ha començat a parlar del llibre, veig que es repeteix un aspecte, que és el de narrador experimental. Però no era tan així. Sí que hi ha darrere de la part de la novel·la la idea que si Soler hagués sobreviscut i continuat escrivint, segurament hauria fet una evolució natural que l’hauria portat a fer novel·les com les que fa Baixauli. Per això, la primera part és feta molt a partir de la novel·la La cinquena planta de Manuel Baixauli. Perquè Soler va començar fent novel·les de ciència-ficció i va acabar derivant cap a una fantasia estil Italo Calvino. Ell volia ser Joyce, però quan es va adonar que no era factible, va optar per una via més prudent, la de ser Boris Vian. I aquesta té la variant d’Italo Calvino: una mena de literatura fantàstica, no experimental ni tampoc realista.

En el llibre parleu de Soler com d’un home que cerca l’experimentació en la literatura, que reivindica la seva llibertat com a creador. Doneu importància a aquesta idea perquè, de fet, el títol del llibre la referma. Però en el context hi havia gent que anava molt més enllà que ell, com el grup de Carles Hac Mor o Biel Mesquida amb L’adolescent de sal. És un home que sent una gran rebel·lia, però alhora és un home d’ordre. Ell acaba al PEN català, a l’AELC… Contribueix a crear les institucions que mancaven al país.
—Això ho expliquen molt bé Mercè Picornell i Margalida Pons: en aquell moment tenies un Biel Mesquida que era antiinstitució, anarquia, la llibertat del cos… Però hi ha un moment en què es mor Franco i es comencen a muntar les institucions. I Soler tenia una consciència marxista que feia que si s’havia de fer un sindicat d’escriptors, es feia un sindicat d’escriptors; si calia reforçar el PEN per defensar els escriptors que anaven a la presó, entrava al PEN; s’ha de fer una ràdio?, fem una ràdio; s’han de fer revistes humorístiques?, fem revistes humorístiques… En canvi, Mesquida entra en una mena de contradicció, amb una voluntat rupturista benintencionada, però que fa que acabi publicant un llibre de Jiménez Losantos. I tot i que no era el Jiménez Losantos d’avui, ja era Jiménez Losantos. I això posa en Biel en contra de tota la resta d’escriptors catalans. O bé Pau Riba, que en el documental del Canet Rock, quan li van preguntar: “Què s’ha de fer per la cultura catalana?”, ell va respondre: “Destruir-la.” Tractaven la cultura catalana com si tingués unes institucions que en realitat no tenia. Era una mena de contradicció que és ben bé allò que explica Foix: tu no pots atacar la cultura catalana, perquè l’altra cultura, l’espanyola, se’t menjarà. També és el cas de Carles Hac Mor: tenia estudis, estava més connectat i volia fer aquí el mateix que es feia a França, a Àustria…, el que es feia en llocs civilitzats, però aquí estaven en un context que no n’era, de civilitzat.

Així, era un home d’ordre o no?
—No és que fos un home d’ordre. Més aviat el moment en què va viure feia falta una mica d’ordre. Soler veu que hi ha coses per construir. Primer cal construir i després ja les destruiràs. També s’ha de tenir en compte que forma part d’Ofèlia Dracs. I aquest col·lectiu era allò de: “Va, ara toca fer novel·la negra”, “Va, ara toca això altre”… I pensa que els seus amics eren Jaume Cabré, Jaume Fuster, Joaquim Carbó… que eren més d’ordre que ell.

Si L’adolescent de sal és la icona dels setanta, Deu pometes… és la dels vuitanta, tot i que es va publicar el 1980, just a l’inici de la dècada. I el col·lectiu Ofèlia Dracs es dedica a reconstruir totes les institucions literàries del país.
—Hi ha una cosa curiosa i és que, amb la dècada dels vuitanta comença el pujolisme i, per la banda cultural, són tots aquests comunistes els que li fan la feina. I Pujol se’ls acaba menjant. Vull dir que tots hem sentit parlar de l’època pujolista, d’una determinada cultura pujolista que encara avui és una mena de ninot de palla que ens llencen a sobre; el cas és que quan observes l’època justament anterior t’adones que tot plegat no surt d’ell, sinó més aviat de l’altra banda.

No s’ha d’oblidar que Max Cahner, el primer conseller de Cultura, va marcar molt també. Ja ho expliqueu. Però dit això, deixeu-me avançar. Comenceu la biografia de Joaquim Soler l’any 1972 amb Terenci Moix. Està molt ben col·locat, però sorprèn.
—No veig per què. Una decisió que prenc una vegada he consultat l’arxiu de Joaquim Soler, i és una manera de passar per alt la biografia, és que no començo ni per la infantesa ni per l’adolescència, sinó pel moment que ell es presenta al primer premi important. I comencem amb Terenci Moix, perquè, com que inicio el relat el 1971-72, en aquells anys, Moix és la primera aparició d’un escriptor de l’edat de Soler. Això sempre és una experiència de xoc. Hi ha coses que les dedueixo d’acord amb la meva experiència. Jo em poso en la pell de Soler: ets un escriptor desconegut i de cop surt un paio de la teva edat i guanya un premi. En el meu cas, escrius i de cop apareix Josep Pedrals, que té la meva edat, i és un moment de trauma. Moix és el primer que té una projecció pública i és de l’edat de Joaquim Soler. A Soler el col·loquem en la generació dels setanta amb molta alegria, però ell als anys setanta ja tenia trenta anys. Era més gran que els altres. És de l’edat dels Comadira, Gimferrer, Moix… Vaig mirar quins escriptors tenien la mateixa edat que ell i Moix és el jove rupturista que surt en aquell moment. He de dir que jo Terenci Moix no l’havia llegit, perquè és un autor que no sembla que hagis de llegir. En canvi, Biel Mesquida sí. Vull dir que si arribes a la literatura catalana de final dels noranta, et cau Biel Mesquida a sobre, no et cau Terenci Moix. Moix es va posar a fer novel·les folclòriques i jo quan era xiquet el veia a la tele. Ho has de descobrir, que era un home que havia escrit en català.

La vostra percepció és que Terenci Moix no era un bon escriptor?
—A mi m’arribava que era un senyor que escrivia en castellà i que sortia a la tele entre famoses. Després hi ha El pes de la palla, les seves memòries, i el Sexe dels àngels, que va molt bé per a explicar el que et trobes.

Moix us permet de fer una cosa interessant: mostrar els escriptors que marcaven la generació anterior a la de Quim Soler. I aquí apareixen Pla i Espriu.
—I Capmany.

Sí, però, Maria Aurèlia Capmany i Manuel de Pedrolo queden entremig. Sobre ells també us hi esplaieu, per explicar el paper tan important que tenen a l’hora d’impulsar la reconstrucció de la literatura catalana, en un període encara molt dur. Fins a quin punt van ser importants Capmany i Pedrolo?
—Capmany ho va ser més personalment, diria. Ella i Vidal Alcover acullen Soler, l’ajuden quan començava a moure’s per aquell món. Capmany intenta publicar-li La prova del mirall, però la censura no li ho permet. Amb Pedrolo no hi té tanta relació directa, però hi ha com una sintonia més literària.

L’escriptor Joan Todó.

Dieu que la normalitat és l’oblit i que en realitat Quim Soler era un escriptor condemnat a l’oblit. I que si no hi hagués hagut el Centre Quim Soler, segurament, ara ningú no es recordaria d’ell. Hi ha una actitud meravellosa d’ell que em sembla que transmeteu molt bé, que és el fet de sentir-se escriptor i ser perseverant, tot i no aconseguir publicar durant molts anys.
—En descobrir el diari i l’arxiu i ordenar la informació cronològicament, hi va haver una voluntat d’escriure la història d’un escriptor de manera diferent de com s’acostuma a fer. S’acostuma a definir una etiqueta i tot és molt macro i tot ha de quadrar. I defineixen la generació dels setanta com una colla d’escriptors al voltant de Jaume Cabré o de Biel Mesquida, i tenen una colla de trets determinats i marquen la vida del grup des del dia que Tísner va pujar en un autobús i va fundar el PEN i l’acaben el dia que en Villatoro va entrar a la Generalitat. Però la realitat no és així.

I no voleu caure en l’esquematisme ni en les etiquetes, per fer quadrar en Quim Soler en una generació i en un període.
—La idea era fer la història bé, cosa per a la qual necessites cinc-centes pàgines. Anar fent l’evolució en el dia a dia sense estar gaire pendent de les abstraccions. De fet, la història dels anys setanta és la història de la Rodoreda, que al llibre pràcticament no hi surt. Perquè ni Quim Soler ni el grup d’Ofèlia Dracs no en llegien els llibres encara.

Aquest grup de Quim Soler és encara un grup molt d’homes. En canvi, al llibre hi ha un moment que dieu que la gran revolució dels setanta és la que protagonitzen les dones: Montserrat Roig, Maria Mercè Marçal, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver… La seva aparició sí que és una cosa nova.
—Sí, és curiós, és llavors que elles apareixen col·lectivament en escena, una mica com ara (és com si haguessin d’aparèixer regularment). I arriben amb històries diferents de les dels homes; per això no els cal embolicar tant l’estil… És un repte, compte, que Soler intenta entomar, millor o pitjor. Fent el llibre, per cert, així de passada, he descobert les novel·les d’Helena Valentí, que no les trobes enlloc, però són ben singulars.

Aquesta manca de reconeixement, per a ell, és un llast. Heu dit que amb aquest llibre volíeu explicar la vida d’un escriptor català com vós mateix, “perquè hi ha un punt d’autoretrat en certs aspectes”, i explicar-la tal com és, amb totes les complexitats.
—Volia dir que, generalment, quan fas una biografia, la fas d’algú que ha triomfat. I no és gens habitual agafar un escriptor normal i corrent i fer-ne una biografia de cinc-centes pàgines. Però la meva idea, ja de molt al principi, és que tots els genis són iguals, però tots els mediocres són diferents. Anem per aquí. La voluntat era explicar la vida quotidiana de la literatura catalana d’aquella època.

Lligat amb la revolució de les escriptores, la biografia del món literari d’aquells moments no és completa si no s’entén el moment polític i social que es vivia. Expliqueu el llarg desencís que origina la fi de la lluita anticapitalista o lluita de classes, de construcció d’una societat més igualitària. Amb la mort del dictador i la, com dieu, “restauració monàrquica”, aquest somni s’estronca estrepitosament. És una lectura molt d’ara, però Quim Soler era dels que ja ho veia.
—Hi ha un llibre que és El malestar de la cultura catalana, de Josep Anton Fernàndez, que ja ho diu, això de la “restauració monàrquica”, per parlar de la transició. I en aquell moment passa que hi ha un procés en tota una generació i transforma una lluita d’esquerres en una espècie de lluita pels seus capricis. I aquests després seran els que pugen al poder i munten el sidral que vivim ara.

I Soler?
—Ell era independentista i en aquest país els independentistes ho veien tot abans que els altres. Vull dir que els independentistes vénen d’un món en què Àlvar Valls va haver d’exiliar-se i a Núria Cadenes la van ficar a la presó i Guillem Agulló el van matar. Això fa que estiguis més avesat a saber que les coses aniran malament, saber que te la fotran. I això és una cosa que trobes en els articles del Soler de final dels vuitanta i començament dels noranta, una mena de lucidesa poc habitual en la premsa de l’època.

Parlem un moment de vós: sou poeta, sou narrador, féu assaigs, féu crítica literària, alguna traducció… Com és possible que no us pugueu guanyar la vida com a escriptor amb tots aquests registres literaris?
—No, no. Per a mi no és cap problema. Jo treballo en un lloc, que ara no treu a cap mencionar, tinc un horari bastant complet però concentrat, i això fa que de 8.00 a 15.00 treballi i de 15.00 en endavant faci el que vulgui. És prou temps per a escriure. A més, com que el meu sou no depèn de la literatura, puc fer el que vulga. Tinc un marge.

Tenir una feina no literària us dóna més llibertat a l’hora de crear?
—Sí. I potser hi ha algun llibre que no hauria fet si hagués tingut la feina que tinc ara. No m’avergonyeixo d’haver-lo fet, però era un risc. Tinc un sou que em sosté i això em permet escriure amb el temps necessari per a fer-ho dignament, sense haver d’assumir compromisos no desitjats.

No us sentiu un escriptor de diumenge a la tarda.
—No. Perquè el que és molt endimoniat de la cosa és que per guanyar-te la vida com a escriptor has d’acceptar compromisos (fer la biografia de Pujol), però al mateix temps el lector et demana que siguis lliure (o sigui, no fer la biografia de Pujol). El lector et demana que siguis un Houellebecq i per guanyar-te la vida has de ser un Paulo Coelho. En canvi, si tens una feina completament independent de la literatura, pots ser Houellebecq.

Podeu comprar La verda és porta a la Botiga de VilaWeb

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.