Joan Sanchis: “Molts joves se senten tan precaris i explotats que no els fa res d’abandonar el lloc de faena”

Entrevista a l'economista i assessor del govern sobre el debat de la reducció de la jornada laboral, la precarietat i la productivitat

VilaWeb
Esperança Camps Barber
10.03.2022 - 10:31
Actualització: 10.03.2022 - 11:31

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El debat sobre la reducció de la jornada laboral, ja siga quant al nombre d’hores o quant al nombre de dies, s’estén com un rum-rum. La qüestió conviu amb la reducció de la precarietat, amb la reducció de l’atur i amb la dignificació, encara, de molts oficis. Joan Sanchis, economista i assessor de la Conselleria d’Economia Sostenible de la Generalitat, defensa en el llibre Quatre dies. Treballar menys per viure en un món millor (Sembra Llibres) la tesi de la reducció de la jornada laboral. És un manual tècnic, amb dades, propostes i argumentacions que s’alineen amb les tesis més avançades sobre la qüestió. Amb tot, a les darreres planes, l’autor transforma el manual en una mena d’informe de gestió del departament on fa feina. D’això, també en parlem a l’entrevista.

On treballeu?
—Treballe a la Universitat de València i a la Generalitat, a la Secretaria d’Ocupació.

Quantes hores treballeu la setmana?
—No sabria dir-ho. Segurament, faig l’horari de l’administració, per davall de les quaranta, probablement trenta-cinc. Cinc dies la setmana.

Al llibre proposeu de treballar o bé quatre dies o bé trenta-dues hores la setmana. Quina diferència hi ha entre aquestes dues opcions?
—La diferència té a veure amb els impactes. La concentració de la setmana laboral en quatre dies té alguns avantatges des del punt de vista ambiental, d’estalvi energètic, de reducció de la mobilitat. Alguns estudis diuen que tenir tres dies lliures és positiu per a desconnectar del lloc de faena. També hi ha altres mirades que subratllen la necessitat de ser capaços de conciliar millor cada dia i, per tant, reduir l’horari de la jornada laboral i distribuir eixes trenta-dues hores al llarg dels cinc dies. Igualment, depèn de les necessitats de cada sector econòmic. No és igual aplicar aquesta mesura en el sector de l’hoteleria que en la indústria o el camp. Però el més interessant és parlar de la reducció del temps de faena en termes generals, i la proposta dels quatre dies o de les trenta-dues hores és una manera de parlar-ne.

Per què trenta-dues hores?
—Quan parlem de quatre dies, la gent ho entén molt fàcilment. És una manera de ressituar el debat en l’espai públic. Algunes empreses ja ho han provat i han situat aquesta proposta en el debat. És una proposta de consens, com en el seu moment van ser-ho les vuit hores diàries, les quaranta hores setmanals. No són números que tinguen relació amb res, sinó que acaben esdevenint consensos.

Treballar quatre dies i cobrar el mateix, sembla una situació idíl·lica.
—La reducció d’hores de faena, per si mateixa, no solucionarà tots els problemes que tenim, no reduirà la contaminació, no ens farà més feliços. Hem de ser capaços d’implementar-ho correctament i d’acompanyar-ho de tota una sèrie de mesures. Si tenim més temps per al lleure, potser viatgem més, però potser també gastem més en cultura, o anirem a fer una cervesa. El debat és complex i ha d’anar acompanyat d’un canvi de paradigma que té a veure amb la desvinculació dels ingressos del treball, amb l’acceptació d’un cert grau de decreixement econòmic… Honestament, no crec que en cap cas la jornada laboral de quatre dies siga una solució màgica que ho solucione tot de sobte. És una manera de començar a abordar una sèrie de qüestions que poden començar a moure’s com un dòmino per aconseguir avançar en la reducció dels horaris laborals.

El debat sobre la reducció de la jornada laboral és complex, però l'hem d'abordar

Una frase del llibre: “El treball i la precarietat ens fan emmalaltir”. Però no és més dolenta la malaltia de la desocupació?
—Jo us diria que depèn de quin context i quines condicions. No és igual estar a l’atur ací que estar a l’atur a Corea del Sud, per exemple. Hi ha països asiàtics que tenen una cultura del treball més extrema, i que tenen un problema gravíssim de salut i de suïcidi relacionat amb els hàbits laborals. Per tant, no sabem què és més greu: si estar-se a l’oficina i no voler anar-se’n a casa perquè la gent és addicta i pensa que ha de ser-hi i fins que no acaba la faena no se’n va, o estar aturat si tens una xarxa de l’estat del benestar que t’amorteix la situació. Totes dues situacions són extremadament dolentes. Hi ha persones que es prenen més a la lleugera la manca de faena i, fins i tot, hi ha una certa moda, que segurament no és gaire nombrosa, de gent que intenta de minimitzar la seua dedicació a la faena si és possible. És gent que valora altres qüestions en la seua vida. Cadascú ha de buscar l’equilibri i, per tant, depèn del context social i de les xarxes de suport que obtinguem en la societat o en el lloc on siguem.

Al llibre dieu, literalment, que aconseguir la plena ocupació és un somni humit, perquè no hi ha prou llocs de faena per a tothom. Tenint en compte que sou assessor d’un servei públic d’ocupació, sona estrany.
—Això és una realitat. En quin moment de la història hem pensat que hi havia una regla segons la qual hi havia d’haver plena ocupació? No ha existit mai. En algunes societats, hi ha hagut coses pròximes, perquè això depèn dels equilibris estructurals de cada territori. De la força de treball, de les persones que hi ha, del volum d’activitats econòmiques… Per tant, moltes vegades basem l’accés a les polítiques de l’estat del benestar, l’accés a aquesta mena de DNI d’entitat social que anem mostrant als altres, amb una premissa que no ha de complir-se necessàriament. I no tan sols en termes quantitatius, sinó sobretot en termes qualitatius. No ha d’haver-hi una faena d’allò que una persona estudie. No ha d’haver-hi, necessàriament, una faena d’allò que vull fer, sinó que em tocarà el que em toque…

Això no sona gens bé.
—Moltes vegades pensem que no podem fer res, que les coses passaran tant sí com no, que ens hem de formar, que tindrem quaranta faenes al llarg de la vida… A veure, gestionem-ho! Hem de gestionar tot això i dur-ho cap a on volem. Això també és part del motiu pel qual les societats occidentals actuals estan tan desencantades amb el sistema. Tot això afecta qüestions com la democràcia. Hem de recuperar les regnes del nostre destí i decidir on volem anar. Jo crec que volem anar cap a una societat on visquem millor, on el benestar de les persones es prioritze i, per tant, gestionar el temps de treball, etc.

Relacioneu la reducció de la jornada laboral amb un augment de la productivitat, que qualifiqueu de prou baixa al nostre país. Descartada la migdiada, quins són els motius?
—Hi ha dues raons bàsiques. Una té a veure amb els sectors econòmics predominants. Hi ha uns sectors econòmics que són capaços de produir més valor afegit, com el sector industrial o el sector tecnològic. En canvi, el sector serveis o el sector turisme mantenen una productivitat relativament feble. Al llibre es parla del cas de les Illes, que és paradigmàtic. Mirant les xifres, veiem que la productivitat ha baixat al mateix temps que han augmentat les hores treballades. Cal fer una reflexió seriosa. Sempre es parla de buscar estratègies, però no es fa prou. D’altra banda, la productivitat també té a veure amb la cultura laboral centrada en la presencialitat. Les poques empreses que avaluen la productivitat ho fan amb la presencialitat. Un treballador es considera productiu perquè ha entrat a les vuit i ha fet totes les hores que li corresponen. Però sabem que no és pas igual de productiu totes les hores. Això sí que s’ha estudiat molt. Les estratègies empresarials fixades en el curt termini també dificulten la implantació de nous models que aposten per la innovació organitzativa.

Qui està menys preparat per a fer aquests canvis, els treballadors o els empresaris?
—Si fa no fa, igual, perquè cada grup té els seus problemes. En el cas dels treballadors, hi ha diverses qüestions. D’una banda, hi ha la precarietat i la manca d’ingressos, cosa que dificulta que molta gent en molts sectors pense en això, perquè està en una altra pantalla, la pantalla d’arribar a final de mes; per tant, hi ha una qüestió immediata, que és abordar els nivells salarials estancats durant els últims anys. D’altra banda, el treballador és víctima d’eixa ètica del treball que ens han inculcat de ben menuts segons la qual el treball és vist com una mena d’identitat, i que si no ens esforcem és que no som persones que puguen estar en societat. Per això, que s’automatitzen moltes tasques, com passa ara, és vist com una amenaça, en comptes de considerar-ho una bona notícia. Quant a les empreses, és evident que tenim un problema important. Bona part dels propietaris de les empreses encara tenen un nivell formatiu relativament baix, malauradament. Les estratègies competitives se centren, sobretot, en el curt termini i a competir amb els preus. El que plantegem és que amb la reducció del temps de treball, de l’optimització dels mètodes, és possible millorar la productivitat.

En quin moment de la història hem pensat que hi havia una regla de la plena ocupació?

Tornem a la precarietat. N’heu parlat manta vegada al llarg de l’entrevista, cosa que em fa insistir que la teoria del vostre llibre és fabulosa, però sembla inassumible en aquests moments.
—Fa anys que parlem dels problemes laborals, de la precarietat, de la parcialitat no desitjada, de l’escletxa de gènere… i s’han abordat ara amb la reforma laboral. Sabem quina era la solució. Era una qüestió de voluntat política. Però això no ens ha d’impedir d’abordar altres qüestions de fons. No és incompatible treballar per a reduir la precarietat i millorar els horaris. Ara la gran tasca és obrir el debat. Abordar-ho de manera consensuada convencent les empreses per què és una bona mesura per a la productivitat i per al teixit empresarial. Això no vol dir que no lluitem contra la precarietat. Sembla una utopia pensar en un futur laboral millor, però ho hem de canviar, perquè el destí depèn de nosaltres. Els obrers de la Canadenca, el 1919, també devien pensar que era impossible fer vuit hores diàries o quaranta la setmana. Han passat cent anys i continuem fent les mateixes hores. Ni els canvis industrials ni els tecnològics no ens han ajudat gens a reduir els horaris.

Dibuixeu una mena d’arcàdia.
—Moltes vegades plantegem coses que ens poden semblar allunyades de la realitat, encara que jo no crec que en el cas de la reducció d’hores de treball siga així. Ja hi ha empreses que ho han posat en pràctica. Moltes vegades som incrèduls i pensem que el futur serà pitjor. Hem de ser capaços d’imaginar el futur cap on volem avançar. Sembla que ens dirigim contínuament cap al precipici i ens han venut que el destí està escrit, que no hi podem fer res i que tot serà pitjor. Imaginar aquests futurs també és una eina que ens ajuda a saber on volem anar i quins són els problemes que tenim. És necessari perseguir eixa quimera, i és útil per a transformar la realitat en alguns casos.

On us emmiralleu per fer aquesta proposta?
—Ja és una realitat en alguns àmbits. Cada dia hi ha més empreses que ho proven. I hi ha altres propostes, que no coincideixen exactament amb el que diem nosaltres. És el cas de Bèlgica, que fa unes setmanes va llançar una reforma laboral que reconeix el dret dels treballadors a concentrar la jornada laboral en quatre dies. No hi ha una reducció d’hores i, per tant, no s’aborda el problema més greu, però sí que es reconeix la necessitat de flexibilitzar i atorgar nous drets als treballadors. Necessitem fer compatible la faena amb la vida. I també és important parlar de salari, d’arribar a final de mes. Moltes vegades, els sectors tecnològicament més avançats són els que adopten aquestes mesures, que acabaran arrossegant la resta de l’economia.

La pandèmia ha accelerat la incorporació del sistema del teletreball en molts sectors. Quina valoració en feu?
—L’experiència ha estat positiva en alguns aspectes, perquè ha ajudat a trencar el mite de la presencialitat, que és un dels mals de la nostra economia. Al mateix temps, ha mostrat la necessitat de gestionar drets com el de la desconnexió digital. A banda, s’ha de dotar de recursos els treballadors. Teletreballar no és dir al treballador, vés-te’n a casa i au. Se l’ha de proveir d’una sèrie d’infrastructures, establir unes normes, uns criteris, etc. N’hem vist tant la cara positiva com la negativa. Per tant, cal que regulem aquesta qüestió i que la impulsem.  A l’administració pública ja comença a ser habitual.

Sobre el canvi d’hàbits en el mercat laboral, hi ha això que als Estats Units s’ha anomenat la “gran dimissió”. En algun moment de l’entrevista heu dit que ací ja hi ha gent que prioritza el seu benestar a tenir una feina. Arribarem a veure ací alguna cosa semblant?
—Hi ha una dificultat importantíssima, i és que malauradament les taxes d’atur al nostre territori i el grau de precarietat són més elevats. Pensant en faenes vinculades al sector turístic i serveis i en el cas dels joves, potser la gota ja fa vessar el got. Molts diuen: sóc tan precari, estic tan explotat, tan malament, que ja no m’importa deixar aquesta faena i anar-me’n. I això té costos per a les empreses, per la gran rotació de treballadors. No és igual el camp que la ciutat, però hi ha un canvi generacional. Als Estats Units, són la generació Z, els millennials, la gent més jove, els que lideren això. Estan acostumats a moure’s amb criteris flexibles i arriben a empreses amb mètodes de treball obsolets i cerquen alternatives.

Al llibre, una volta heu desenvolupat la teoria sobre la reducció de la jornada laboral, entreu en el terreny polític i expliqueu què feu al departament de la Generalitat on sou assessor. Feu una mena d’informe de gestió i en difoneu la doctrina de Compromís.
—El que fem a la secretaria autonòmica és seguir una sèrie de proposicions no de llei aprovades a les Corts per unanimitat de tots els partits del Botànic, i que instaven la Generalitat a desplegar un programa d’incentius que duguen a la reducció de la jornada laboral a quatre dies.

Incentius amb diners públics perquè les empreses implanten jornades racionals. És un símptoma que això encara no funciona?
—Les decisions empresarials i econòmiques es mouen influenciades per les expectatives, i la incertesa hi té un paper fonamental. És a dir, un empresari no fa una inversió si no sap què passarà demà. Per tant, nosaltres intentem de posar més pes en la balança dels efectes positius que pensem que pot tenir aquesta mesura. Tenim empreses que ja ho fan i tenen bons resultats. Pensem que socialment és desitjable, que hi ha una sèrie de beneficis socials, econòmics, de conjunt, que val la pena d’incentivar. Diem a les empreses que si no estan convençudes, nosaltres els ajudem durant un període de tres anys i els acompanyem en el procés. El programa és experimental, i en política, les coses s’han de poder provar.

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €